divendres, 30 de desembre de 2016

PALAFRUGELL PEIX FREGIT

...Palafrugell peix fregit,
jurioles a la brasa;...

Ara Pla!. I aquest tòpic d’on ens ve?; què ens volen retratar amb una endrapa de peix?.
Aquest curtíssim vers que es refereix a la gent de Palafrugell pertany a una antiga cançó, una cançó marinera, “La cançó del litoral”, en la qual es ressegueixen ordenadament els pobles de la costa catalana. Fins on tenim coneixement s’inicia a Altafulla, però és probable que tingui un principi més avall, més lluny, i des d’aquell punt geogràfic desconegut, al sud, fa el recorregut ascendint fins a la ratlla de França. Fou, uns segles enrere, una cançó molt popular que hores d’ara ja està oblidada. Ningú ja no la canta. Ha desaparegut completament de la faç de la terra.

Són els llocs on es realitzava el cabotatge, les parades que es feien generalment amb els vaixells denominats de mitjana, unes barques que tenien dues veles llatines i un floc envergat a un estai de la proa del vaixell. Amb ells es feia el comerç marítim a Catalunya entre els segles XVIII i XIX, era molt més ràpid que la distribució terrestre de mercaderies, va tenir moments d’una intensitat aclaparadora, enervant, visqué una època pujant i daurada fins que el transport de persones i productes per ferrocarril es convertí en un seriós competidor que el va anar desposseint de demanda fins a fer-lo desaparèixer completament.
Barca de Mitjana
Per raons d’espai no transcriurem la lletra de la cançó, tampoc se’n coneix la música que la suporta, ens cenyirem únicament a les gents que ens fan de llindar els de Palafrugell, al vers s’entén, aquells que ens precedeixen i els que ens segueixen, posats així en aquest ordre de veïnatge per una intel·ligència superior, desconeguda, massa elevada perquè ni provem d’entendre-la. Col·locats eternament al nostre costat, pel sud ens dona pas la vila de Palamós i el nord ens el cobreix la població de Begur. Aquesta petita part diu així.

...a Sant Feliu son ganxons,
Palamós i la Vall d’Aro;
Palafrugell peix fregit,
jurioles a la brasa;
a Begur son bacanards
que coralen a la Brama,...

La manera en que s’ha confeccionat la relació dels pobles, i per la pròpia estructura estròfica i versal de la composició, fa tota la pinta d’ésser una regla mnemotècnica, un recurs per recordar l’itinerari de les poblacions costaneres, que se serveix d’algun arquetip, costums, fet extraordinari o característiques singulars dels pobles o dels habitants que es troben a la costa. Es fa d’ells un retrat verbal, definitori, a voltes satíric, una visió popular i senzilla però molt efectiva per a retenir-lo a la memòria. A més de guia també es podia fer servir per controlar el temps, situar-se dins l’itinerari proposat i realitzar les estimacions oportunes dels recorreguts i estibes.
És una creació imitativa d’aquella Ora Maritima de Festo Avieno, que, al segle IV abans de la nostra era, també descriu a partir del vers 519 la costa catalana. Quan arriba al nostre Empordà, l’autor massaliota descriu els ferotges pobladors indigetes, i en confusa localització deixa en mans d’una incerta posteritat el descobriment de la desapareguda ciutat de Cypsellam. Amb un indici, l’antiga urbs estava a peus del iugum celebandicum, una referència geogràfica, que també ens resulta de dubtosa ubicació.

EL MEMORIAL TESTIMONI DE LA FE

De l’església de Sant Bartomeu que hi ha a Roma se’n diu “all’isola Tiberina” per estar situada en una illa del riu Tíber. L’illa Tiberina, és un lloc d’especial importància històrica. Està situada a mig camí entre el barri de Trastevere, (abans trans Tiberim, "darrere el Tíber"), on va tenir lloc la primera prèdica cristiana, i el barri jueu. En el mateix lloc on s’aixeca la basílica existí anteriorment un temple dedicat a Esculapi, el déu romà de la medecina, i eren molts els pelegrins que s’hi acollien en aquell establiment demanant-li intercessió pel guariment del seu mal.
L’any 998, l’emperador alemany Otó III, feu erigir l’església per a dipositar al temple les despulles de dos màrtirs, Sant Bartomeu, i Sant Adalbert, que moriren l’any 997 evangelitzant els pobles pagans del nord d’Europa. L’existència d’un pou dins la basílica, és un fet excepcional que probablement es remunti al temps en que l’aigua era tinguda per taumatúrgica. El pou ha esdevingut un símbol evangèlic i a l’antic brocal de marbre hi ha esculpida una imatge de Jesús que suggereix aquella coneguda parèmia en que es diu, “...Qui tingui set, vingui a mi i begui qui cregui en mi” . La basílica fou confiada el 1993 a la Comunitat de Sant Egidi.
L’any 1999, Joan Pau II, durant la preparació del Jubileu de l’any 2000, instituí la Comissió “Nuovi Martiri”, amb la finalitat d’indagar sobre els màrtirs cristians del segle XX. L’organització va treballar durant dos anys confeccionant prop de 12.000 expedients de màrtirs i testimonis de la fe provinents de les diòcesis de tot el mon.
Un cop celebrat el Jubileu, el papa va voler mantenir la memòria d’aquells testimonis i volgué convertir-lo en exposició permanent a la Basílica de Sant Bartomeu. El 12 d’octubre de 2002, amb una solemne celebració ecumènica fou col·locat a l’altar major una gran icona dedicada als màrtirs del segle XX. La icona representa, amb una iconografia presa de l’Apocalipsi, la història dels màrtirs que s’han conegut a través de la investigació de la Comissió. Altres records memorialistes dels màrtirs van ser col·locats a les capelles laterals, cadascuna d’elles dedicada a una situació històrica particular.
A la segona capella de la nau esquerra del temple es recorden els testimonis de la fe a Espanya i Mèxic, i per a la representació del martiri a Espanya durant el cop militar de l’any 36 figura un crucifix esquinçat que s’indica procedeix de l’església parroquial de Sant Martí de Palafrugell.


Encuriosits per la presència del crucifix a Roma, vam indagar la trajectòria de la icona cristiana, convertida en la imatge del sofriment religiós durant l’alçament militar a Espanya. El que hauria succeït a Palafrugell en aquell període hauria d’haver estat d’una magnitud tal, que justifiqués la presencia tan rellevant del crucifix, però ens consta que no va ser així. Aquí tots van cometre les mateixes atrocitats que es van cometre a altres llocs. I la responsabilitat de les salvatgeries ha d’ésser compartida. Palafrugell no es mereixedor de tal enaltiment en el museu de l’holocaust cristià. Em costa d’entendre el victimisme dels vencedors. El crucifix procedeix d’un palafrugellenc que es vol mantenir en l’anonimat.

EL VEÏNAT DE VILA-SECA

Vila-seca és un agregat del poble de Palafrugell que evolucionà fins a convertir-se en veïnat i en l’actualitat, degut al creixement urbaní...