Passa al contingut principal

EL CARRER MAJOR

El carrer Major de Palafrugell te un acabat tan absent i misteriós que resulta difícil de percebre. Entenc que la gent que dubta ho pugui idear d’una altra manera. Ben mirat ha perdut gran part del patrimoni dels seus edificis, però és un fet inqüestionable que encara conserva trets històrics particulars, i el fet d’haver-los adquirit durant un llarg transcurs de moments ha estat fonamental. És el degà dels carrers, i pels palafrugellencs, durant molts segles, el carrer principal, el més important de tots. Aquesta és la font de la seva pervivència. Si el passeges, el carrer encara ho transmet. Ho notaràs de seguida.
Us preguntareu quan començà el declivi del carrer, quan deixà d’ésser principal?.
Doncs bé, us puc dir que tot començà amb la desamortització del 1835. Fou aquest un fet que no qüestiono. Només assevero que quan el Castell de Palafrugell vivia sota el domini senyorial de la Col·legiata de Santa Anna de Barcelona i el centre urbà estava voltat de muralles, a la part baixa del carrer Major hi havia un dels portals del recinte, el que vulgarment anomenaven “lo Portal de Vall”. En aquest punt, de la part de fora, quan un nou prior havia de cerimoniar la possessió de la vila s’hi estaven el batlle, el degà i tres regidors de Palafrugell, dos regidors de Mont-ras i el de Llofriu, hi havia també el diputat, el síndic personer general i el síndic de la vila, ja que tots junts componien l’ajuntament i representaven la Universitat i Comú de la Vila i els llocs de la seva baronia. I d’allà estant, davant el poble congregat, sens el més mínim embaràs, escenificaven els actes de fidelitat i vassallatge al senyor prior de Santa Anna, o al seu procurador, entregant-los les claus dels portals. Tot seguit el batlle prenent la ma del prior i donant-li la seva dreta l’introduïa pel carrer Major dins els murs del castell, passejant pels seus carrers ma per ma una bona estona en senyal de la dita possessió.

Tot això, afortunadament, a quedat enrere, vindrien temps moderns i de progrés, s’enderrocarien les muralles, desapareixerien els portals i es demoliren els arcs. Si home, aquells arcs que hi havia al bell mig del carrer Major. Això va passar durant la tardor de 1918, quan ja ho decidia l’ajuntament tot sol, quant ja no havia de rendir comptes a ningú. Va passar i no hi ha res a fer.
EL CARRER MAJOR AMB ELS ARCS RENAIXENTISTES
Aixequeu la mirada quan passeu pel carrer, fixeu-vos-hi en les llindes de les portes, en les finestres altes, en els detalls quasi imperceptibles de les restes que encara perduren. No és un carrer gaire llarg, amb prou feines si arriba a fer els 65 metres de llargària, amb poc més de quatre metres de desnivell d’una punta a l’altra de carrer.
Si us dirigíeu cap a l’església haureu vist les finestres gòtiques, la creu arrodonida del 1778, un balcó de principis del segle XVIII on el passejant pot saber que fou construïda pel negociant Joan Grassot el 1718. A continuació veureu l’escut jerosolimità més bonic de la vila, la creu patriarcal era símbol de Santa Anna, es diferencia de les altres creus per tenir dos braços.
Podeu observar les impostes d’arrencada dels arcs que han desaparegut, el casal de Can Roses amb les seves històriques finestres, el noble portal dovellat i les variades inscripcions. Finalment acabareu observant els escuts que assenyalen on s’hi estava la casa prioral de Santa Anna. Em sona que son posats allà amb la intenció que no ho oblidem. Fixeu-vos-hi be, us assemblarà que ho cridin.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'AQÜEDUCTE DE L'HORTA D'EN CAIXA

El cognom Caixa consta a la Vila des del segle XIII, però és al segle següent, el segle XIV, que aquest cognom es transforma en un àlies utilitzat pels hereus de la branca familiar principal, mentre el cognom Caixa es manté en les altres branques secundàries al llarg del temps fins als nostres dies. La designació dels àlies ocorria quan en una nissaga familiar el darrer descendent era una noia i en casar-se, el marit, generalment de menor categoria social, es veia obligat a acompanyar el seu cognom amb el de la seva dona en forma d'àlies per tal que el llinatge no es perdés. L'antiga finca de l'Horta d'en Caixa, que encara es conserva, està situada al sud de la Vila entre els carrers de La Creu Ratinyola i el Carrer del Daró. Fou una extensa possessió d'en Francesc Estrabau i Jubert, descendent de la família del mas Petit d'en Caixa d'Ermedàs. Francesc Estrabau (1845-1906), fou un ric hisendat de Palafrugell que es mantingué fidel a la seva condició socia

La muralla de Palafrugell

El concepte preconcebut que es pot tenir de com és una vila emmurallada, amb el significant de defensa i construcció forta, pot induir-nos a idealitzar que totes les fortificacions son monuments sòlidament construïts, obres d’edificació compacta, fermes, inexpugnables, i gegantines, que han estat erigits d’una vegada per sempre més. Aquestes viles, però, no son res més que un espai evolutiu segons uns cicles de pau, i segons unes situacions de perill agreujades per la proximitat de la guerra i la inseguretat del lloc on eren bastides. Amb tot, la qualitat que tenen les defenses depèn principalment del progrés del lloc on s’erigien les fortaleses. No eren iguals les construccions defensives d’una vila rural, que les d’una ciutat gran, amb un major nombre de ciutadans poderosos i notables, els quals, sens dubte destinaren majors recursos a l’enfortiment i conservació de les seves proteccions. Situació de la darrera torre de la m

El Tren Petit (1887-1956)

L'ESTACIÓ DE PALAFRUGELL Cronologia del Tranvia del Baix Empordà Divendres 17 d'Octubre de 1884: Una Reial ordre aprova l'acta de la subhasta celebrada el dia 18 de setembre passat per a la concessió d'un tramvia amb motor de vapor des de l'estació de Flaçà en el ferrocarril de Girona a Figueres fins a Palamós, passant per La Bisbal i Palafrugell, utilitzant la carretera de segon ordre de Girona al Pont Major i a Palamós i els camins veïnals de Palafrugell; i disposant que s'adjudiqui la mencionada concessió d'aquesta línia al senyor don August Pagès i Ortiz, amb subjecció al plec de condicions particulars aprovat per la reial ordre del dia 6 de febrer, que ha servit de base per a la subhasta. La longitud de la línia és de 33,4 Km, l’ample de via de 750 mm i la concessió de l’explotació per un període de 60 anys. Diumenge 30 de novembre de 1884: Es constitueix a Palamós la Sociedad del Tranvía del Bajo Ampurdán, amb un capital social d’un milió de pessetes