dissabte, 26 de novembre de 2016

DENTS DE LLOP

De la volada de les teules de coberta que surten de la línia vertical de les façanes se’n diu ràfec, ràfel, volada o aler, depèn de la banda d’on sigui qui parli el català. Aquest element, el destí del qual és aixoplugar les façanes de les cases de l’aigua de pluja i de l’escolament de la coberta, l’arquitectura popular se’l reservava antigament per a realitzar funcions de protecció de les llars amb inscripcions, dibuixos i invocacions de caràcter simbòlic. El costum de decorar les teulades amb símbols apotropàics es remunta als segles XIII-XIV i perdurà, encara és visible en moltes cases de la vila, fins les acaballes del segle XIX, moment a partir del qual es va perdent paulatinament la tradició de decorar els alers de coberta.

Per a l’ornamentació dels ràfecs, la figura més estesa i abundantment representada, i això passa per tot arreu, és compon de triangles, altrament denominats “dents de llop”, però no estranya poder trobar representacions variades en forma de retícules, estels, figures antropomorfes, zoomorfes, i també fitomòrfiques. La decoració de teulades amb la figura de les “dents de llop”, era preventiva contra els llamps i rememoren les destrals neolítiques que es col·locaven a les teulades amb la mateixa virtut protectora que s’atribuïa les peces de pedra, menys abundants que el nombre cases que s’havien de protegir.


Aquets ràfecs de singular factura sobre els que es pintaven símbols amb calç per aconseguir el color blanc, amb òxid de ferro o mangra per apropar-se al vermell, i amb carbó i ocre per als negres i grocs, és indubtable que se’ls hi atribuïa un caràcter de protecció sobrenatural per a l’edifici, una manifestació popular el caràcter de la qual se’ns planteja actualment com un repte que ara ens costa d’entendre.
Si quan passeu pels carrers de les Botines, Giralt i Subirós, pel de la Caritat, els de Pals o del padró Gran, o tants i tants d’altres com n’hi han, i que és només per la falta d’espai que no surten aquí relacionats, feu l’exercici d’aixecar la mirada en l’aire, guaiteu la part alta de les cases, vers els ràfecs de teulada i veureu, malgrat que molts encara s’amaguen sota els emblanquinats, la quantitat d’aquests símbols que encara es conserven, per adornar i protegir les llars.
La tècnica emprada en la majoria dels casos, sinó en tots ells, és força senzilla, quasi rudimentària, es pot dir que es tracta de dibuixos i traços simples, fets en un estil naïf, per emprar un terme amb “finezza”, però el cert és que la importància dels dibuixos radicava en el missatge, en el contingut del sortilegi i en absolut en la forma i l’ornat que tinguessin les figures.
La restauració dels edificis protegits del municipi permetrà recuperar en molts dels ràfecs les mostres de pintura que encara es deuen conservar intactes sota les capes d’emblanquinat que les han protegit del pas dels anys, i qui ho sap si no es tornarà a recuperar també la tradició de pintar els ràfecs. Vivim l’era de la tecnologia, i ens pensem que tot allò en que creien els nostres avantpassats era mera superstició, simple superxeria, enganyifa pura; un malson que els va provocar la seva ignorància.

EL CAMP D’EN GRASSOT

Per a introduir-vos en el relat us proposo remuntar-nos fins l’any 1448 en que el rei Alfons el Magnànim autoritzà la Convocatòria general dels homes de remença i trobar-nos en aquella època amb en Pere Grassot, un pagès benestant del lloc d’Ermedàs que hi participa, juntament amb els altres pagesos de Palafrugell, en demandar l’abolició de la servitud i els mals usos del feudalisme català. En Grassot és un camperol i viu en el seu mas al camp, sense ell ser-ne conscient forma part del llegat que la nissaga familiar deixarà empremtat al bell mig de la capital catalana.
Al cor de Barcelona, dins el barri de Gràcia, hi ha el carrer de la Llibertat on aboquen els de la Fraternitat i del Progrés. Els noms no son casuals, van ser posats de forma conscient i ho diuen tot de l’ideari dels qui els triaren, és un cas semblant als homònims que es troben a Palafrugell, també posats per homes que vivien conjuntures semblants, el carrer de la Llibertat, del Progrés, del Sol, de la Lluna, de l’Estrella, de la Unió..., tots amb un rerefons de significat simbòlic i críptic propi de la francmaçoneria noucentista que governà les entitats locals i deixà un llegat farcit de fraternitat i liberalisme.

Tornem a Gràcia. A poca distància en direcció llevant, pel carrer de Monistrol arribem al carrer Bailèn, on s’acaben els carrers estrets i entrem a l’Eixample. Un carrer més enllà el Passeig de Sant Joan. D’aquella zona en diuen El Camp d’en Grassot. Aquest és un barri que es començà a urbanitzar l’any 1866, dins el Pla Cerdà, en uns terrenys propietat dels germans Roman i Dolors Grassot, l’avia dels quals, Isabel Gispert i Feran, una rica pubilla bisbalenca esposa de Jeroni Grassot, havia comprat el 1770. Tots aquests descendents barcelonins estaven emparentats amb el Pere Grassot d’Ermedàs.


La superfície de terreny que aportaren els Grassot a la urbanització Cerdà es corresponia al de l’antiga propietat “Torre de Bell-lloch” la més gran del sector del Pla de Barcelona; els límits de la qual, salvant les irregularitats respecte de l’ordenació quadriculada de l’Eixample, es podrien inserir dins l’àrea que es compren entre la Travessera de Gràcia, (l’antic camí romà de l’“Strata Francigera”), el carrer Provença, Passeig de Sant Joan i carrer Nàpols. Una superfície equivalent a deu mançanes de l’Eixample. En els moments previs a l’ordenació urbanística, el Pla, que posseïa uns excel·lents sòls argilosos, era poblat de rajoleries que subministraven els típics rajols massissos de mida catalana, 29x14,5x4, amb que es construïren la majoria dels edificis noucentistes a Barcelona.
La nissaga dels Grassot que es traslladaren a viure a Barcelona, es va iniciar desprès que morís a Palafrugell, on vivia, el cirurgià Jeroni Grassot Prats, que pertanyia a la branca familiar dels sabaters del veïnat de la Font, i fou la seva vídua, la Margarida Marquès, qui pels vols de 1676, es mudà a la ciutat amb els seus tres fills, el gran dels quals no havia fet encara els deu anys i el més petit amb prou feines si tenia dos.
Na Margarida Marquès morí a Barcelona l’any 1685, als 45 anys, a casa de son fill Jeroni, cirurgià que vivia al carrer de la Palla, parròquia de Santa Maria del Pi. El seu cos fou portat a Palafrugell i sepultat dins l’església parroquial de Sant Martí.







EL VEÏNAT DE VILA-SECA

Vila-seca és un agregat del poble de Palafrugell que evolucionà fins a convertir-se en veïnat i en l’actualitat, degut al creixement urbaní...