dissabte, 15 d’octubre de 2016

EL GALL PROTECTOR

Si anant pel carrer ens apliquéssim en l’observació crítica, ens adonaríem de la complexa barreja d’elements que hi ha, ideats exclusivament per a protegir l’activitat pública de les persones. En aquesta categoria de components se situa per exemple el mobiliari urbà, les voreres, els senyals de transit, les marques vials horitzontals, els semàfors, les càmeres de transit i dels bancs, i d’altres components que son intangibles i que estan conformats per un paquet de lleis del que se’n diu Policia Urbana. Tot està perfectament justificat, reglamentat, normalitzat i ordenat per a conviure harmoniosament i resoldre la interacció entre les persones. L’espai públic n’està ple de senyals que pretenen ordenar-nos-ho tot amb la finalitat de protegir-nos. Si més no, és el que ens diuen.
Això és així al segle XXI, i també sabem, fins a on arribem a saber cadascú de nosaltres, que ho era també al segle XX. En totes les èpoques han hagut ordenances, policia urbana i lleis per a guardar-nos de possibles danys. Però les senyals tal i com ara les concebem no existien, la simbologia, o sigui, el missatge simbòlic, era molt diferent abans. Hi hagué un temps que, per posar un exemple, als pobles i les ciutats es facilitava el trànsit dels carros i les cavalleries amb una placa situada a les cantonades que indicava si per allà el sentit era d’entrada o de sortida del carrer. Al mateix temps que el trànsit es regulava d’una manera tan simple, però des de molt abans, el que proliferaven eren unes fornícules i capelles de paret on s’hi col·locava l’estatueta d’un sant o d’una santa, amb la missió d’emparar-nos i estalviar-nos possibles danys. Eren els desfibril·ladors de l’època que servien per allunyar els mals esperits, i moltes altres dolències de naturalesa física de les que avui ens guareixen els metges als hospitals.
Molt abans que existissin aquests elements, tan antics que quasi ja ens resulten fins i tot estranys de trobar en els nostres carrers, hi van haver unes altres creences, amb les quals, seguint-les, la gent dipositava la confiança protectora en accions i en certs rituals, amulets i fetitxes que els il·lustrats, considerant-les de dubtosa efectivitat, no van trigar en titllar d’equivocs, i l’església primer va qüestionar i desprès, aliant-se amb els poderosos, va perseguir, però no va aconseguir eradicar.
Encara en queden rastres d’aquestes creences ancestrals, les estudia l’etnografia. N’hi ha exemples per tot arreu, resten els testimonis discrets, el que han passat desapercebuts, els que estan més amagats, aquells que no evidencien el que en realitat son. En una societat tan poc espiritual com és l’actual, es posa un senyal triangular de perill, fet de xapa metàl·lica i col·locat en una cantonada, en lloc d’una fornícula, un pedró, o un penell amb la figura d’un gall.
Ens hi volem fixar en aquesta darrera figura, en el gall, pel qual una de les interpretacions més seductores i misterioses ens diu que la presència reiterada als penells i els remats de careners obeïa al fet que tenia la facultat d’allunyar el mal que ens poden fer les forces malignes, davant les quals som vulnerables si no ens protegim amb aquests símbols apotropàics.
Els remats de carena és constitueix amb peces ceràmiques, generalment de teula, que formen una enginyosa combinació de tres o més elements per a simbolitzar aquest fetitxe considerat un element espantabruixes, n’hi ha poques representacions a la població, tots els que s’han pogut catalogar es troben en edificis construïts al segle XIX, com els que hi ha a l’edifici de l’antiga fàbrica Gallart del carrer de les Botines, a l’edifici de la cantonada del carrer de Pals amb el de Cases Noves o a la Fanga, per posar-ne uns quants exemples.

divendres, 14 d’octubre de 2016

La barana del presbiteri de la parroquial de Sant Martí.

En Mariano Serra Soler, fou un indià. Va néixer a Palafrugell un 19 d’agost de l’any 1784, el dia de Sant Magí. Era fill legítim i natural de Jacint Serra, un menestral paraire amb certa rellevància social, i la seva mare era la Martina Soler.
Emigrà a Xile l’any 1806, quan tenia 22 anys, per obrir comerç a la ciutat de Santiago, on feu també de corresponsal durant molts anys de Jaume Alsina i Verjés, representant la Companyia comercial Alsina, March i Cona, una societat fundada al poble de Calella del Maresme, dedicada al comerç d’ultramar.
El jove entregat en cos i ànima a fer fortuna amb els negocis, va contraure matrimoni el 21 de setembre de 1807 amb la rica hereva xilena, d’origen espanyol, María Muñoz Plaza, filla de Diego Muñoz Roca i de María de la Plaza Maldonado.
Fou a causa de l’ocupació francesa d’Espanya l’any 1808, aïllant la metròpoli de les colònies quan s’iniciaren el processos d’independència de les províncies americanes, un seguit d’esdeveniments que van començar en forma de demanda d’una major autonomia política, i que es va anar accentuant fins aconseguir, convertit ja en moviment revolucionari, alliberar-se del domini colonial espanyol.
A Xile, on s’hi estava en Mariano Serra, l’esclat revolucionari es resolgué la matinada del 12 de febrer de 1817, a la batalla de Chacabuco, entre les forces alliberadores i els reialistes espanyols, que senyalà l’inici de la fugida i l’exili de les famílies espanyoles.
A la capital, Santiago, els revolucionaris desvalisaren les cases i les propietats del “veïnat noble”, com en deien dels els indians. La nit del dia 13 de febrer de 1817, Mariano fugí a Lima, la ciutat més important de l’Imperi Espanyol, on s’hi estava el virrei i es mantenia la major presència i influència espanyola a Sud-Amèrica.

Els vells temps d’esplendor i enriquiment fàcil que havien conegut els indians peninsulars durant el període colonial arribava a la seva fi, i les raons de la revolta les impulsava la insubmissió de les nacions que havien estat tractades com si fossin dominis o explotacions, més que no pas com a les nacions germanes, que es proclamava.
L'altar Major de Sant Martí de Palafrugell.
En Mariano tornà a Catalunya probablement l’any 1820, establint-se a Barcelona. Amb el seu fill José Maria Serra i Manel Girona, i altres socis minoritaris, fundà el Banc de Barcelona, el primer dia de maig de l’any 1844.
L’any de 1832, el fill de Mariano Serra, Josep Maria, que havia nascut a Xile el 1811, es va casar amb la xilena i també d’origen espanyol, Dorotea Chopitea (n. 1816).
En Mariano Serra va comprar una finca a la vila de Sarrià, a les afores del poble prop del camí de Pedralbes, on el 1843 manà edificar un col·legi per a noies que donà al Sagrat Cor.
Tot i haver assolit la més alta distinció en el patriciat urbà barcelonès, en Mariano Serra no s’oblidà mai de Palafrugell amb el que mantenia estretes relacions d’amistat i familiars i assíduament, ajudaren i cobriren econòmica i filantròpicament moltes de les necessitats i mancances que es patia a la població.
El 1836, va oferir el poble una campana de catorze robes per a col·locar-la al rellotge i així fer sonar les hores, i pocs anys desprès, el 1844, en Mariano informà l’ajuntament a través del comissionat Josep Prats, confiter de la vila, que havia fet fixar al presbiteri de l’església parroquial de Sant Martí una barana de ferro que en Serra havia enviat des de Barcelona, sota l’expressa reserva i condició que si es donava la barana un altre destí diferent, era la voluntat d’en Mariano Serra que els seus parents més propers s’apoderessin d’ella.
A causa de l’incendi que patí l’església l’any 1936 la barana fou desmantellada i ningú no es va ocupar de fer complir les condicions establertes.

EL VEÏNAT DE VILA-SECA

Vila-seca és un agregat del poble de Palafrugell que evolucionà fins a convertir-se en veïnat i en l’actualitat, degut al creixement urbaní...