A Palafrugell hi ha un
carrer que se'n diu de les Ànimes, és un vial d'origen decimonònic i pel nom
que te ens fa rememorar temps d'un passat llunyà. Intuïm que quan es formà, els
nostres avantpassats vivien la seva religiositat imbuïts d'una fe que governava
les seves vides i regia la vida quotidiana de la comunitat a les viles i
ciutats.
L'ànima si ens atenem allò
que considera la tradició filosòfica, és la part espiritual dels essers humans,
però també, segons la religió cristiana, una de les parts que componen la
naturalesa de l'home, aquella que no és ni física ni espiritual i te a veure
amb les emocions, d'on, acaben admeten, es desenvolupen els instints, els
sentiments, les emocions, els pensaments, les decisions i la consciència d'un mateix.
El nom que te el carrer no
obeeix a cap d'aquestes definicions. El carrer de les Ànimes du aquest nom en
referència als esperits dels morts, aquells espectres que no han estat capaços
de realitzar un bon traspàs i desposseïts de la part física, el seu esperit roman
entre dos mons. Ni son vius ni acaben d'estar ben be quiets del tot. Això que
diem te relació amb l'epitafi "Requiescat
in pace" (descansi en pau), on la primera part prové del verb llatí "quiescere" i significa estar quiet,
reposar, descansar.
És clar que l'església no
reconeix els fets exactament com els acabem de narrar, segons diu ella, és
només la Nit de Tots Sants que les ànimes dels morts tornen a les cases i als
llocs on havien viscut. A les antigues cultures els avantpassats morts es
consideraven protectors de les llars i es veneraven representats en forma de
petites figuretes, que rebien el nom de déus lares.
Si en algun moment els
esperits resultaven perillosos, es coneixien els conjurs corresponents amb els
quals es protegien d'ells. Tothom sabia quins eren el ritus, que formaven part
dels costums locals llegats generació rere generació. Malauradament amb l'arribada
del cinema i posteriorment la televisió, uns medis de comunicació pensats per a
ésser consumits de forma massiva i universal, s'introduïren altres conceptes més
generalistes que devaluaren les creences populars considerades massa localistes,
i aquesta, entre moltes altres tradicions, s'acabà perdent.
Abans que això passés era
costum arrelada que la Nit de Tots Sants, a les cases, les famílies paressin
taula amb un plat de més, ningú no havia manat de fer-ho, ningú, tampoc, no
preguntava perquè es feia, si no esperaven convidats. Aquell dia es deixaven les
portes de les cases obertes, i procuraven no moure's pels racons de les
habitacions, que eren els llocs on es col·locaven els esperits dels difunts.
Durant tot el dia i fins i tot l'endemà, de vegades durant molts més dies
després, s'encenien espelmes o llànties d'oli amb la finalitat de guiar el camí
dels morts, un costum d'origen medieval relacionat amb les "llanternes dels morts".
Si us hi fixeu en un detall,
podreu observar a la cantonada amb el carrer de Sant Sebastià, a l'alçada del
primer pis, de l'existència d'una peça de terracota que reprodueix una carota
fantasmagòrica, potser un bocí d’humor dels pocs que s’acostumen a prodigar, i
que té relació amb la dedicació del carrer als esperits que penen en el
purgatori abans d’assolir la glòria i que en tanta consideració van tenir els
nostres avantpassats. Val a dir que aquest carrer sempre ha estat dels més
quiescents de la vila, d'aquí potser li ve el nom que te.
Comentaris