dissabte, 3 de setembre de 2016

UN MISTERIÓS ASSASSINAT A PIERREFEU

L’onze de maig de 1913 va aparèixer a la premsa la noticia d’un fet luctuós ocorregut uns dies abans en un poble del Departament de Var a la Provença. Amb ben poques paraules s’informava com un palafrugellenc, fill d’en Pere Quintana, el sereno d’aquella vila, havia estat la víctima d’un crim. De l’assassí es deia que havia estat un altre palafrugellenc, de cognom Bastons.
El dramàtic desenllaç va ocórrer el dematí del dimecres dia 7 a Pierrefeu, petita i bucòlica vila medieval de 2800 habitants, situada al cor del país dels trobadors, al capdamunt del turó de Sainte-Croix, primer contrafort del Massís de les Maures. A ponent de la vila s’estén una vasta i rica planura vitícola.
L’Adelard Quintana de 38 anys  era un taper de Palafrugell, que com a molts altres homes de la seva generació els truncà la vida haver d’anar a la Guerra de Cuba (1895-1898). De l’infern d’ultramar va tornar malalt i canviat. I en el moment en que la industria surera a casa nostra vivia temps d’esplendor econòmic, s’instal·là amb la seva família a Pierrefeu, per treballar a la fàbrica de taps d’Albert Eiguier.
D’en Joan Bastons de 45 anys, deien que era un individu colèric, envejós, desassenyat i agressiu. Es casà amb l’Antònia Maruny, una dona de Palamós i també va haver d’anar a Cuba. D’allà tornà malalt. Havia tingut l’ofici de fuster, però des que tornà de les Antilles, cap a finals de 1897, va viure del subsidi per a veterans que oferia la Junta Repartidora de Socors. Quan aquesta ajuda es va acabar l’any 1899, deixà Palafrugell i s’instal·là a Pierrefeu, allà va treballar a la fàbrica de taps de Bonifay. Entre les famílies Quintana-Bastons existien vells lligams d’amistat.


Al domicili de Bastons eren freqüents les escenes de violència familiar contra l’esposa i els fills. La dona sospitava que Bastons mantenia relacions amb una veïna i aquesta era la raó del mal ambient conjugal. Sovint en Quintana era sol·licitat per l’Antònia, per mirar de calmar els ànims. Però això irritava encara més en Bastons, que entenia el fet com un excés de confiança per part de la seva dona.
Va ser dimecres al matí, que va tenir lloc una d’aquelles virulentes escenes; l’Antònia anà a buscar en Quintana i li demanà que passes pel seu domicili per mirar de calmar el seu home. Quintana, un cop esmorzat i abans d’anar a la feia, es dirigí a casa d’en Bastons per tractar de raonar amb ell. Aquest, sense voler saber res, va treure un revòlver de la butxaca i feu foc sobre l’amic. El tret ferí lleument la víctima, que es precipità a la finestra demanant ajuda. En aquell moment Bastons feu foc per segona vegada amb intenció de rematar-lo. La bala penetrà dins la regió cardíaca i la mort fou instantània.
En Joan Bastons fou traslladat a la presó de Toulon. Fou jutjat el 23 de juliol d’aquell mateix any i condemnat a 6 anys de presó. Un cop alliberat s’instal·là a Palamós. El fiscal no va arribar a conèixer les raons que determinaren en Bastons per matar el seu amic. De fet, immediatament després de la seva detenció Bastons confessà que no respondria les preguntes que li fessin, que havia deixat uns escrits que justificaven el seu crim. En quin moment escrigué aquella justificació és un misteri. El paper no es va trobar mai.

-Jo m’estimava a Quintana i no entenc perquè el vaig matar. Deia ell.

PER FISCALITZAR, PRIMER S’HA D’ORDENAR

Sempre havia pensat que la raó de posar-ne nom als carrers i numeració les cases, facilitava una gestió eficaç de l’administració local, o proporcionava un bon funcionament al servei postal. Identificant els domicilis es facilitava la comunicació per carta. Així ho creia fins conèixer el contingut del Reial Decret de 30 de novembre de 1858, una disposició en la qual el Ministeri de la Governació ordenava els Governadors provincials, que manessin tots els alcaldes tornar a dibuixar amb pintura indeleble la numeració de les cases en aquells pobles que ja els tenien i els posessin en aquells altres que encara no en tenien. Tot, -es deia en la referida ordre-, per un exacte compliment de les regles de policia urbana i com un mitjà per a disposar diferents informacions estadístiques per a la reial Cort. La nua realitat..., és tractava d’una qüestió fiscal de la Hisenda Pública, disfressada de servei al poble.
El reial decret també establia un procediment per a numerar les cases i aquest havia de seguir el que s’havia instaurat novament a la capital de l’estat. El procés era senzill, s’iniciava des del centre de la població cap a la perifèria, establin el nombres senars a la vorera esquerra del carrer i els parells a la dreta; el mateix procediment s’aplicava als carrers de travessia, i en aquest cas s’iniciava la numeració des de l’embocadura del carrer de major importància pel seu transit o amplada. Les places la numeració havia d’ésser seguida. Per a numerar els habitatges dispersos, es partia del centre de la població, fixant-hi la numeració per ordre de divisió de quarters, compresos entre les quatre línies dirigides als punts cardinals.

El governador de Girona urgia els ajuntaments amb l’obligatorietat de situar els números de les cases sobre l’entrada principal, col·locats en rajoles o, si els propietaris s’ho podien permetre, en marbre blanc amb lletres de metall ben assegurades i en la mateixa forma es podien col·locar també els noms dels carrers, els quals devien estar en les dues embocadures situant les plaques a una alçada convenient al costat de la ma esquerra del vianant. S’havia de procurar també que en aquelles poblacions on encara es conservava l’ús d’algun dialecte es reduïssin els noms dels carrers a la llengua castellana.


En aquelles primeres ordenacions no faltà la picaresca, la gent no era pas beneita sobre les intencions de la numeració de les cases i es feien ocultacions, o també, quan existien dues, tres, o més cases unides, pertanyents a un mateix propietari, posaven un sol número, o el repetien a cada una d’elles. Però aquestes pràctiques van ser perseguides per l’autoritat.
Tot plegat te un inici, i aquest es deu a la reial i absolutista Casa dels Borbons, els qui, l’any 1760, durant el regnat de Carlos III, portaren a Madrid l’arquitecte sicilià Francesco Sabatini. Només un any desprès de la seva arribada l’arquitecte redactà un projecte general per a la capital que contemplava entre moltes altres coses de policia urbana la numeració de les cases... “pues permite tenir un conocimiento exacto de las Manzanas y casas existentes y, consecuentemente se pueden numerar”.

NIUS DE TUPÍ

La primera vegada que vaig veure un tupí encastat a la paret fou de forma casual al carrer de les Cases Noves, i degut la meva ignorància no vaig sentir cap classe d’estímul ni curiositat. Qui no te cognició d’allò que mira, és com si no existís per a ell. En el meu cas allò va ser atribuït a una simple eventualitat constructiva. Però el meu cap no se’n va descuidar d’enregistrar-ho.
El mateix objecte el vaig tornar a veure en un altre moment, en una altra casa de la mateixa època, i es trobava col·locat en una situació quasi idèntica al primer que havia vist.
Els nius de tupí, a casa nostra son més coneguts pel nom de pardaleres, son olles de fang encastades expressament a les parets antigues de les façanes fetes amb pedruscall, les quals se’ls practicava un forat arrodonit al cul i es col·locaven completament enrasades amb la boca cap a l’interior del mur i deixant al descobert únicament el cul foradat. Gairebé sempre es troben orientades a migdia, però n’he trobat alguna d’externa, la única al carrer Quatre cases, encarades vers altres direccions, mai però, no ho son a tramuntana.

Era doncs una pràctica comuna i assumida per la societat que en el moment de la construcció d’una casa, o posteriorment afegides, s’incorporessin una o dues, inclús de vegades n’he contades fins a tres, olles pardaleres. Quan no es volia obrar als murs l’olla simplement es penjava de la paret, sempre a la part més alta, per sota del ràfec de teulada, ben a prop de les finestres del pis, des d’on poder agafar el contingut del seu interior. Aquests tipus de nius exteriors, eren més propis d’un ús en l’àmbit privat de les cases, als patis o darreres de les cases i també als masos. No sembla que es disposessin a les façanes de carrer, ja que eren més fàcilment..., diguem-ne..., disponibles.

En alguns llocs per la part de dins de la casa aquets nius eren accessibles i des d’allà s’agafaven còmodament les cries i els ous dels pardals. Els ocells formaven part de la dieta alimentària de les famílies aportant-les-hi les proteïnes necessàries en uns temps que eren d’escassetat, i on el consum de la carn escassejava, però també un temps passat en el que es mantenia l’equilibri bionòmic i es respectava, sense espletar, el medi natural. Era una pràctica aquesta que avui ens pot semblar primitiva, però que contemplada en aquell moment es pot considerar un costum completament natural i en absolut reprovable.
L’estètica arquitectònica actual tendeix a treure l’arrebossat de les cases construïdes entre mitjans segle XVIII i la segona meitat del XIX, deixant al descobert la base del material emprat en la construcció, aquest modisme està deixant al descobert l’existència de pardaleres en moltes de les cases favorablement orientades. En algun cas de restauració els forats s’han reblert, per desconeixement, però seria estimulant recuperar-los i aconseguir que l’ocell més conegut i popular a Catalunya, fins i tot el seu nom és sinònim d’ocell, tornes a poblar els carrers dels nostres pobles i viles.
Els pardals tenen hàbits sedentaris i estableixen els nius en qualsevol indret de l’entorn humà, ja que s’ha adaptat a les seves activitats. És un ocell sedentari plenament adaptat a l’entorn humà i habituat a les seves activitats, fa els seus nius en qualsevol indret, habitualment en els forats dels murs, a les teulades o els arbres.

EL RAVAL INFERIOR O D’AVALL


El perfil del Raval Inferior fa baixada, és un pendent suau que no desassossega ningú. Del costat esquerre del carrer hi ha alguns edificis característics dels segles XVIII i XIX sotmesos a un intent de restauració poc acreditat amb resultats més aviat magres. Es podria haver aconseguit més!. De totes les maneres que es vulgui analitzar, aquest, ja era un carrer perdut. Les construccions del costat de ponent son habitatges sense ànima. Parlant-vos en confiança, de tots aquests, jo, potser, només en salvaria un parell.
El creixement urbà de Palafrugell des del punt de vista urbanístic, i centrant-nos en la part més antiga del procés, s’adaptà al tipus de població de planícia, en la qual els habitants tendiren a agrupar-se seguint unes línies de construcció en paral·lel, adaptades a la forma de la lloma sobre la que s’edificava, traçant dos eixos que seguien la direcció nord-sud, i disposant uns carrers transversals més estrets, per comunicar-los.

A l’esplanada que hi havia davant el Portal d’Avall, extramurs del recinte fortificat, donava sortida un d’aquells carrers al qual els de la Vila denominaren Carrer Major, i com que el lloc era espaiós, acordaren instal·lar-ne un mercat de pagès. Les parades, que s’arrengleraven en un espai que ara forma part del carrer de Cavallers, s’iniciaven prop del camí que des del portal, i en direcció migdia, es dirigiria a les hortes, la costa i les poblacions de Mont-ras i Palamós seguint la ruta del camí Ral. Aquell fou l’origen del Raval Inferior.


El recorregut del camí s’anà atapeint de cases obeint els ritmes de creixement que imposa la demografia, i les edificacions s’alinearen ambdós costats del corriol respectant a mig recorregut una bifurcació que es dirigia al costaner palafrugellenc. Anar a mar ha estat sempre el leitmotiv existencial de molts habitants de Palafrugell. Fou en un d’aquells impulsos urbanístics que s’edificà l’arc sobre el carrer del mar, suficient singularitat per donar nom al carreró que comunica amb el de les Botines.
Un dels racons urbans més captivadors de Palafrugell es troba precisament en l’esmentada cruïlla. En aquest punt hi ha alguns elements testimonials del passat que cal preservar. Es tracta d’una antiquíssima cruïlla de camins, per això hi ha la fornícula amb una creu, que assenyalava els límits de la urbs, ordenada i segura de l’incert exterior.
La creu magnificada dins la capelleta és una representació numinosa, l’emblema emprat com a símbol de Crist des que al Concili d’Efeso, l’any 413 de la nostra era, s’ordenà que totes les llars cristianes tinguessin un crucifix amb la imatge de Crist. Aquest símbol, present a la majoria de les cultures al llarg de la història des de l’antiguitat babilònica, ha estat glorificada i tinguda com un signe sagrat, especial i protector per a tothom que l’adori i lloï.
La forma de la creu va tenir el seu origen a l’antiga Caldea, emprada com a símbol del déu Tamuz, representat en la lletra Tau, inicial del seu nom, i van ser el seguidors del déu, acceptats en les esglésies cristianes a mitjans del segle III (d. n. e.), els quals es permeté conservar els símbols, que introduïren la Tau. El símbol s’adoptà abaixant el pal travesser per a representar la creu de Crist.

EL VEÏNAT DE VILA-SECA

Vila-seca és un agregat del poble de Palafrugell que evolucionà fins a convertir-se en veïnat i en l’actualitat, degut al creixement urbaní...