dijous, 5 d’abril de 2018

LA CASA GENÍS

El dia 3 de gener de 1874, el Capità General de Madrid, general Manuel Pavía, encapçalà el cop d’estat que va posar fi a la Primera República i el governador civil de Girona, fidel al nou directori, manà substituir la composició dels ajuntaments republicans disposant que, entre d’altres pròcers, el 17 de març prengués possessió com a conseller del nou ajuntament Josep Genís i Sagrera. No sabem perquè, però aquest mai no ho va fer. Era un temps turbulent, insegur, perillós. Era temps de correries de carlins, i de les milícies nacionals que els anaven al darrera.
Josep Genís era el darrer fill d’una nissaga d’industrials surers vinguts d’Agullana a Palafrugell a les beceroles del segle XVIII. Els Genís havien establer una fàbrica de taps al carrer Cervantes, l’empresa industrial J. Genís i Cia, i fixaren la residencia familiar una mica més amunt, a l’altre costat de carrer, allà on fa cantonada amb el carrer de les Botines.
La casa Genís és un edifici de planta baixa i dos pisos que es va construir durant la segona meitat del segle XVIII, l’any 1867, seguint els models arquitectònics de l’època que es feien acordats amb el gust de la pujant burgesia industrial local. L’edifici fou dissenyat en un estil neoclàssic popular, dominat exteriorment en els acabats i les formes pel racionalisme i l’austeritat més absoluts. D’aquest ascetisme conceptual resultà una edificació freda, incapaç d’estimular o transmetre cap sensació a l’observador.


L’immoble te doble façana al carrer per conformar la cantonada. La parcel·la és de forma rectangular i s’estén pel seu costat llarg seguint el pendent que fa el carrer de Cervantes, en l’extrem de la finca, tancada per un mur, hi ha el patí que feia aleshores de cotxera i jardí. Un portal de doble full facilitava el pas dels carruatges.
La volumetria de la casa és un xic desproporcionada, degut la relació que s’establí entre la superfície i l’alçada de les plantes, als nivells de les quals es donaren gàlibs superiors als tres metres, com era costum en aquell temps, però que resulta una combinació poc encertada per ser aquest un lloc urbanísticament exposat i obert, defecte que no s’apreciaria si l’edifici estès situat entre mitgeres. Tot plegat ofereix com a resultat la forma monolítica d’un bloc molt compacte.
Per poca visibilitat, sol passar desapercebuda la torreta amb la que es va coronar la coberta de la casa, una construcció de planta octogonal plena de simbolisme. Està rematada per un ampit de balustrada ceràmica per protegir el mirador, al centre de la torre-comunidor s’alça una peanya, al damunt de la qual, sobre una esfera, també de ceràmica, hi ha l’excelsa figura de l’arcàngel Miquel. El protector.
El nom de Miquel és hebreu i literalment significa “Quis ut deus?”, “Qui com Déu?”. Sant Miquel és invocat per ser un protector contra el maligne, el guerrer que comanda les tropes celestials contra Satanàs i també domina els fenòmens naturals que comprenen la pluja, el vent, el foc, la neu, els trons, els llampecs i la calamarsa. La figura de terracota no es va situar allà per casualitat, era ella qui, entre el cel i la terra en el punt més enlairat, protegia la casa de tots els mals.




























L’OBLIDAT FONOLL MARÍ (Crithmum maritimum)

Deia l’il·lustrat botànic perpinyanenc Josep Quer, que no hi havia lloc on fos més apreciat el fonoll que a Catalunya, aquí es conservava en adob de vinagre i es menjava particularment durant l’hivern en amanides i de moltes altres maneres. S’emprava també en la preparació d’olives en adob i de les anxoves en salaó, afegint-ne uns quants branquillons que aromatitzaven el preparat de conserva.
 Dels diversos usos que antigament se’n feia del fonoll marí, ara pràcticament els desconeixen i som ignorants de tot. La planta te un elevat contingut d’àcid ascòrbic, que és el nom científic de la vitamina C, s’hi acosta als a 50 mg per cada 100g, i per les propietats que posseeix com aperitiu estimulant de la gana, tònic i antiescorbútic, era l’adob per excel·lència que utilitzaven els antics marins i no els faltava mai a bord durant les llargues travessies. La tradició oral explica el cas d’uns nàufrags que arribats a terra ferma i mentre grimpaven exhausts els penya-segats de la costa, un d’ells en trobar-se una planta de fonoll, exclamà els companys, -Ja estem fora de perill!. Sabia el que deia!. El fonoll marí és una planta halòfila, es a dir, que viu en medis amb una gran quantitat de sals. Es possible que el mar s’hi escarrassi, posant ganes i intenció, però per molt que ho proba, les onades encara no saben com urpar l’habitat dels fonolls.
El fonoll marí fa olor a api i el seu gust salat és peculiar i agradable. Se li atribueixen propietats diürètiques. A Anglaterra rep el nom de Rock samphire i era antigament, encara ho és, una menja molt apreciada. Els francesos li diuen popularment bacille maritime o casse-pierre, i els normands el coneixen per perce-pierre, i el preparen envinagrat. A Grècia n’hi diuen “krytamo”, que deriva de l’arrel “krithe”, nom amb que es designa l’ordi, perquè les llavors de les dues plantes s’hi assemblen i el radical el mantingué per formar un nom botànic binomial afegint-li de la llengua llatina l’epítet “maritimum”. Els hel·lens l’aprecien molt quan el prepararen com si fos verdura cuita al vapor i l’amaneixen amb oli i llimona. Més propers a nosaltres, a Sicília, el troben exquisit si està cuinat en truita o component un remenat d’ou. Les fulles tendres es poden consumir en amanida, però tan si és tendre com si està envinagrat, el funoi marí es millor menjar-se’l amb una torrada de pa amb tomàquet i sucat amb oli.
És una planta herbàcia perenne, de 30 a 40 cm d’alçària, amb una tija llenyosa que rep el nom de “peu de milà”. Les fulles son carnoses, suculentes i fa una flor petita, de color blanc verdós, agrupada en ombrel·les de 8 a 10 radis. Floreix de juliol a gener i es recol·lecta tot l’any, fent tria de les fulles i els brots més tendres, però assoleix la màxima concentració de compostos orgànics entre els mesos de juliol i agost. El fonoll marí es molt ric en àcid ascòrbic i sals minerals, abundant en iode, oligoelements, proteïnes i beta-carotè.
Es pot trobar en tot el litoral català.

EL VEÏNAT DE VILA-SECA

Vila-seca és un agregat del poble de Palafrugell que evolucionà fins a convertir-se en veïnat i en l’actualitat, degut al creixement urbaní...