Passa al contingut principal

La barana del presbiteri de la parroquial de Sant Martí.

En Mariano Serra Soler, fou un indià. Va néixer a Palafrugell un 19 d’agost de l’any 1784, el dia de Sant Magí. Era fill legítim i natural de Jacint Serra, un menestral paraire amb certa rellevància social, i la seva mare era la Martina Soler.
Emigrà a Xile l’any 1806, quan tenia 22 anys, per obrir comerç a la ciutat de Santiago, on feu també de corresponsal durant molts anys de Jaume Alsina i Verjés, representant la Companyia comercial Alsina, March i Cona, una societat fundada al poble de Calella del Maresme, dedicada al comerç d’ultramar.
El jove entregat en cos i ànima a fer fortuna amb els negocis, va contraure matrimoni el 21 de setembre de 1807 amb la rica hereva xilena, d’origen espanyol, María Muñoz Plaza, filla de Diego Muñoz Roca i de María de la Plaza Maldonado.
Fou a causa de l’ocupació francesa d’Espanya l’any 1808, aïllant la metròpoli de les colònies quan s’iniciaren el processos d’independència de les províncies americanes, un seguit d’esdeveniments que van començar en forma de demanda d’una major autonomia política, i que es va anar accentuant fins aconseguir, convertit ja en moviment revolucionari, alliberar-se del domini colonial espanyol.
A Xile, on s’hi estava en Mariano Serra, l’esclat revolucionari es resolgué la matinada del 12 de febrer de 1817, a la batalla de Chacabuco, entre les forces alliberadores i els reialistes espanyols, que senyalà l’inici de la fugida i l’exili de les famílies espanyoles.
A la capital, Santiago, els revolucionaris desvalisaren les cases i les propietats del “veïnat noble”, com en deien dels els indians. La nit del dia 13 de febrer de 1817, Mariano fugí a Lima, la ciutat més important de l’Imperi Espanyol, on s’hi estava el virrei i es mantenia la major presència i influència espanyola a Sud-Amèrica.

Els vells temps d’esplendor i enriquiment fàcil que havien conegut els indians peninsulars durant el període colonial arribava a la seva fi, i les raons de la revolta les impulsava la insubmissió de les nacions que havien estat tractades com si fossin dominis o explotacions, més que no pas com a les nacions germanes, que es proclamava.
L'altar Major de Sant Martí de Palafrugell.
En Mariano tornà a Catalunya probablement l’any 1820, establint-se a Barcelona. Amb el seu fill José Maria Serra i Manel Girona, i altres socis minoritaris, fundà el Banc de Barcelona, el primer dia de maig de l’any 1844.
L’any de 1832, el fill de Mariano Serra, Josep Maria, que havia nascut a Xile el 1811, es va casar amb la xilena i també d’origen espanyol, Dorotea Chopitea (n. 1816).
En Mariano Serra va comprar una finca a la vila de Sarrià, a les afores del poble prop del camí de Pedralbes, on el 1843 manà edificar un col·legi per a noies que donà al Sagrat Cor.
Tot i haver assolit la més alta distinció en el patriciat urbà barcelonès, en Mariano Serra no s’oblidà mai de Palafrugell amb el que mantenia estretes relacions d’amistat i familiars i assíduament, ajudaren i cobriren econòmica i filantròpicament moltes de les necessitats i mancances que es patia a la població.
El 1836, va oferir el poble una campana de catorze robes per a col·locar-la al rellotge i així fer sonar les hores, i pocs anys desprès, el 1844, en Mariano informà l’ajuntament a través del comissionat Josep Prats, confiter de la vila, que havia fet fixar al presbiteri de l’església parroquial de Sant Martí una barana de ferro que en Serra havia enviat des de Barcelona, sota l’expressa reserva i condició que si es donava la barana un altre destí diferent, era la voluntat d’en Mariano Serra que els seus parents més propers s’apoderessin d’ella.
A causa de l’incendi que patí l’església l’any 1936 la barana fou desmantellada i ningú no es va ocupar de fer complir les condicions establertes.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'AQÜEDUCTE DE L'HORTA D'EN CAIXA

El cognom Caixa consta a la Vila des del segle XIII, però és al segle següent, el segle XIV, que aquest cognom es transforma en un àlies utilitzat pels hereus de la branca familiar principal, mentre el cognom Caixa es manté en les altres branques secundàries al llarg del temps fins als nostres dies. La designació dels àlies ocorria quan en una nissaga familiar el darrer descendent era una noia i en casar-se, el marit, generalment de menor categoria social, es veia obligat a acompanyar el seu cognom amb el de la seva dona en forma d'àlies per tal que el llinatge no es perdés. L'antiga finca de l'Horta d'en Caixa, que encara es conserva, està situada al sud de la Vila entre els carrers de La Creu Ratinyola i el Carrer del Daró. Fou una extensa possessió d'en Francesc Estrabau i Jubert, descendent de la família del mas Petit d'en Caixa d'Ermedàs. Francesc Estrabau (1845-1906), fou un ric hisendat de Palafrugell que es mantingué fidel a la seva condició socia

La muralla de Palafrugell

El concepte preconcebut que es pot tenir de com és una vila emmurallada, amb el significant de defensa i construcció forta, pot induir-nos a idealitzar que totes les fortificacions son monuments sòlidament construïts, obres d’edificació compacta, fermes, inexpugnables, i gegantines, que han estat erigits d’una vegada per sempre més. Aquestes viles, però, no son res més que un espai evolutiu segons uns cicles de pau, i segons unes situacions de perill agreujades per la proximitat de la guerra i la inseguretat del lloc on eren bastides. Amb tot, la qualitat que tenen les defenses depèn principalment del progrés del lloc on s’erigien les fortaleses. No eren iguals les construccions defensives d’una vila rural, que les d’una ciutat gran, amb un major nombre de ciutadans poderosos i notables, els quals, sens dubte destinaren majors recursos a l’enfortiment i conservació de les seves proteccions. Situació de la darrera torre de la m

El Tren Petit (1887-1956)

L'ESTACIÓ DE PALAFRUGELL Cronologia del Tranvia del Baix Empordà Divendres 17 d'Octubre de 1884: Una Reial ordre aprova l'acta de la subhasta celebrada el dia 18 de setembre passat per a la concessió d'un tramvia amb motor de vapor des de l'estació de Flaçà en el ferrocarril de Girona a Figueres fins a Palamós, passant per La Bisbal i Palafrugell, utilitzant la carretera de segon ordre de Girona al Pont Major i a Palamós i els camins veïnals de Palafrugell; i disposant que s'adjudiqui la mencionada concessió d'aquesta línia al senyor don August Pagès i Ortiz, amb subjecció al plec de condicions particulars aprovat per la reial ordre del dia 6 de febrer, que ha servit de base per a la subhasta. La longitud de la línia és de 33,4 Km, l’ample de via de 750 mm i la concessió de l’explotació per un període de 60 anys. Diumenge 30 de novembre de 1884: Es constitueix a Palamós la Sociedad del Tranvía del Bajo Ampurdán, amb un capital social d’un milió de pessetes