Si els grecs es donaven cita a
l'Àgora i els romans ho feien al Fòrum, els palafrugellencs es troben a Plaça
Nova. La plaça, urbanitzada a mitjans del segle XVIII, ha sabut evolucionar al
llarg dels dos darrers segles fins a convertir-se en un espai plenament ciutadà,
una propietat col·lectiva compartida pel poble, un àrea on tenen lloc tant els esdeveniments
oficials com les activitats socioculturals, i on ara molt rarament se sent el
soroll de motor de combustió d'un
vehicle i al contrari de molts altres llocs similars no hi trobem cap edifici que
sigui seu oficial o religiosa. No s'ha volgut que hi haguessin unes coses i si
unes altres. Totes les que hi son, creieu-me, estan per satisfer el delit de la
gent.
Tota l'activitat social que es
dona dins l'àmbit local es concentra en un sol lloc, i aquest punt, que presumeix d'ésser el melic
primordial de Palafrugell, és Plaça Nova. Val a dir que també els espais
comercials de Palafrugell han adoptat la fórmula, sembla ser que encertada, de reunir
les botigues en espais Ad hoc, a la manera
de corredors en forma de galeria comercial al interior de les illes de cases.
La recepta d'apartar els botiguers del carrer, que no és res més que separar l'activitat
lúdica de la comercial, a trobat per fi una solució que sembla ser funcional.
En un costat de Plaça Nova hi ha
el casino Centre Fraternal, una societat recreativa centenària de nom
francmaçó, màxima expressió del que fou l'associacionisme lúdic dels obrers al
segle XIX, que ha sobreviscut en el temps i que ara viu moments convulsos
immers en un procés de canvis en el qual deixarà una bona part de la seva
identitat i qui sap si alguna altra cosa més.
Al seu costat hi ha un l'altre edifici simbòlic, el Cercle Mercantil, aquest era el casino dels senyors, hi anaven els hisendats i els empresaris, llavors en deien els amos. Va haver de tancar fa una colla d'anys. Acompanya El Centre Fraternal en aquest procés de canvi i està destinat a convertir-se en restaurant de luxe. Això és el que han volgut els nostres governants.
Hi ha un altre model de centre
urbà que es desenvolupa en algunes poblacions al llarg d'un carrer. Son vials pensats
originàriament només per a passejar. Per a lluir-se. Aquest arquetip de centre és
una reminiscència de l'antiga tradició decimonònica que imposà el pensament
burges, d'exhibir-se als passejos de les poblacions i en el que, ja més
modernament, s'introduí la practica de simultaniejar el comerç. És un model de
centre urbà que combina l'oci amb el mercadeig, ideal per a establir-hi un
rosari de botigues amb ofertes diverses a ambdós costats del carrer on arriben
a conviure mercat i passejants en un cert equilibri harmònic.
El sistema "compra mentre
passeges", o viceversa, també funciona, però aquests carrers principals s'han
convertit en zones exclusives i excloents, inaccessible en molts casos per a
tots aquells que no arriben a tenir un poder adquisitiu raonable. Mentre aquí
s'estimula la gent en l'exercici de caminar, al primer se'ls convida a seure tranquil·lament,
establir un motiu de conversa i contemplar l'anar i venir dels vilatans delectant-se
amb qualsevol consumició plaent. D'això tracta el joc de relacions. Això és el
que ha volgut la gent i aquest és el resultat.
Comentaris