Denominat pels qui
ho van haver de patir a casa nostra, "lo
mal contagi", morbo(1), o simplement "pesta", la majoria de les fonts
indiquen que fou una mortalitat pandèmica que afectà indiscriminadament la població,
de totes les edats i totes les condicions socials.
Quan la malaltia penetrava
dins d'una població els seus habitants restaven sotmesos al mateix factor morbífer,
on el contagi entre les persones s’imposava com la evidència de transmissió de
la malaltia, i s’encomanava més en aquells que estaven en contacte, provocant
que els homes fugissin els uns dels altres per temor a contraure la infecció. Ningú
no podia ajudar ningú. Tothom era vulnerable.
 |
| La pesta a la Biblia Toggenburg (1411) |
Durant l’epidèmia s’arribaren
a mostrar els límits de degradació moral que pot assolir l’ésser humà, ja que molta
gent refusà d’enterrar els seus propis familiars morts, i alguns no arribaren a
tenir honors fúnebres ni eclesiàstics. Molts cadàvers foren enterrats en la
foscor, durant la nit, ho feien d’amagat per mantenir-se en l’anonimat, perquè
ningú els reconegués, a les afores de les poblacions, en els camps, els closos,
i els boscos.
Les famílies
benestants i tots aquells que podien, fugiren de les viles i s’aïllaren en les
seves propietats rurals,i les dels familiars
i amics, deixant enrere, abandonats a la sort del destí, servents, parents i a
la gent, molt nombrosa, de les classes desposseïdes. També desertaren alguns capellans
que renunciaren a pregar i administrar els sagraments als morts; els
supervivents no eren suficients per a proveir-ne els enterraments apropiats, de
tants morts que hi havia, i es va fer necessari recórrer a les foses comunes,
mentre els cossos s’ignoraven durant dies, abandonats a les llars. Els
sacerdots aclaparats per la magnitud dels serveis funeraris que havien de
donar, ja no tenien temps per individualitzar les cerimònies i la inscripció en
els registres als llibres d'òbits i es limitaven, en molts casos, a registrar
el nom del difunt i la data del decés, sense cap més protocol. Foren famílies
senceres les que moriren durant l’epidèmia, però moltes més foren les que
patiren la desaparició d’algun dels seus membres i per aquests la pena i el
neguit fou més profund i durador, sotmesos a una desesperació absoluta que
afectà la majoria dels supervivents i perdurà en les següents generacions.
La declaració
pública de una casa infectada suposava, no només l’aïllament físic i el dolor
dels seus habitants, implicava també l’estigmatització per part de la comunitat
amb el trencament de tots el lligams socials i humans, comprometen la credibilitat
i honorabilitat de la família afectada.
L’expansió del morb
La primera reacció
de les autoritats municipals, quasi generalitzada en totes les viles que es
veieren afectades, fou d’ocultació davant les primeres morts pel contagi, sense
reconèixer que ja s’havia declarat l’epidèmia. Aquesta reacció inicial,
atribuïble a raons socioeconòmiqes, era seguida d'un període de convenciment
del poder local i els conciutadans, per arribar a admetre, i acabar acceptant, que
verdaderament es tractava del mal irremissible. Finalment, i tot seguit, s’iniciava
la cerca del portador que l’havia introduït, indagant primer, sobretot, entre la
població estrangera, no importava el temps que feia que hi residissin allà, i
entre els forasters acabats d’arribar.
El centre difusor
de la pesta que assolà l'Empordà a mitjans segle XVII, i que te els seus
orígens a la conca oriental del Mediterrani, cal trobar-lo a la ciutat de
València, per on entrà i des de on s’escampà per la Península Ibèrica
en dues direccions principals, la primera, cap el sud, fins Andalusia i l’altra
en direcció nord que afectà Catalunya i l'Aragó.
La pesta es cobra
les primeres víctimes el juny de 1647
a la capital del Túria i la resposta immediata fou l'habitual
en aquells casos. La creació, amb amplis poders, de Juntes del Morb a les viles
i ciutats, aquests comitès tenien la finalitat d’aplicar i fer complir totes
les mesures preventives dictades, i es componien d'un cert nombre de
representants de la magistratura local, de la societat civil, generalment
prohoms benestants, i de l’església.
L’experiència
viscuda en plagues anteriors feu reaccionar les autoritats de la única manera
que podien fer-ho, molta precaució amb el consegüent tancament dels portals,
alerta en els avenços de la infermetat, i la necessitat d’expedir butlletes de
salut pels transeünts, i l’aïllament, amb guàrdia, dels que podessin ser
portadors del mal. Les mesures dictades, quan no son ben aplicades o
s’evadeixen, com va demostrat posteriorment la Història, foren del tot
ineficaces. Tampoc no tenien encara al seu abast els coneixements clínics per
poder-la combatre.
 |
| Goig de Nostra Senyora contra la pesta |
En el seu
desplaçament cap al sud la plaga arriba a Alacant i Gandia durant el gener de
1648, Orihuela al febrer, la resta del Baix Segura, Aspe i Elx el març,
Crevillent a finals d’abril(2). El rastre de poblacions afectades avançà
sense aturador. La plaga s’estengué per tota Andalusia al llarg del 1649.
L'any 1650 el
contagi es detectà a Catalunya. És durant el mes de març que es donen les
primeres noticies que la pesta afectava ja la ciutat de Tortosa. Se’n parla de
1149 morts a la ciutat.
Segurament transmès
pels desplaçaments dels exèrcits, el contagi arriba a la ciutat de Girona
durant el mes d’abril del mateix any. L’alarma es produí a l’hospital de la
ciutat, on un infermer mor d'aquest mal el dia 20 d’abril. Uns metges que els
consellers de la ciutat han cridar a Barcelona, arriben el dilluns dia 20 de
juny, els doctors Dimas Vileta, Lluís Mora, els qui, juntament amb el doctor
Belluchi i cinc cirurgians de Girona, contradient els dictàmens dels altres
metges gironins, Soler, Duran i Badia i el cirurgià Antoni Ribot, neguen que fos pesta, i desaconsellant
prendre mesures que inquietessin la població. Les autoritats seguint aquests
consells no declaren avís de contagi.(3)
Durant els primers dies
d’agost, quan ja s'ha estès i agreujat el mal, novament és un metge especialista,
demanat a Barcelona, el doctor Joan Argila,
qui confirma que es tracta de la epidèmia de pesta. Obertament declarat el
contagi a la ciutat, es comencen a aplicar les mesures d’eradicació conegudes a
l’època. Les barraques de quarantena per acollir els sospitosos d'haver contret
el mal, s’edificaren a l'indret de Vila-roja i arribaven fins a la vall de Sant
Daniel.
La pesta cessà a
finals del mes de novembre, però es mantingué una alerta preventiva durant tres
mesos més. Les xifres de morts pel contagi ballen d'un autor a un altre,
oscil·lant entre un miler i miler i mig sobre una població d’uns 5.300
habitants.
Aquell any de 1650,
el 9 d’octubre, aparegué un brot de pesta a La Bisbal , podria ser que ja
s’hagués cobrat algunes víctimes setmanes antes. El 22 de novembre la pesta arribava
a Cruïlles. En aquesta vila el contagi fou molt localitzat afectant només els
habitants d'un mas, on moriren dues persones. A La Bisbal s’extingí el 12 de
maig de 1651, quan el contagi s’havia cobrat 91 víctimes. Totes dues poblacions
patirien un segon brot l'any 1652.
El vespre del dia 9
de gener de 1651, es produïren les primeres morts sospitoses a la ciutat de
Barcelona, i es detectà en una casa del carrer Nou on vivia el cec Martí Langa, moriren sa muller i una criada.
Aquell dia un jove
estudiant de filosofia, natural de Torroella de Montgrí, Joan Massanet, escandalitzà
el veïnat de la Rambla
quan cridà, corrent pel carrer com un posés, que estava contaminat per lo mal
de pesta. Les autoritats de la ciutat no els va fer gens de gràcia que per una
bretolada juvenil es ventés l’assumpte de la plaga. Era una evidència que ells pretenien
amagar-la de la població tant de temps com fos possible. El mal que es volia
evitar però, ja era fet, i les autoritats actuaren judicialment contra el xicot
per haver atemorit la població amb una falsa alarma.
Reforçat l’encobriment
per l’actuació de la justícia, les autoritats mantingueren la farsa i el mes de
febrer 1651, els metges de la ciutat encara negaven que hi hagués pesta a
Barcelona, inventant tot tipus d’explicacions per justificar tanta mortalitat(4).
La realitat es mostrà molt tossuda, i finalment s’acabà reconeixen. L’epidèmia
va romandre a la ciutat fent estralls indiscriminadament entre la població fins
a les darreries de setembre de l'any 1652. La xifra de morts a ciutat es
calcula al voltant de les 30.000 persones.
Mentrestant ja
havien aparegut nous focus de la infermetat en altres poblacions en el seu camí
cap al nord. També s’havia estès la pesta per l'Aragó, on, fins el 1651, només
havien patit brots aïllats, i és a partir d’aquell any que la pesta s’estén de
manera amplia. A inicis de l'any 1652 la pesta, procedent de Catalunya, també arriba
a Sóller, al nord de Mallorca. Castella no patí el contagi de l’epidèmia,
gràcies a les polítiques aplicades pels governants seguint els dictats del
metge Luis Mercado, qui havia publicat el segle XVI, seguint reial ordre, un
tractat sobre la pesta i la seva contenció(5).
El dia 2 de gener de 1652 s’inicia
l’epidèmia a la ciutat de Mataró amb la mort de Joan Gofi i es donà per acaba a
finals de febrer de 1654, entremig moriren 323 persones.
 |
| Il·lustració al llibre d'òbits de Sant Vicenç de Rupià-1574-1787 |
El dia 5 de gener de 1652 es
produeix la primera mort per contagi a Calonge. Es creu que procedent de
Tarragona per via marítima, que durà fins el 29 de desembre de 1653, en total
moriren 109 persones.
El dia 5
de març de 1652 apareix la pesta a Torrent, i allà romangué amb aparicions
intermitents fins al dia 9 de gener de 1654. S’enregistrà la mort de 14
persones.
El dia 13
de març de 1652 la mort pestífera apareix a Palamós, i amb certes
intermitències acabà el dia 23 d’octubre de 1654, se’n registraren 174 morts.
La primera mort a
Palafrugell fou identificada el dia 27 de març de 1652, dimecres sant. El dia
31 de desembre de 1652 morí la darrera víctima. Un segon brot de pesta s’inicià
el dia 20 d’octubre de 1653, que s’allargà fins al 4 de març de 1654. Entre els
dos contagis i sense enregistrar els albats se’n produïren 186 morts.
El dia 2
de juny de 1652 es produí la primera mort a causa de la pesta a Llofriu, la
darrera ocorregué el dia 24 d’agost. En total moriren 7 persones.
El dia 7 d’octubre
de 1652 la pesta atacà la vila de Pals i el contagi romangué a la vila fins el
dia 18 de febrer de 153. Durant aquest període 15 palsencs perderen la vida a
causa de la pesta.
 |
| Màscara de protecció sanitària contra la pesta |
La pesta
s’instal·la a Sant Feliu de Guíxols durant els mesos de setembre octubre de
1652, però no fou fins el dia 25 d’octubre que no es reconegué la primera víctima
causada pel contagi.
La malaltia que
afectà la població aparegué en dos brots, el primer esclat, de quatre mesos de
durada, es produí durant la tardor-hivern de 1652, desaparegué durant la
primavera de 1653 i tornà a l’estiu, amb només dos mesos de durada, però de
manera molt més virulenta. Durant el primer contagi moriren 144 persones, i
durant el segon hi hagué 87 morts, reconeguts. En total, als llibres sacramentals,
s’enregistrà la mort de 231 persones.
El dia 15
de novembre de 1652 la pesta es presentà a Jafre i romangué fins el dia 18 de
febrer de 1653. En aquesta població la infermetat s’alià amb els soldats, de
tal manera que resulta difícil d’esbrinar a qui se l’hi poden atribuir més
víctimes. La pesta s’endugué 16 persones, la majoria d’elles refugiades
d'altres poblacions veïnes.
El dia 30
de desembre de 1652 esclatà el segon brot de pesta a Cruïlles, que quan acabà
el dia 10 de juliol de 1653, se n’havia cobrat 29 vides. El dia 15 de novembre
de 1653 es produí una mort per contagi, però els següents dies no aparegueren
més casos i la gent es tranquil·litzà.
 |
| Metge sagnant el bubó d'un empestat |
Tot
semblava haver tornat a la normalitat a la vila quan encara hi hagué un tercer
brot, convertint-se així Cruïlles en la única població de la comarca que assolí
aquesta fatídica repetició. La pesta tornà a instal·lar-se allà a partir del 12
d’octubre de 1654, i fins al dia 30 de desembre provocà 19 morts més.
El dia 23
de març de 1653 la pesta es presentà a Mont-ras i durà fins al dia 24 de gener
de 1654. Moriren dotze persones.
El dia 1
d’abril de 1653 es produeix la primera mort de pesta a Vilopriu i la darrera
fou el dia 27 de maig. La pesta es cobrà 11 víctimes.
El dia
primer d’octubre de 1653 a
Peratallada moria un únic empestat, un refugiat d'Ermedàs que fugia de la pesta
declarada a Palafrugell.
El dia 29
d’octubre de 1653 mor el primer contagiat de Corçà i el
dia 22 de gener de 1654 es produiria la darrera mort de pesta. A causa del
contagi moriren 23 corçanencs.
El dia 5
d’abril de 1654, moria una única persona a Púbol, a causa de la pesta.
El dia 25
de juliol de 1654 rebrotà la pesta per segona vegada a La Bisbal , que fini a les
darreries del mes d’octubre, moriren 82 persones.
El dia 16
d’octubre de 1654, morí a Pedrinyà una única persona a causa de la pesta.
El dia 9 de
novembre de 1653 es produeix la primera mort del contagi a Sant Feliu de Boada.
La darrera mort es produí el dia 28 de desembre. En total moriren 8 persones.
El dia 10 de
novembre de 1654 es registraren les dues úniques morts pel contagi a Monells,
una vídua jove i el seu nadó.
(1) El nom del "morb", te els seus orígens a la fisiologia
medieval, fonamentada en l'existència dels quatre elements: aire, aigua, foc i
terra, que corresponien als quatre humors: sang, moc o flema, bilis groga o
còlera, i bilis negra o melangia. L’alteració d'un o més humors podia conduir a
la formació de la matèria morbosa o infermetat.
(2) Vicente Gozalvez
Pérez "NOTAS SOBRE DEMOGRAFÍA DE LA PROVÍNCIA DE
ALICANTE". Cuadernos de Geografía (Valencia), 11 (1972). Santiago La Parra " TIEMPO DE PESTE EN GANDÍA
(1648-1652). Ajuntament
de Gandía, Gandía, 1984.
(3) Joan Busquets
"POBLACIÓ I SOCIETAT A LA GIRONA DEL
(4) Albert García
Espuche. EL INVENTARIO. Muchnick Editores. Barcelona, 2002.
(5) Luis Mercado. " LIBRO EN QUE SE TRATA
CON CLARIDAD LA NATURALEZA ,
CAUSAS, PROVIDENCIA, Y VERDADERA ORDEN, Y MODO DE CURAR LA ENFERMEDAD VULGAR
Comentaris