diumenge, 13 de maig de 2012

Moros a la costa!

AD FUTURAM REI MEMORIAM

Dimecres que contavem vint y dos del Mes de Juny del Any de la Nativitat de de Mil Set Cents Sinquanta y set, a las sinch oras de la matinada succehi que una galeota de moros Argelins ab cent y deu de tripulació compresos deu Turchs, en las mars de la present Vila de 
Maqueta del pinc St. Antoni de Paula. Diari de Mataró (27-07-1932
Palafrugell Bisbat de Geróna, doná la cassa a un pinco de la ciutat de Mataró de port de tres mils quintars patronejat per lo patro Joan Baptista Balansó (1) en dita Ciutat de Mataró domiciliat, dexant atás per la codicia del qual uns Dotze Llahúts de dita present Vila, que mes en fora estavan coralant, quals havian de esser infaliblement esclaus, tots los que no haurian pogut ni sabut fugir, de manera que dita galeota passá en mig de ells, y los digueren eran Francesos. La qual arrambá dit pinco de primer frente, peró aquell li presentá combat devant lo Cap Roig, distant mitja hora de la platja de Calella terme de dita esta Vila, a la part de migdie, lo qual durá dos horas y ab una de moltas descarregas, que dit pinco li tirá ab sos quatre canons y vint trabuchs aportava, li assertá una bala en la popa a flor de aygua, que li posá foch a Santa barbara, lo que bastá per tirarla a pique o als fons (2). També li tirá molts frascos de foch, y un atrevit y valeros turch tingué valor per pararne un de encés y retornarlo ab gran velocitat en lo camarote de dit pinco, li cremá part de la vela mitjana y lo timoner, peró fou dany de poca concideració y lo unich que rebé; La tripulació del qual concistia en tretze mariners y dos miñons, comprés lo patró ames aportava dos pasatgers, lo un era oficial de las 
Galeota
tropas de Nostre Monarca nomenat Dn. Angel de Fontana y lo altre un P. Carmelita Descals nomenat Fr. Gaspar de St. Onofre que havia estat Guardia de Cós de S. Mt. Ciciliana, y est carregava las armas tot lo temps durá dit combat qui intercedí per que lo dit Po. no fes passar tots los dias moros y turchs a fil de botabant, respecte de haverli mort un fill los moros en altre combat, que també surtí victoriós, lo mateix die, quatre anys antes; No obstant despres de haver quedat a pique dita galeota, alguns moros y turchs passaren en las Formigas nadant ab los alfanges en la boca, que per obviar el fer quarentena no los volgué recullir, los tirá dit pinco un tir ab metralla, o bala menuda, que solament ni arribaren divuyt compresos dos turchs, y entre ells un que lo foc lo havia fet totalment ciego, y de estos alguns malament ferits,quals sen aportá y recollí a la tarde del sobre dit die lo Magch. Ajuntament de la Vila de Palamós, y los tingueren en quarentena en la torra dita Molí de Vent, cituada sota lo Fortí. Vint y set ne quedaren en dita galeota, compresos quatre turchs, quals feu conduhir la mateixa tarde en la torra de Llafranch lo Magh. Ajuntament de dita esta Vila de Palafrugell, que componían aquell los Magchs. Joan Prats del Cantó, adroguer y Batlle, Joan Grassot, antes Mauri, negocit. Decano, Antoni Martí y Andreu adrogr., Joseph Pla pages de Sta. margarida y Joseph Girbal negociant, los quatre Regidors; De dits moros ni havia setze de malament ferits, y entre altres lo Array que morí lo dit vint y tres, quan fou enterrat a la part de migdie de dita torra, ahont permaneixen quatre llosas grans sobre sa sepultura, feren son enterro ab extraña seremonia pues lo collocaren en lo fossar, ni dret, ni ajagut, ab un pedás de pá sobre lo cap dient que era per passar lo camí, y feren plorar per forsa a un moro de uns dotze añs que estava present; Repará lo sometent de esta que los feya guarda de nit y die, que una nit molt obscura rahonaven dits moros dende dita torra ab gent de certa embarcació que serca de ella passava y com se judicás verla tal tambe de moros, per obviar algun desembarch temerosos de que no sels ne volguessen portar, o fessen fuga resolgué dit Magh. Ajuntament auxiliats de un piquet de dragons, y altre de granaders de Reals Guardias Españolas (aportant los que estavan ferits, ab una carreta), conduhirlos en la torra den Pere Gros cituada cerca lo mas Pelagrí ahont ne morí un travessat per una bala per una cuixa; Tots los ferits foren primorosament curats per lo Sor. Geroni Badia cirurgia en dita esta Vila habitant, gran mestre en lo Art de Cirurgia, y finida en dita jornada quarentena, foren acompañats per dita tropa en la Ciutat de Barcelona maniatats de dos en dos, ab manillas y grillons; Y en premi de esta heroica assaña foren concedits al dit Po. per la Magt. del rei Nostre señor Dn. Fernando VI (que Deu gde.) vinch Reales de Velló diaris, y regalat de un espadí ab puño de plata, y una medalla de or rodona de pes de sinch dobles de quatre y dos de sensillas, que fan cent y deu Reales de vuyt, y en ella gravats en una part lo pinco 
Medalla atorgada a Joan balansó

combatent ab la galeota, y en la altre la efigie o cara del Rey y nom del patró (3), y S. Mt. comicionó al Exm. Sr. Dn. Jaume Miquel de Guzmán marques de la Mina Capitá General del Principat de Cathaluña, perque en sa ausencia señís al dit patró la dita espasa, y li posas dita madalla per venera, y honor, com es cert se practicá lo die dinou novembre de Mil Setcents Sinquanta Vuyt, die de Sta. Isabel y de gala, en presencia dels officials y nobles de dita ciutat que estavan en Palacio de Besamanos (4); Y aixi mateix de ordre del mateix Rey foren repartidas doscentas dobles censillas als mariners de los Reals Araris, y al referit patró li concedí y dona dita galeota, moros y turchs, quals vené despues a las Galeras de Malta, y de ellas tragué crescuda quantitat; Dita galeota portava sinch canons (5) y sis trabuchs, y fou treta molt temps en dita Plaja de Calella, y despues fou conduhida en Barna., ahont passaren infinitas penas per veurerla, se encontrá un renegat veneciá que fou prés per lo St. tribunal de la Inquisició.
                                   Tot lo sobre dit es verdader y cert segons relació del succés feta de paraula per lo mateix patró, trobat en la pnt. Nota. lo die sinch Juny de Mil Setcents Setanta dos, y ho ha sota escrit en presencia de Mi lo Notai. Infrit., de Miquel y Franco. Pouplana Ertes., y de Joseph Maranges y Pi pagès de Ermadás vuy habitant en dita esta Vila, que ha escrita la pnt. relació y lo dit Po. ha dit qe. lo moro siego sobre mencionat, se ha tornat christiá, y qe. fa vida exemplar en dita ciut. de Barna. en la casa del amo qe lo comprá ahont lo ha vist y tractat moltas vegadas.

Frano. Pouplana, y Brugarol                                                             es ver.
                                   Noty.                                                   Jo. Batista Balançó

Signatures de l'acta notarial
NOTES:
1._ Joan Baptista Balançó i Boter (1699-1778), patronejava el pinc Sant Antoni de Pàdua, que realitzava viatge des de Marsella a Barcelona.
2._ La galiota no s’enfonsà, tres dies més tard, el dia 25 de juny entrava al port de Barcelona, on fou venuda en pública subhasta per 150 pesos senzills.
3._ La medalla fou gravada per l’artista Tomàs Francisco Prieto. Té unes dimensions de 55 mil·límetres, amb el bust del Rei en l’anvers i la inscripció: FERNANDUS VI TERRA MARIQ. MUNIFICUS. Al revers, el pinc escometent el vaixell algerià, que se’n va a pic, i la llegenda IOANNI BALANSÓ CATALANO.- MAURICA NAVE INCENSA DEMARSAQ. X. KAL. IUL. MDCCLVII.
4._ El despatx de la imposició diu: "por embidiable timbre de su persona, honra de su familia i estímulo común".
5._ Segons es diu en l'obra de Cesário fernández Duro, el pinc duia tres canons del calibre de quatre lliures.

FONT DOCUMENTAL:
Arxiu Històric de Girona. Fons notarials del districte de la Bisbal, notaria de Palafrugell any 1772. 315 f.1

BIBLIOGRAFIA:
_Joaquim Llovet. "El Technopneio Épico: Una composició poètica sobre el combat del pinc Sant Antoni, del patró Joan Baptista Balansó, i una galiota corsària algeriana en aigües de Palamós l'any 1757". Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria. Any 2006, Núm.: 84.
_Cesáreo Fernández Duro. "Historia de la Armada Española desde la unión de los Reinos de Castilla y de Aragón". Tomo 6. 1701-1758.
_ Josep Vallès. "La nación catalana gloriosa en mar y tierra. Technopeio èpico en que se celebra la memorable batalla de la valerosa nave catalana mataronesa llamada San Antonio con la galeota argelina que rindió en la costa de gerona dia 22 de Junio de este año de 1757". Amb llicència a Madrid, a la impremta d'Antonio Pérez de Soto. Any 1757.
_ GACETA DE MADRID, del martes 12, DE JULIO DE 1757. Núm. 28

LA VAGA DELS TREBALLADORS DE CAN TORRES (5 d’abril al 27 de juny de 1912)

Els fets que desembocarien en una de les vagues obreres més llarga i ferotge de la vila de Palafrugell va esdevenir de la manera més ximple i innocent fins a convertint-se en allò que, amb els actes desencadenats per una rebequeria, ningú no pot arribar a predir. Es feu realitat en el transcurs d’aquells dies, l'ancestral infortuni que popularment manifesta la dualitat del caràcter rural en el català pessimista, "ens han ben fotut!..., però encara hi ha marge!".
Tot començà un dijous. S’esqueia el 4 d’abril de 1912, moment en que en Joan Gallart, treballador de la fàbrica de taps de l'industrial Josep Torres i Jonama es veié obligat d'anar a la comuna per complaure una necessitat fisiològica urgent del seu intestí.
Fàbrica de taps de suro de Josep Torres i Jonama
L’encarregat de planta, en Joan Mont, home compromès i resolutiu amb les qüestions de la feina, observà en la tardança d’en Gallart una provocació intencionada que menyspreava la seva autoritat, i considerà aquell comportament, ferit d’orgull, d’una falta laboral molt greu.
Quan el treballador es reincorporà al seu lloc, l'encarregat, fent ús de les atribucions del càrrec, el despatxà sense contemplacions, diguem-te-li que es passes per les oficines a recollir la liquidació del jornal treballat i ja no tornès a la feina.
La sorpresa i desconcert de l’obrer fou majúscul, com també ho fou pels seus companys que observaren l’escena i no s'esperaven que el desenllaç de l’acte mereixés un càstig d’aital grandària.
L’endemà dels incidents, divendres dia 5 d'abril, la majoria dels components de la secció on treballava Joan Gallart es declararen en vaga, i es reuniren en assemblea per organitzar un comitè que coordinés les accions i reivindicacions del grup. D’aquella primera reunió sorgí el redactat d’un full de requeriments on manifestaven el seu descontentament i s’exigia la direcció de l’empresa que despatxés l’encarregat Mont per la conducta infame i de vexacions que havia aplicat en Gallart en el moment de fer-lo fora. Explicaven també la causa per la qual havien adoptat una posició de força fent ús de la vaga i demanaven els companys solidaritat unànime amb la seva acció, i que els fessin costat en la seva demanda no cobrint els llocs que deixaven vacants a la fàbrica.
Durant la següent setmana els obrers continuaren amb l’acció de mantenir-se en vaga, organitzant reunions amb d'altres seccions de la fàbrica i publicant uns fulls adreçats als obrers d’altres fàbriques per a que els secundessin en les seves accions laborals.
l'Empresari taper Josep Torres
Durant la segona i tercera setmana d’aturada els dies transcorregueren amb un enuig creixent entre els tapers i la mateixa determinació i fortalesa del primer dia per part d’una bona part dels treballadors vaguistes, però les crides d'unitat d'acció no foren secundades per tothom, i alguns treballadors de Can Torres continuaren produint al mateix ritme d’una jornada normal, com si res no estès passant.
El diumenge dia 30 d'abril, la vigília de la que hauria de ser la cinquena setmana de vaga, en un dels cinemes de la vila ocorregueren incidents durant la sessió de la tarda, en un moment acordat pels vaguistes, que s'havien distribuït estratègicament per la sala, s'alçaren en gran aldarull cridant consignes que sorprengué els espectadors de la sala. L'escàndol es tornà a reproduir al vespre al saló del Fraternal durant la celebració del ball.
Conforme s’anaven succeint els dies, sense que la negociació entre patrons i obrers obrís cap via de solució que conformés ambdues parts, l'exaltació d'ànims entre els vaguistes començava a pujar de to. Una manifestació de dones, fent-se acompanyar pels seus fills, es concentrà el vespre del dijous dia 2 de maig a les portes de la fàbrica de Can Torres esperant la sortida dels treballadors i quan aquests plegaren els van acompanyar un bon tros de camí escridassar-los, recriminant la seva actitud insolidària i titllant-los d'esquirols.
L'endemà divendres dia 3 de maig, es repetí un aldarull semblant a Plaça del Mercat, agitacions que es repetiren al vespre i també el dissabte tornaren a produir-se dematí i tarda.
A primera hora del dilluns 6 de maig, en el moment d’anar a la feina, un grup format per dones de vaguistes es concentraren als carrers de la Caritat i de Pi i Margall per interceptar els treballadors que es dirigien a les fàbriques, volien evitar que els esquirols de Can Torres ocupessin els llocs dels obrers en vaga. La magnitud del desordre feu que la Guardia Civil actués de forma enèrgica per dissuadir el grup dels provocadors, aquests es dispersaren sense que el disturbi arribés a adquirir les proporcions que alguns ja temien es produiria. La calma més absoluta es restablí al cap de poca estona com si res no hagués passat moments abans.
Per a evitar els aldarulls la direcció de l’empresa decidí tancar la fàbrica durant la resta de setmana.
El dissabte dia 11 de maig s'estengué per la vila la bona notícia que el conflicte s’havia resolt. Un bàndol municipal, signat per l'alcalde i propietari surer, Josep Vergés i Barris anunciava que la propera setmana, el dilluns dia 13, s’obriria la fàbrica i tots els obrers que en aquells moment secundaven en vaga es reincorporarien al seus llocs de treball, sense patir cap tipus de represàlia.
El bàndol municipal no tenia cap fonament de veracitat, especulava interessadament amb un resultat positiu de les negociacions que mantenien els obrers amb el Governador Civil de Girona Sixte Lacalle, que s’havia desplaçat a la Vila en diverses ocasions. Els treballadors, indignats per la intencionalitat de la noticia emesa des de l'ajuntament, s’apressaren a desmentir el comunicat, fent saber tothom que la lluita continuava de la mateixa manera en que ho havia estat fins aleshores, i recomanaven, sobre tot als vaguistes, que no hi tornessin a la feina.
Aquell diumenge, l'alcalde Vergés, tenia previst absentar-se de la vila per atendre els seus negocis surers a Extremadura i deixà al càrrec de l’ajuntament el primer tinent senyor Genís, qui practicà algunes diligències amb la comissió dels vaguistes per a establir una solució del conflicte. Diligències que resultaren infructuoses sense arribar a aconseguir l’objectiu buscat.
l'Alcalde de Palafrugell Josep Vergés i Barris

El Governador Civil en previsió que el dilluns següent es tornès a alterar l’ordre públic envià més forces de la guàrdia civil de a peu, comandades per un tinent.
El dilluns dia 13 s’obrí la fàbrica tal i com s’havia compromès la direcció amb l’autoritat governativa, amb tan nombrosa presència de forces de la guàrdia civil pels carrers més cèntrics i a les portes de les fàbriques que dissuadí tot tipus d’acció per part dels obrers. Uns quants treballadors reprengueren la feina aquell dematí, els mateixos obrers que abans no havien volgut secundar la vaga. S’hi sumaren uns quants esquirols, eren treballadors de la vila molt necessitats de jornal, obligats més per la penúria que passaven que no pas pel convenciment ideològic que tenien d’obrar correctament.
A les 12, com era de costum, sonà el corn de Can Mario, tots el habitants estaven aspectants, encuriosits de com transcorreria aquella jornada. Hora de sortida de les fàbriques. Es començaren a formar grups de treballadors que comentaven els fets. Al pas dels obrers que es dirigien amb presa a les seves cases a dinar i continuar la jornada de tarda hi hagué algú que els dirigí dures crítiques i insults, però els incidents no arribaren a ser crítics.
A les set de la tarda tornaren a formar-se grups dels aturats, aquest cop eren molt més nodrits que els del migdia, en sa majoria estaven compostos per les dones i criatures que acompanyaven els vaguistes a les portes de les fàbriques insultant i perseguint els esquirols fins als seus domicilis, aquells que respongueren les provocacions patiren la ira dels manifestants que colpejaren les portes i els trencaren vidres dels habitatges.
L’endemà al migdia es tornaren a reproduir els escàndols de la vesprada, atacant-ne la casa particular d’un obrer al carrer de la Caritat, de la que no en restà ni un sol vidre sencer de la porta i les finestres del carrer.
Durant la resta del dia s’incrementà la presència d’agents de la guàrdia civil als carrers i places de la Vila i cap al vespre, a l’hora de la sortida de treballadors de les fàbriques dissolgueren els grups que s’havien format a Plaça Nova.
A la tarda els mateixos grups tornaren a concentrar-se, apujant el to de les seves queixes. Les dones les cridaven ben alt, amb consignes contra els patrons i els esquirols, la mainada, proveïda de pots de llauna, els picava sorollosament, amb intensitat, seguint un ritme frenètic que incrementava l’estridor fins a llindar el dolor d’oïda.
Primer es dirigiren al carrer de l’Estrella, situant-se davant els números 6 i 10 del carrer, on vivien, en el primer, Francesc Reig i Carreras, cuadrador, i la seva dona Mariàngela Sala i Mateu que era escollidora; en la segona casa vivia Lluís Reig i Gombau, taper, i allà també promogueren un gros escàndol, aquests es repetiren desprès al carrer de les Cases Noves, davant la casa del número 7, on vivia Josep Gumbau i Vicenç, un taper originari de Cantallops. Allà hi intervingueren algunes parelles de la guàrdia civil,els qui amb prou feines i treballs pogueren fer retirar els manifestants.
Expulsats del carrer de les Cases Noves, els vaguistes se’n anaren a escridassar davant la casa número 4 de la placeta d’en Bou, on residien en Martí Corominas i Salellas, taper; Eustaqui Vicenç i Barceló, cuadrador, i Alfred Vidal i Cama, també cuadrador . Tot seguit, abans que hi arribés la benemèrita, pujaren pel carrer de Pals fins al número 10, la casa d’en Florenci Font i Vehí, taper. En aquell punt el grup fou interceptat per les forces de l’ordre públic qui els feu deposar de la seva actitud i dissolgué els grups.
El dimecres dia 15 de maig arribaren de Girona 21 nombres de la guàrdia civil a cavall, manats per un tinent. Havien de reforçar les unitats d’infanteria. També vingueren el Governador Civil Sixte Lacalle a qui acompanyava el Tinent Coronel de la guàrdia civil, Morell i el cap de la policia Mas. Més tard arribà el diputat a Corts Salvador Albert.
Guàrdia civil de cavalleria
A les 7 del vespre es realitzaren les primeres càrregues contra els grups que hi havia reunits a Plaça Nova. Sense contemplacions arremeteren contra tothom que hi havia al carrer, pujaren per Pi i Maragall empaitant els que fugien de Plaça Nova i els perseguiren pels carrerons de Dins la Vila. Tenien ordres que no es repetissin els fets de dies anteriors.
El diputat Albert, fent la seva feina, es reuní de seguida amb els dirigents dels obrers per mirar de trobar-ne una solució al conflicte que ja durava massa temps. El mateix president del govern Canalejas havia hagut de despatxar amb el rei informant-lo de la situació en que es trobava la vaga d’obrers de Palafrugell.
Ja ben entrada la nit arribà del seu viatge l’alcalde Vergés, personant-se a l’ajuntament on hi estaven reunides les autoritats negociant amb la comissió nomenada pels vaguistes. Entre d’altres representants, d’una i altra part, hi estaven, per part de l’ajuntament el regidor en Gonçal Gallart i Mato, per part dels obrers en Martí Laviña i Torroella i en representació de Can Torres el seu gerent, en Cosme Ribas i Llavià.
Prop de la una de la matinada les negociacions arribaren a establir un concert acceptat per les parts. L’acord a que s’arribà perquè els obrers acceptessin deposar la vaga va quedar reflectit en les següents quatre bases:
1a.-  Es donà per despatxat l’encarregat de la fàbrica, el senyor Joan Mont i Reig(1).
2a.-  Els vaguistes tornaran a ocupar els seus mateixos llocs de treball.
3a.- El senyor Cosme Ribas te la facultat de col·locar els altres obrers allà on a ell li convingués pels seus interessos.
4a.-  El senyor Ribas es compromet a no fer us de represàlies, no podent despatxar els obrers sense un motiu justificat.
Acabada la reunió mantinguda en els salons de l’ajuntament els negociadors s’acomiadaren amb encaixades de mà en senyal de la seva voluntat de posar un vel sobre els fets ocorreguts les darreres setmanes i amb el compromís ferm de respectar l’acord a que havien arribat.
El dijous dia 16 de maig els treballadors de Can Torras es reuniren en assemblea al Centre Fraternal, on els representants els comunicaren les bases de l’acord, que foren acceptades per la majoria dels assistents a l’acte informatiu.
Divendres dematí el governador i els seus acompanyants es disposaven a prendre el tren que devia conduir-los a Girona, el diputat senyor Albert ho havia fet el dia anterior, quan se’ls passà un avís on es deia que la vaga havia tornat a declarar-se. El governador suspengué la seva marxa i decidí quedar-se per buscar una solució al nou conflicte, aquest cop, segons sembla, produït per alguns obrers que en reincorporar-se a la feina es trobaren amb les seves peces de vestir malmenades, i donaven la culpa els esquirols, que havien entrat a la fàbrica aquell dia a dos quarts de set del matí.
Això excità encara més els ànims dels obrers, molts dels quals, malgrat les paraules i les demandes d’alguns companys i del mateix governador, qui assegurava que el gerent Cosme Ribas estava disposat a indemnitzar-los, no es decidiren a tornar a treballar i optaren per vagar el segon quart del jornal (temps de la jornada compresa entre l’esmorzar i el dinar).
A l’hora d’iniciar el jornal de tarda, van ser molts els obrers que no acabaven de decidir-se a entrar a la fàbrica, es formaren grups de treballadors davant el portal de Can Torres que comentaven fogosament els esdeveniments. La guàrdia civil va fer acte de presència, eren escassament un centenar de metres els que els separava de la caserna, llavors situada a la cantonada del carrer del Sol (avui de Torres Jonama) amb el carrer Girona.
Quarter de la guàrdia civil al carrer del Sol
Els guàrdies invitaren els vaguistes a dissoldre els grups. Els oferiren l’alternativa d’entrar a la fàbrica o anar-se’n a casa seva. A totes dues opcions es negaren els treballadors, increpant els agents i deixant anar algun insult a la força armada. Els guardians de l’ordre, amb alguns membres que s’afegiren a cavall, carregaren enèrgicament contra els treballadors sembrant el pànic entre els assistents i  ocasionant un bon nombre de contusos.
L’acció indiscriminada dels agents desencadenà una protesta massiva i airada dels treballadors que abandonaren la fàbrica, als qui s’hi sumaren moltes altres fàbriques veïnes a la de Can Torres.
Mentrestant s’estenia pel poble la noticia del succés, arribant a engreixar fins a límits insospitats el nombre de morts i ferits que hi havia hagut en transmetre’s la narració de boca en boca, augmentant d’aquesta manera l’ansietat de les famílies.
Per tots els carrers hi havien corredisses, les dones i la mainada anaven d’un cantó a l’altre, en busca d’algun que els oferís noves sobre els seus éssers estimats i descarregant l’ira contra els uniformats quan se’ls trobaven pel camí. Semblava talment que s’hagués desfermat una bogeria col·lectiva i posseís tots els habitants de la Vila.
La guàrdia civil practicà algunes detencions entre les dones més avalotadores i les conduí preses al castell de La Bisbal. D’altres espantades quant observaren l’arrest caigueren en desmai posseïdes per l’alteració del moment. la noticia, que hores d’ara ja extraordinàriament exagerada, arribava a les demés fàbriques i provocava un abandonament general dels treballadors, que sortiren al carrer decidits a no tornar a la feina.
El dissabte dia 18 el diputat a Corts Albert, decidí de tornar a Palafrugell i reunir-se amb les autoritats locals i provincials per buscar una formula que donés solució definitiva al conflicte. Coincidint amb la seva arribada es presentà un grup de trenta guàrdies civils comandats per un segon tinent, per reforçar els que ja hi eren. En aquells moments la concentració de les forces de l’ordre a Palafrugell era força nombrosa. Un capità de a peu, César González Miguel, qui havia estat destinat a la Guinea Equatorial el 1904 amb el grau de tinent, dos primers tinents, un de a peu i un altre de cavalleria, un segon tinent de a peu, 21 guàrdies de a cavall i 96 de a peu. també hi eren el Governador Civil i el Tinent Coronel de la benemèrita.
Sortida de treballadors de la Fàbrica de Miquel Vincker

Durant tot el dia hi hagué vaga dels treballadors a la majoria de les fàbriques, als que s’hi sumaren els paletes però fou minoritari el seguiment per part d’altres gremis. Els treballadors de Can Torres exigiren l’acomiadament absolut i incondicional de tots els esquirols i aquells que no secundaren la vaga. La situació fou considerada per les autoritats d’extrema gravetat.
Al llarg del dia, que fou abundant d’accions al carrer, es realitzaren càrregues contra els manifestants i es practicaren més detencions, entre els qui s’hi trobava el president d’una associació de treballadors. Disgustà enormement les autoritats civils i els cossos de seguretat, en assabentar-se, que durant els dies que durava la vaga, el gerent de Can Torres, en Cosme Ribas, havia hissat a la façana de la fàbrica la bandera dels Estats Units.
El Governador Civil establí una estretíssima censura en tot allò que atenyia la vaga de Palafrugell, i intervenint personalment en el succés de la bandera.
La setmana següent continuà la vaga a la fàbrica Torres, sense tenir el conflicte visos de solució. Als seus tallers hi continuaven treballar un centenar d’operaris que no la secundaven, però no es produí cap incident d’ordre públic. El capità de la guàrdia civil César González fou substituït pel també capità Joaquín Aguirre García, que havia estat destinat el 1904 al poble d'Estepa, Sevilla, quan encara era tinent i es detingué el famós bandoler Manuel "El Biscaia". Anys més tard assoliria el grau de Tinent Coronel de la guàrdia civil.
La setmana del dilluns 27 al diumenge 1 de juny transcorregué també molt tranquil·la i marxaren un bon nombre de les forces de la guàrdia civil. El dijous dia 30 i el divendres 31 tornaren de La Bisbal la majoria dels obrers detinguts els dies anteriors i l’esdeveniment fou objecte d’actes de festiva manifestació i demostracions de simpatia per part de les classes populars de la Vila.
Les coses a partir d’aquell moment semblava que es tranquil·litzaven agafant el camí cap a la normalització. A la fàbrica de Can Torres els llocs de feina abandonats pels vaguistes s’anaren ocupant de mica en mica i quan ja estaven ocupades les vacants quasi en la seva totalitat, el dimecres dia 5, a les set de la tarda, un nombrós grup, situat al carrer de Cavallers esperà la sortida dels obrers de la fàbrica per increpar la seva falta d’escrúpols i manca solidaritat, amb crits d’esquirols i altres apel·latius punyents de força malt gust.
Incidents semblants es repetiren també divendres i dissabte, intervenint-t’hi la guàrdia civil per dissoldre els grups de protesta i realitzant algunes detencions entre aquells que es destacaven més actius dirigint les accions; quins individus foren conduits al jutjat d’instrucció de La Bisbal, capital de Partit. A la nit de tots dos dies es celebraren mítings informatius al saló - teatre del Centre Fraternal, amb manifestacions d’ànim i suport per continuar fins a les darreres conseqüències pel camí emprès.
Durant les dues setmanes que seguiren les coses continuaren de la mateixa manera. Tots els dies transcorregueren amb una forta presència de la cavalleria de la guàrdia civil patrullant els carrers i tenint lloc les corredisses habituals que foren de poca importància i sense alteracions de l’ordre públic. La guàrdia civil continuà detenint els que desobeïen les crides a l’ordre o assetjaven els esquirols. Per insults van ser denunciades Antònia Martí i Puig, Clotilde Sabater, Elvira Soler, i les germanes Mònica i Dolors Escuder.
Portal de la fàbrica Torres, avui desapareguda
De Girona es prohibiren els mítings obrers i la publicació de cap més full propagandístic a Palafrugell. D’ençà que havia esclatat la vaga els obrers havien celebrat 17 reunions i publicat fins a 18 fulls de propaganda.
Els dies 25 i 26 de juny els vaguistes tingueren dues reunions al final de les quals resolgueren que tothom pogués tornar a treballar quant volgués. D’aquesta manera es donava per acabada la vaga de Can Torres i el dijous 27 de juny els treballadors reprengueren, 83 dies desprès, la feina que havien deixat.
El 16 d’agost marxà una part de les forces de la guàrdia civil de cavalleria que havia estat concentrada a la Vila, i el 10 de setembre els darrers guàrdies a cavall que encara romanien. Per a substituir la guàrdia a cavall enviaren 25 unitats de a peu manats per un tinent segon.
L’ajuntament, que pagava el lloguer de 500 ptes. anuals de la caserna de la guàrdia civil al carrer del Sol a Josep Bech, hagué de cobrir el pagament de 350 ptes. més pel lloguer duna altra casa contigua al quarter propietat de Martí Ferrer.

NOTA
(1) Joan Mont i Reig morí el 1925, tenia 46 anys, a Faro, Portugal, on residia de feia alguns anys fent de comerciant suro-taper, mon del qual mai no es va distan

diumenge, 6 de maig de 2012

"EL GLOP"

En record d'un bar de Palafrugell que va saber ser pioner - 1975-2004

A Palafrugell estàvem acostumats als casinos, als cafès de solera i els bars convencionals, però el mes de febrer de 1975 obria al cèntric carrer de Cavallers un establiment d'oci, que esdevindria un punt de referència característic per a les generacions de joves palafrugellencs dels anys vuitanta i noranta.
Des de les tradicionals tavernes, locals que havien canviat ben poques coses de les antigues popinae romanes, on l'oferta era bàsicament el vi, les relacions socials i de classe adquiriren, mitjançat el segle XIX, una nova dimensió quan a la vila s'establiren els primers casinos, en aquets locals les begudes estrella eren les infusions de cafè i els espirituosos destil·lats, així que els clients que els freqüentà eren majoritàriament obrers i persones benestants, aquells que mai no havien sabut fer-se un lloc a les tavernes, a les que renunciaren deixant el seu ús exclusiu als pagesos, debatent-se, sempre desconfiats, amb la màxima "ens volen fotre", i a les capes més humils i desfavorides de la societat palafrugellenca.
Els casinos, que van tenir molt bona acollida, endolciren el panorama de l'oci i introduïren un nou tipus de relació basat en vincles d'associacionisme identitari moral o polític, i s'obriren tants locals com tendències ideològiques existien. Els casinos també eren denominats societats, ja que es regien per una junta en règim estatutari, i assoliren un paper fonamental en les relacions socials del poble, sobre tot entre les masculines.

Ja al segle XX, la tendència social fou reconduïda ben lluny d'aquells àmbits associatius i s'introduïren nous establiments amb el nom de bars i cafès, que perduren fins als nostres dies. Aquests locals tenien una disposició ben diferent a les botigues anteriors, la taula s'havia convertit en un element secundari i es prioritzà el client de consumició ràpida, situat a peu dret o assegut en tamborets en un taulell darrere el qual s'atenien les seves comandes.

Quan es va inaugurar El Glop, el règim que ens governava era ja ben madur, i a la premsa del moment la noticia es va cobrir amb un correctíssim "Obertura d'un saló de té al carrer de cavallers". En aquells moments, quan tot es porfidiejava en l'esdevenir, potser fora la manera més equivoca que trobaren per a definir-lo, però avui dia la idea d'un bar musical, o disc bar, ens fa venir al cap la imatge d'un local on trobar una atmosfera pròpia i relaxant i prendre una copa sense el perill de convertir-nos en individus amorals, ni on la joventut que els freqüenta es vegi abocada a convertir-se en éssers marginats apartats de tot i de tothom.
Per anar allà s'havia de tenir assolida una certa edat, i no era únicament pel tipus de begudes que s'hi servien, sinó també, i principalment, perquè freqüentar "El Glop", representava per a nosaltres accedir a un mon que ens resultava novador, atraient i modern, era com superar una cerimònia d'iniciació amb la qual es trencava definitivament amb l'adolescència accedint a un nivell superior de la nostra vida.
Això que ara ens pot semblar pueril, per al jovent de la vila fou un esdeveniment transcendental. Si gosaves baixar l'escala del bar, mai més tornaves a trepitjar el carrer Caritat per anar al Casal Popular, un lloc exemplar on es prodigaven els valors tradicionals de la manera més rància.
Les ofertes per als  joves encara no es coneixien en tot el seu esplendor, t'havies de conformar en anar a lligar els estius al paratge de l'Arbre Gros, situat a la carretera de Palafrugell a Calella on el 1962 s'havia instal·lat una pista de Go-Karts, que tenia bar, pista de ball; també es podia anar a la Gruta, un Club que es deia d'estil europeu, al Night Club Gabriel i a l'Arlequin, o al Night Club Los Almendros, establiments que funcionaven més o menys bé pels autòctons, amb el desig d'atreure els turistes i estiuejants, que a la vila, quan començava el bon temps, els veiem venir com a la gallina que pon els ous d'or.
Els bars i cafès de la vila que s'obriren durant els anys seixanta, tampoc no eren locals pensats per al jovent, sinó establiments destinats al negoci segur, com l'Sport Bar, La Parra, el Madame Zozó, el quiosc bar d'en Gou al Camp d'en Prats; el Bar Roca i el Plaza, a Plaça Nova, Los Tarantos del carrer de la Tarongeta, i el Bar Marsal al Parc Infantil dels jardins de Can Bech.

La dècada del setanta va significar la consagració turística de la vila, amb una massiva obertura de sucursals bancàries, i la deslocalització dels establiment d'oci cap a la costa, això va fer que s'anessin tancant molts establiments del poble, El Bar Roca, Los Tarantos, El Cavallers, i se'n obrissin de nous com La Pianola del Vilar i, com no podia ser d'una altra manera, El Glop del carrer Cavallers.
Aspecte del local en l'actualitat
La iniciativa la van dur a terme dos joves de la vila acabats de llicenciar del servei militar, que es van aventurar amb la idea d'obrir un establiment d'oci exclusiu, perseguien el somni de que fos diferent als que hi havia fins aquells moments a Palafrugell. Els amics Manel Vinyes i Carles Miranda, es van posar mans a l'obra i la idea va anar sortint per si sola. La amistat que els unia amb en Josep Puig, qui ja tenia experiència en aquell tipus d'establiment, els assessorà amb una idea original que no podia fracassar.

D'inspiració anglosaxona el local que pretenien podria instal·lar-se perfectament en un lloc adient, que romania tancat, i que fins feia poc temps havia albergat un saló recreatiu al carrer de Cavallers. La característica principal era que es tractava d'un local soterrani, sense llum ni ventilació naturals.
S'hi accedia des del carrer a través d'un portal de reixa metàl·lica i per una escala de pedra artificial, que baixava en dues tramades, s'arribava a una sala espaiosa que tenia el terra a dues alçades, a la dreta quedava una franja més alta on es situà la barra i els tamborets, separada per una barana que protegia els clients de les caigudes accidentals.

L'espai restant, de molta més superfície, es va dissenyar molt encertadament per en Puig, qui el va pensar capaç per acollir grups i parelles en uns mòduls compartimentats amb el mobiliari en una mena de reservats, que no trencaven la diafanitat de la sala.

Aquests reservats ocupaven dues àrees diferents, la principal quedava situada davant de la barra, darrera la qual, separada per una mampara fins al sostre s'emplaçà els primers anys una taula de billar, i al cap dels anys en Manel, ja tot sol davant del negoci, instal·là una pista d'escalextric.
En el costat de paret que deixava lliure l'accés a la sala, es situà l'altra banda de reservats, aquests, més discrets i arraconats, eren els preferits de les joves parelles, que s'iniciaven en una mena de reconeixement físic a les palpentes.

En Puig va crear també un logotip per l'establiment que originalment s'havia de dir "La Clau". I per aquest nom es pensà que el portal del carrer tingués una mena de pany de ferramenta. La proposta va ser desestimada pels dos amics pensant que la materialització d'aquella idea de portal els costaria un dineral, s'estimaven més condicionar be l'interior del local deixant la zona del carrer amb els acabats més discrets.
La nova proposta que els suggerí en Puig pel nom del local va ser providencial, l'artista de Palafrugell va saber fugir del tòpic fàcil de fer menció al soterrani, i cregué més oportú que es digués "El Glop". Aquest nom va ser acceptat immediatament pels dos joves. La presentació s'acompanyava d'un logotip original, el disseny del qual s'hi deia be amb la dècada dels setanta. El primer rètol lluminós que es confeccionà per l'establiment encara es visible a l'exterior del local que roman tancat des de l'any 2004.
Rètol original creació de Josep Puig
El local, un cop enllestides les obres, va ser inaugurat el febrer de 1975, a la obertura oficial van assistir-hi molts amics i vilatans, i l'establiment, com era costum al poble, va ser beneit de forma solemne pel rector de la vila mossèn Josep Oriol, trobant-se també present la màxima autoritat local de la Guardia Civil, el tinent Manuel Dobaño Rodríguez.
A partir d'aquell moment el disc bar obrí tots els dies sense interrupció, des de les quatre de la tarda fins l'hora que marxessin els darrers clients, i això succeïa a la matinada, entre la una i quarts de tres, El Glop no va tancar mai les portes, ni tan sols per prendre's unes curtes vacances.

Els inicis del negoci no van ser fàcils, la inversió havia estat important pels joves empresaris, edemes en Carles Miranda s'ho combinava treballant en una sucursal bancària i no aguantà gaire temps aquell ritme de doble dedicació, als pocs mesos, plantejà el seu soci deixar la seva part de la societat, qui continuà sol davant el negoci fins al darrer dia en que es tancà El Glop i això va ser vint-i-nou anys desprès.

Tot Palafrugell ha passar pel Glop, totes les franges d'edat durant les dècades dels setanta, vuitanta, noranta  i els primers anys del dos mil. Els clients érem de tipologies molt variades, durant la tarda i vespre era freqüent que hi assistissin les joves parelles que tot just començaven o les que ja estaven iniciades i eren veteranes, aquests clients demanaven un refresc i es feien fugissers entre les ombres. Durant el vespre i la nit eren els solters masculins i els matrimonis consagrats els qui donaven un tomb pel local, per escoltar la música o petar la xerrada amb els amics. Cap al tard era l'hora dels bevedors professionals i els jugadors que anaven ja de retirada cap a recollir-se.

Les avantguardes culturals i artístiques de la vila no s'han estat tampoc de freqüentar El Glop, en Cuixart, en Cervera, el Gitano, el mateix Reig, a tots els agradava l'ambient amable del bar on es podia escoltar la bona música rock que s'ha fet entre els setanta i els noranta: Deep Purple, Dire Starits, David Bowie, Eagles, Jehtro Tull, Led Zeppelin, The Police, The Rollins Stones, AC-DC, Michael Jackson, Prince, Madonna, Bon Jovi, Johnny Cash, i un llarg etcètera de músics i grups que ompliren de ritme les nostres vetllades de més bon record.
Però no només era la música i l'ambient els que ens atreia d'aquell bar. Que potser us en recordeu dels saborosos, boníssims, entrepans vegetals que ens feia el Manel?.

EL VEÏNAT DE VILA-SECA

Vila-seca és un agregat del poble de Palafrugell que evolucionà fins a convertir-se en veïnat i en l’actualitat, degut al creixement urbaní...