dissabte, 18 d’abril de 2015

EL CARRER MAJOR

El carrer Major de Palafrugell te un acabat tan absent i misteriós que resulta difícil de percebre. Entenc que la gent que dubta ho pugui idear d’una altra manera. Ben mirat ha perdut gran part del patrimoni dels seus edificis, però és un fet inqüestionable que encara conserva trets històrics particulars, i el fet d’haver-los adquirit durant un llarg transcurs de moments ha estat fonamental. És el degà dels carrers, i pels palafrugellencs, durant molts segles, el carrer principal, el més important de tots. Aquesta és la font de la seva pervivència. Si el passeges, el carrer encara ho transmet. Ho notaràs de seguida.
Us preguntareu quan començà el declivi del carrer, quan deixà d’ésser principal?.
Doncs bé, us puc dir que tot començà amb la desamortització del 1835. Fou aquest un fet que no qüestiono. Només assevero que quan el Castell de Palafrugell vivia sota el domini senyorial de la Col·legiata de Santa Anna de Barcelona i el centre urbà estava voltat de muralles, a la part baixa del carrer Major hi havia un dels portals del recinte, el que vulgarment anomenaven “lo Portal de Vall”. En aquest punt, de la part de fora, quan un nou prior havia de cerimoniar la possessió de la vila s’hi estaven el batlle, el degà i tres regidors de Palafrugell, dos regidors de Mont-ras i el de Llofriu, hi havia també el diputat, el síndic personer general i el síndic de la vila, ja que tots junts componien l’ajuntament i representaven la Universitat i Comú de la Vila i els llocs de la seva baronia. I d’allà estant, davant el poble congregat, sens el més mínim embaràs, escenificaven els actes de fidelitat i vassallatge al senyor prior de Santa Anna, o al seu procurador, entregant-los les claus dels portals. Tot seguit el batlle prenent la ma del prior i donant-li la seva dreta l’introduïa pel carrer Major dins els murs del castell, passejant pels seus carrers ma per ma una bona estona en senyal de la dita possessió.

Tot això, afortunadament, a quedat enrere, vindrien temps moderns i de progrés, s’enderrocarien les muralles, desapareixerien els portals i es demoliren els arcs. Si home, aquells arcs que hi havia al bell mig del carrer Major. Això va passar durant la tardor de 1918, quan ja ho decidia l’ajuntament tot sol, quant ja no havia de rendir comptes a ningú. Va passar i no hi ha res a fer.
EL CARRER MAJOR AMB ELS ARCS RENAIXENTISTES
Aixequeu la mirada quan passeu pel carrer, fixeu-vos-hi en les llindes de les portes, en les finestres altes, en els detalls quasi imperceptibles de les restes que encara perduren. No és un carrer gaire llarg, amb prou feines si arriba a fer els 65 metres de llargària, amb poc més de quatre metres de desnivell d’una punta a l’altra de carrer.
Si us dirigíeu cap a l’església haureu vist les finestres gòtiques, la creu arrodonida del 1778, un balcó de principis del segle XVIII on el passejant pot saber que fou construïda pel negociant Joan Grassot el 1718. A continuació veureu l’escut jerosolimità més bonic de la vila, la creu patriarcal era símbol de Santa Anna, es diferencia de les altres creus per tenir dos braços.
Podeu observar les impostes d’arrencada dels arcs que han desaparegut, el casal de Can Roses amb les seves històriques finestres, el noble portal dovellat i les variades inscripcions. Finalment acabareu observant els escuts que assenyalen on s’hi estava la casa prioral de Santa Anna. Em sona que son posats allà amb la intenció que no ho oblidem. Fixeu-vos-hi be, us assemblarà que ho cridin.

LA COLUMNA I MITJA

Deixeu-me que us parli d’un escut de la vila situat a la cara principal de l’església. És un bonic relleu discretament ubicat a un costat de la façana, fora del centre visual de l’edifici. Està col·locat entremig de dues finestres, la inferior, la més petita de les dues, és un ”oculus”, un ull circular que il·lumina l’estança de sota el campanar, una mena de cambra de passes perdudes. A dita cambra s’accedeix per la porta petita del temple, la que no s’obre mai, una porta, per dir-ho així, alternativa, social, catecúmena. La finestra superior te forma rectangular i pertany a una altra estança del campanar.
L’escut, format per una combinació escultòrica complexa, està orientat a l’oest, mirant l’ocàs del sol ponent-se per indicar la direcció d’occident.
El motiu principal, emmarcat en un oval, està dipositat dins d’una cartel·la perquè el realci, perquè el converteixi en un element més conspicu, més atraient. Aquesta obra és feta del temps en que el poble es denominava “Castell de Palafrugell” i precisament aquest és el motiu que hi figura, un bonic castell de tres merlets, portal adovellat amb matacà al damunt i un Serafí alat que el sustenta. Aquests éssers immaterials que figuren en diferents cultures, creences i formes, se’ls reconeix de molt antic la facultat de protegir. Pels cristians és la representació de l’àngel custodi, un culte cívic de llarga tradició, omnipresent en la defensa de les ciutats i les viles, protegint el recinte urbà de tota sort dels seus enemics. A ambdós costats del castell hi ha sengles garbes de blat. Ben formoses. Abundantment granades.
És una representació en sintonia amb el lema “Turris Fortíssima Nomen Domini”, que al versicle 18 del Llibre dels Proverbis diu: “El nom de Jahvé és una torre fortificada, el just corre cap a ella i es posa fora de perill”.
La cartel·la està faixada per dues columnes d’estil corinti, adossades, exemptes, sense suportar cap estructura. La columna de l’esquerra situada al nord; simbolitza l’aprenentatge, el rumb, el destí, la direcció que s’ha de seguir. Astronòmicament la columna representa l’Estel Polar, també denominat “Estel d’Horus”. La columna, exceptuant l’evident desgast meteorològic, és perfecta.
ESCUT DE LA VILA DE PALAFRUGELL
La columna del sud, sembla estar mutilada i només conserva la meitat inferior, però és una trencadura estranya, sembla intencionada, fet exprés resseguint el traç de la columna amb un resultat que difícilment es produiria per una acció accidental. La columna, a més de l’acció natural, és desperfecta.

Una cornisa situada a la part inferior serveix de recolzament de l’escenari, s’emula així la fermesa del sòl, de la pròpia Terra. El replà, en voladís, descansa sobre els caps d’una dona i d’un home, que a mode de mènsules es situen a sota. La dona està situada a l’esquerra i te uns ulls ben desperts. A la dreta resta l’home, que sembla dormir sota la mitja columna. Els caps, lleugerament girats l’un cap a l’altre, representen la gent que constitueix el poble, el fonament de tot, els arrels, els dos sexes de l’espècie humana.

LA DAMA DESCONEGUDA DE L’ESGLÉSIA

L' església de Sant Martí de Palafrugell, tal i com avui la coneixem, és el resultat d’unes obres d’ampliació que es van iniciar a finals del segle XVI, quan l’anterior temple començava a resultar petit i s’evidenciava incapaç d’acollir l’augment de feligresos practicants. A la sol·licitud de permís d’obres de l’època, un document que portaren en pròpia ma, a la ciutat de Girona, una comissió de jurats de la vila i obrers de l’església, es recollia la conveniència de fer les obres necessàries per engrandir l’edifici amb quatre capelles i mantenir aquelles parts de la construcció vella que poguessin ser aprofitades.
El preu estipulat amb el mestre Pere Bòria per a realitzar les obres fou de 6.000 lliures moneda de Barcelona i el compromís que figurava en el document acordava que la despesa total de l’obra hauria de ser pagada en una part pels parroquians i l’altra pels administradors de l’església que hi contribuiria amb 25 lliures anuals de les rendes que generava el fornit patrimoni de l’Almoina Barceló. Per a fer-nos una idea aproximada del que representava aquesta aportació, cal explicar que les 25 lliures anuals que es comprometia a pagar l’església era, ral amunt, ral avall, la meitat del salari d’un manobra, que podia arribar a cobrar 930 sous l’any. Malauradament, 25 lliures només equivalien a 500 s.
De la remodelació que realitzaren es van conservar restes antigues en algunes parts del temple. Aquest és l’origen que s’atribueix al mur que es troba a la dreta de l’entrada, on hi ha la porta del cor i la capella de la Sang. L’aparell d’aquest pany de mur es considera molt antic i s’ha arribat a datar de la primera meitat del segle XI.
Hi ha en aquest oblidat racó un detall inadvertible que mereix ser destacat. Ens referint a un element que resulta excepcional a l’església perquè es tracta d’un ornament solitari, únic, profà, que sol passar desapercebut per a molts observadors i es pot identificar fàcilment a la cantonada que formen els murs, situat al costat de la porta del cloquer, en el punt precís d’on arrenca una de les arestes nervades de la volta, a la que serveix de recolzament fent-li funcions de mènsula
MÉNSULA DE L'ESGLÉSIA
L’element escultòric, una figuració de traça senzilla, és la representació medieval del cap d’una dona sobre el qual les reiterades capes d’encalcinat no han aconseguit amagar els trets femenins de la testa, ni cobrir el rodet trenat a la part superior del cap amb el que es tapa el cabell i deixant que el capell es vegi sobre el front formant un inconfusible “pic de vídua”. El vel, que li circumda el rostre per sota de la barbeta, el te fixat al tocat pel costat dret, i acaba recollit pel damunt del rodet a l’altre costat del cap.
El relleu mostra la imatge d’una dama noble o de classe alta, segons el costum dels segles XIV i XV, representada amb el guarniment propi de les dones casades o vídues, que havien de dur el cap cobert i el cabell recollit. Només les donzelles acostumaven a portar el cabell descobert.
Desconeixem el significat i la raó que una imatge profana es trobi situada en aquest indret. Només podem apuntar al respecte la possibilitat que siguin restes originals o peces reaprofitades de l’església vella, dins la qual la imatge encaixaria millor, complint amb la funció que tenien les representacions iconogràfiques medievals d’adoctrinar els fidels, o bé com aquells elements decoratius que es disposaven en el remat inferior d’arcs i impostes dessota es quals s’hi ficaven a manera de recolzament algunes d’aquestes testes.

EL VEÏNAT DE VILA-SECA

Vila-seca és un agregat del poble de Palafrugell que evolucionà fins a convertir-se en veïnat i en l’actualitat, degut al creixement urbaní...