dissabte, 25 de setembre de 2010

CARLOS DE ESPAÑA A PALAFRUGELL

INTRODUCCIÓ
És del tot convenient que, abans de narrar la història ocorreguda a casa nostra, introduïm el lector en matèria, dibuixant alguns antecedents del personatge protagonista i així pugui fer-se una idea més cabal i propera de la vivència dels palafrugellencs d'aquella remota època.
Fill del marquès d'Espagnac, Roger - Bernat - Charles d'Espagnac de Ramefort va néixer a Foix el 1775. Aquest noble va servir de molt jove el rei Lluís XVI fins que la Revolució Francesa de 1789 truncà la seva carrera militar obligant-lo a fugir a Anglaterra, i des d'allà es traslladà a Mallorca el 1793, des d'on participa en la invasió del Rosselló organitzada per Carles IV, amb el grau de capità de l'exèrcit espanyol.
L'any 1812, durant el breu període de temps en que fou governador de Madrid, es dedicà a perseguir sanguinàriament els afrancesats que no havien fugit. El 1817 espanyolitza el seu nom fent-se dir Carlos de España, i el 1819 el rei li atorga el comandant en cap de la Guardia Real, i el converteix en "Grande de España" nomenant-lo comte.
Com si la malastrugança perseguís inexorablement la seva vida, un nou esdeveniment torna a malbaratar els seu projecte vital. El 1820 es produeix el "Pronunciament de Riego" i es reinstaura la Constitució. El comte d'Espanya, desesperat, es veu forçat a marxar a Viena i Paris en busca d'ajuda internacional per tal de tornar el tro a Ferran VII.
A Catalunya, les ciutats i els territoris de la marina són liberals i acullen il•lusionats el nou govern, mentre que la muntanya, de profunda arrel tradicionalista, es decanta pel poder monàrquic i s'organitza en escamots de guerrillers reialistes que lluiten pel retorn del monarca al poder.
Conquerida pels realistes la Seu d'Urgell, s'hi instaura la regència coneguda amb el nom de Regència d'Urgell, condició imposada per la aliança internacional per a intervenir militarment al país contra els moviments liberals i revolucionaris.
La intervenció de l'exèrcit francès dels "Cent Mil Fill de Sant Lluís", que representava la França borbònica, i sota els auspicis de la Santa Aliança, es restablí la monarquia absoluta a Espanya l'octubre de 1823, reconeixent Ferran VII com a monarca absolut, i donant inici a la darrera època del seu regnat, denominada "Dècada Ominosa". La decisió més immediata del monarca fou desfer tots els canvis realitzats durant el "Trienni Liberal" (1820-1823), i al mateix temps aplicar una política de duríssima repressió contra els liberals, acompanyada del tancament de diaris i universitats. 
El rei Ferran VII
La fracció més ortodoxa de l'absolutisme, els anomenats "apostòlics", que trobava poc rigorosa la repressió antiliberal, s'alia amb l'Infant don Carlos, germà de Ferran VII, pretendent a la successió, i provoquen duríssimes revoltes absolutistes instigades per clergues i camperols. A Catalunya es produeix un alçament conegut amb el nom dels "agraviats" o "malcontents ", considerat en el fons un alçament carlí, i que va tenir lloc en el període d'abril a setembre de 1827. Carlos d’Espagnac cap de l'exèrcit de Ferran VII és l'encarregat de reprimir la revolta.
Acabada l’acció militar el rei i la seva esposa es queden quatre mesos a Barcelona. El comte i les seves tropes relleven les tropes franceses que hi ha a la ciutat des de l’entrada del duc d’Angulema i Espagnac serà el capità general. Amb el seu currículum serà l’home destinat a acabar amb el focus liberal a Catalunya.
La persecució dels liberals encarregada pel rei, comptava amb la seguretat que el resultat seria tan efectiu com ell desitjava. En realitat ho fou molt més irada i contundent que el monarca no s'havia imaginat. En Carlos de España seria conegut des d'aleshores com el Tigre de Barcelona.
Carlos de España
El comte es presenta com un home ultra reaccionari, monstruós i cruel, que voreja la demència, el capità general més cruel que ha tingut mai Catalunya, i durant cinc anys tingué sotmès el País a un veritable règim de terror.
El comte era un gran afeccionat a l’alcohol, bevia, barreges de rom amb aiguardent, sempre es trobava de mal humor i odiava sobre manera qualsevol mostra de liberalitat.
Prohibeix el barrets i ornaments de la moda del trienni, però odia especialment la barretina dels pagesos que li recorda la que portaven els revolucionaris francesos.
Prohibeix els cabells llargs entre els joves i persegueix els pentinats agosarats de les dones i fins i tot ordena que els homes s’afaitin el bigoti.
Ordena que el "Diario de Barcelona" publiqui únicament “la Estación de las Cuarenta Horas, el santoral y la butlla de la Santa Cruzada”. Va fer tancar tots els cafès, botigues i fires durant l'època de Nadal, doncs en dates tant senyalades la gent s'hi ha d'estar a casa. Va ordenar que a les fàbriques es resés el rosari i si un obrer no el duia era immediatament engarjolat.
Era al mateix temps una persona molt pietosa que s'acompanyava sempre d'estampes i escapularis. Participava, durant la celebració de les misses, agenollat amb els braços estesos en creu.
En morir Ferran VII el 1832 és substituït pel general Manuel Llauder i el comte, s'escapa a Mallorca en direcció a Gènova. Quan esclatà la Primera Guerra Carlina el 1838, es posà al costat del pretendent Carles Maria Isidre de Borbó, comandant les forces carlines a Catalunya, a instàncies de la Junta de Berga. En aquesta posició seguí demostrant un caràcter arbitrari i la seva crueltat no va minvà.
Soldats carlins
Nombrosos caps carlins moderats s’exiliaren fugint de la violència criminal del comte. Tot això, juntament amb la manca d’èxits militars, provocà que fos destituït i fugí a França, on seria capturat i empresonat. No trigaria pas gaire en fugir del seu captiveri i retornà a Catalunya el 1839, on seria detingut per la mateixa Junta de Berga, que n’ordenà la seva conducció a Andorra. Els escortes de l'escamot que el duia el van assassinar a prop d’Organyà, sobre el Pont d’Espia, estrangulant-lo i llençant el seu cos, lligat amb una roca, al riu Segre.

L'EPISODI VISCUT A PALAFRUGELL

Allà per la tardor del any 1830 del segle passat, quan les fulles es desprenien dels arbres i les bufades de la tramuntana ho assecaven tot, omplint de dol els pobres pagesos que preveien un hivern ple de misèria, en Carles d'Espanya, capità general de Catalunya, recorria el Baix Empordà, més que per assabentar-se de les necessitats i prosperitat del poble, per recollir els cabals que a l'Estat es devien, que no eren pocs, doncs ja en aquells temps la gent se moria de fam mercès als forts impostos que el govern els exigia.
Precedit de trista fama aquell estrany militar, en comptes de ser esperada la seva visita amb goig i alegria, ho era amb angunia y recel, ja que ningú ignorava que encara que portes els rosaris a la butxaca, duia el punyal a l'altre, i per tot allà on posava la seva petjada deixava rastre de sang.
El ofici que d'ell es va rebre en aquesta vila, anunciant la seva vinguda, va posar de mal humor al senyor Batlle, doncs comprenia que si la rebuda que se li fes, i els comptes que se li presentessin no eren del seu agrado, era capaç d'ordenar que l'agafessin i el pengessin al bell cim de les Torretes per befa y escarní de les demés autoritats.
Amb la por al cos i no sabent com ballar d'empentes, cridà els consellers del municipi, exposant-los clarament la difícil situació en que els col•locava la maleïda vinguda de tant desagradable hoste.
De mal grat es prengué l'acord de rebre'l conforme la seva jerarquia requeria, i ja d'aquell mateix consistori va sortir el pregoner convidant a cops de tabal a tots els veïns, recomanant que no hi faltes ningú si no es volien esposar a una forta pena pel seu incompliment.
La tarda d'aquell dia era malagradós. Lo cel amenaçava tempesta, i una forta gregalada rebotia la pluja menuda que queia, per la cara dels veïns que en dues fileres pel llarg, des del pou d'en Bonet fins a Can Silvestre del Mas, contemplaven silenciosos el pas de l'exèrcit que vingut de Begur acompanyava amb aire marcial i al so de cornetes i tabals al seu temut quefe.
Muntat aquest, en brios cavall blanc, des del centre de la columna escorcollava amb esguard de tigre aquella espantada multitud, tal volta buscant entre ella la víctima per satisfer els seus desitjos de fera.
De moment els seus ulls llençaren espurnes de foc, atura la bestia baixa del cavall, i dirigint-se amb posat altívol a un grup de joves, s'agafa a les patilles de un dels més alts, i amb forta estrebada les hi arrenca, exclamant amb ven de tro, ¡¡fuera pelo!!.
El pànic s'apoderà de tothom i mes encara del senyor Batlle que tenia l'obligació d'anar-lo a rebre per donar-li la benvinguda, però el representant del govern absolut torna a muntar a cavall com si res hagués succeït, i la comitiva seguí avall fins a quedar allotjat a casa d'en Vergonyós.
Durant la nit, aquell jove ofès, es passejà bona estona amunt i avall del carrer de les Quatre Cases, pistola a la faixa, disposat a tirar contra el General quan sortís del seu allotjament, més un capità que el veié, comprenent les seves intencions, el crida apart i li ordenà que es retirés si no el volia obligar a obrar d'una altra manera.
Després passaren molts d'anys, i quan preguntaven aquell de les patilles, que ja era un vellet, si l'en recava res d'aquella feta, prenent força el seu cos i dant una forta palmetada sobre la taula, responia amb veu ferma.
—Si, a fe de Déu, no haver mort aquell malvat per a evitar així molts dies de dol a la nostra estimada Catalunya.

BENET

BIBLIOGRAFIA I DOCUMENTACIÓ
HISTORIA DE CATALUNYA. Biblioteca Serra d'Or. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Ferren Valls i Taberner, Ferran Soldevila. Desembre 2002.
LA CIUTAT SENSE TEMPS. Enrique Moriel. Editorial: COLUMNA EDICIONS S.A, 2007

HEMEROTECA DIGITAL AMP. Setmanari "LA CRÓNICA", dijous 1 d'agost de 1901.

diumenge, 12 de setembre de 2010

L'ATENEU CULTURAL RACIONALISTA

L'Ateneu Cultural Racionalista de Palafrugell es va fundar el 25-04-1933, per un grup de palafrugellencs inquiets i emprenedors, entre els que es trobava el reconegut llibreter Martí Laviña i Torroella. Com a seu estatge per l'Ateneu van arrendar els locals d'una petita casa situada al carrer de Cavallers, número 2, propietat de Lluís Frigolé i Peya.
Al fons la Casa Peya als anys 20 del segle passat
Era l'Ateneu una associació que fonamentà la seva existència en el propòsit d'acostar les classes treballadores de la vila al mon de la cultura amb l'objectiu de canviar la societat millorant la qualitat de vida dels seus associats, donant-los-hi la base cultural i les eines necessàries d'autonomia intel•lectual, com per a lluitar amb una raonable preparació contra l'ostracisme al que estaven condemnats pel fet de pertànyer a una classe social desposseïda de les avantatges i les comoditats del capital.

Manifest de presentació de l'Ateneu a la població
El dissabte 29 d'abril de 1933 es va repartir un manifest a la població de la Vila, on s'anunciava la creació de l'Ateneu i es donava compte dels seus propòsits, tot i deixant ben clar, quines eren les intencions de l'associació impulsant un programa de profunda acció social i cultural, que els fundadors no amagaven posseïa una manifesta significació política d'esquerres i llibertària. En la proclama es significava els anhels internacionalistes i de solidaritat humana de l'associació.

Aquesta significació política de l'Ateneu es constatà immediatament i dos dies més tard, el dilluns, dia primer de maig, diada del Treball, els socis efectuaren una excursió festivo reivindicativa a les platges de Sa Tuna i Aiguafreda.

La tasca cultural fou l'aspecte més desenvolupat per l'associació i els seus dirigents programaven conferències, cursets, tertúlies, cicles de divulgació científica i actes culturals de molt diversa naturalesa, com ara excursions, concerts de música, teatre, ball s de saló o sardanes, danses que exhibien durant les festes celebrades a la vila. Actes i programacions organitzades per als associats, però on l'assistència era lliure per a tothom que volgués assistir-hi.

La seu que l'Ateneu tenia ubicada al carrer de Cavallers no era prou espaiosa, la qual cosa els obligava que la major part de les programacions, aquelles que es preveien d'assistència prou nombrosa, vinguessin a celebrar-les en locals que llogaven puntualment a altres societats i organitzacions de la vila com ara al "Coliseu Empordanès", rebatejat "Cine Victòria" en acabar la guerra Civil i actual Teatre Municipal, o al saló teatre del Centre Fraternal.

Entre els molts conferenciants que passaren per l'Ateneu cal mencionar aquella que va donar el 4 de desembre de 1933 el reconegut metge naturalista Dr. Vicente Lino Ferrándiz al Coliseu Empordanès, desenrotllant el tema "Causes de la malaltia i mitjans per a evitar-les". La concurrència a la dissertació fou seguida per nombrós públic que escoltà amb atenció i interès els discurs del prestigiós metge.
El doctor Vicente L. Ferrándiz
El doctor Ferrándiz era l'introductor d'una nova tècnica de massatge, denominada quiromassatge, que importà directament de Suïssa i Àustria, on s'havia format treballant en diferents sanatoris d'aquells països. La paraula "Quiromassatge", o sigui, massatge manual, del grec "Keiros", mà, fou una denominació creada i registrada com a marca el 1933 pel doctor Ferrándiz. L'acceptació del mot fou tal que en el transcurs dels anys es convertí en una denominació genèrica. Actualment encara existeix l'Escola Ferrándiz Santiveri, dirigida pel seu fill.

Cal mencionar també la conferència celebrada el 28 de desembre de 1933 al Centre Fraternal pel naturista llibertari José Martínez Novella, aragonès resident a Barcelona militant del Partit Sindicalista d'Àngel Pestaña, molt interessat per la teosofia sobre la que publicà diversos texts, qui glosà dins la ideologia llibertària el tema "El origen de la Tierra y del Hombre". La conferència formava part del cicle públic de divulgació científica, organitzada per l'entitat cultural que fou inaugurada pocs dies abans pel doctor Ferrándiz.

La situació de greu crisi econòmica internacional originada al crac del 29 als Estats Units es manifestà a Europa i s'accentua a les darreries d'aquell any 33, el nostre país pateix amb més virulència les conseqüències de la depressió internacional, sent una economia depenent com era la nostra, i provocant l'augment del nombre de treballadors aturats. Aquesta situació comportà un increment de les tensions socials provocant forts enfrontaments entre els patrons i la classe obrera.

El moviment obrer no veu que la República, governada pel sector reformista de socialistes i republicans, pugui desenvolupar el programa polític que resolgui els greus problemes que pateixen a causa de la malmesa economia del país i es crea un ambient de desconfiança i desafecció creixent, de tal envergadura, que afavorirà la victòria del sector conservador a quasi tota Espanya, donant-les-hi el poder a les eleccions legislatives celebrades al novembre de 1933.

Les organitzacions sindicals no es fan esperar i reaccionen prompte, el primer dia de l'any 1934, es queia en dilluns, convoquen vagues obreres a tot l'estat, vagues que s'aniran succeint al llarg de tot l'any.

El dia 5 d'octubre de 1934 es constitueix el govern Lerroux, i aquest inclou al gabinet a tres membres de la confederació feixista CEDA, tots els partits republicans i organitzacions socials i sindicals protesten de la decisió, però la coalició era absolutament necessària al Partit radical per a obtenir la majoria a les Corts. En fer-se pública la noticia es declara la vaga general a tot l'estat, però que serà seguida només a la zona geogràfica del nord d'Espanya, amb Astúries, País Basc i Catalunya, Madrid i Castellà la Nova.

El cas d'Astúries fou singular, i allà es produí una veritable revolució social impulsada per un Comitè Revolucionari, on s'aplegaven els sindicats obrers de la UGT i la CNT; insurrecció que aviat prengué el camí de les armes i fou dura i sagnantment reprimida pels exèrcits de regulars i la Legió comandats pels generals Franco i Dávila.

El govern republicà, ordenà per aquests fets, el tancament immediat de les organitzacions sindicalistes arreu de l'estat, ordenament que afectà l'Ateneu Cultural així com als Sindicats i Centres Obrers de la Vila, que hagueren d'interrompre llurs activitats mentre durà el govern conservador.

Mentrestant i aprofitant-se de la situació, el propietari de l'immoble del carrer de Cavallers, on l'Ateneu tenia la seva seu, denuncià certs incompliments de l'associació i s'instruí causa de desnonament contra l'entitat cultural, celebrant-se l'acta de reconciliació al jutjat municipal el dimarts dia 18 d'octubre de 1934, sense que s'arribés, en un primer moment, a un acord entre les parts.

Finalment el propietari senyor Frigolé, recuperà el ple domini de l'edifici de la seva propietat conegut arreu pel nom de "La Casa Àcrata".

El dilluns dia 3 de febrer de 1936, amb la victòria del Front Popular a les eleccions, es procedí per l'autoritat competent a l'aixecament de la clausura que pesava damunt els sindicats i centres obrers pels fets d'octubre. Aquell mateix dilluns fou reobert el Sindicat Únic de Treballadors, afecte a la CNT. i que aplegava, en el moment de la seva clausura, uns 2450 militants dels diversos rams de l'activitat laboral palafrugellenca. El dimarts tocà el torn al Sindicat d'Oficis Varis (CNT.) i al Sindicat de Treballadors i Arrendataris de la Terra, que tenia seu al carrer de la Tarongeta, durant la República batejat amb el nom de Vallès i Ribot.

Així mateix s'autoritzà novament el funcionament del BOC, en aquells moments organització integrada dins el Partit Obrer d'Unificació Marxista; i de l'Ateneu Cultural Racionalista, donant-se la curiosa circumstància que aquestes dues entitats no tenien domicili social. Els dos havien estats desnonats pels respectius propietaris de les finques que ocupaven, havent traslladat l'autoritat governativa el mobiliari i efectes pertanyents ambdós centres al Dipòsit Municipal, on encara es trobaven.

L'Ateneu es va posar en mans de l'autoritat judicial entenent que el desnonament de que fou objecte no es realitzà d'acord amb les disposicions legals vigents. El Jutjat Municipal assenyalà el judici de conciliació de la causa entre en senyor lluís Frigolé i l'Ateneu pel dia 12 de maig de 1936. Mentrestant el dia 9 de maig el POUM palafrugellenc reobria el local social del carrer de Cavallers, comprés entre el carrers de Quatre Cases i Plaça Nova, batejat durant la República amb el nom de "14 d'abril", i que per l'arbitrarietat del propietari, quan fou tancat arran els episodis revolucionaris d'octubre de 1934, s'havia convertit en una oficina electoral del front de dretes local. El propietari de l'edifici fou obligat a indemnitzar els arrendataris amb 450 pessetes en concepte de danys i perjudicis.

El judici celebrat el dia 12 de maig entre l'Ateneu Culturals i el propietari de la finca del carrer de Cavallers donà un resultat negatiu per a la reconciliació i l'acord d'ambdues parts i el procés continuà viu a les dependències judicials.

L'esclat de la Guerra Civil Espanyola el 18 de juliol de 1936, sorprengué la reconciliació i recuperació de la seu de l'Ateneu en ple procés. Una situació extraordinària que capgirà, com no podia ser d'una altra manera, la situació a la Vila, on s'organitzà un gabinet de govern local amb el nom de Comitè Central Antifeixista.

El dia 20 de juliol de 1936 l'Ateneu Cultural Racionalista s'apropià de l'edifici i jardins que la família Bec de Careda posseïa al carrer de Cervantes. La majestuosa finca fou destinada a estatge social de l'entitat, sense renunciar per aquest motiu al procés que tenia pendent amb l'antiga seu del carrers de Cavallers.

Finalment el dia 28 de setembre de 1936 en compliment de l'acord pres pel Comitè Antifeixista, s'imposaren sengles multes de 3.000 i 1.000 pessetes, respectivament, als ciutadans Lluís Frigolé i Carme Botifoll, propietaris dels immobles que habitaven abans dels fets d'octubre de l'any 1934, l'Ateneu Cultural i el BOC, com a sanció reparadora dels perjudicis ocasionats per dits ciutadans a les esmentades entitats, per abús de la situació de privilegi que els atorgà el Bienni Negre.

Segell de l'Ateneu Llibertari, 1936
Considerant que responia millor el moment que es vivia durant aquells temps de guerra i acció popular compromesa amb la lluita antifeixista i revolucionària, l'Ateneu Cultural Racionalista decidí transformar-se en Ateneu Llibertari, mantenint les activitats de la nova entitat en l'espaiosa finca de Can Bec que ja ocupava des del mes de juliol. En la assemblea constituent celebrada el dia 8 de setembre de 1936, s'aprovà un nou reglament i es nomenaren les comissions de Biblioteca i de Museu, amb el compromís de donar un gran impuls i extensió a les noves seccions que es crearen.

Al fons la Casa Peya als anys 70 del segle passat.
L'Ateneu Llibertari deixà d'existir en acabar la guerra l'any 1939, amb la victòria en el conflicte d'aquells mateixos que utilitzaven l'ostracisme per controlar i sotmetre les classes socials més desafavorides. Els membres i dirigents de l'Ateneu van ser encausats com a delinqüents i criminals, sense tenir la consideració del tracte d'haver estat fidels al sistema de govern constitucionalment i foren perseguits i represaliats en nom d'un Nou Ordre que instaurà una maquiavèl•lica invenció política sorgida de la més profunda arrel ibèrica caciquil, denominada eufemísticament nacionalcatolicisme, un sistema propi desenvolupat pels rebels i acòlits afegits, en un moment en que a tota Europa rebia el nom de feixisme.

La Casa Àcrata fou demolida fins a no deixar cap rastre del que havia estat allà hostatjat i al seu solar es construí un edifici d'estil modernista obra de l'arquitecte figuerenc Pelai Martínez Paricio. Actualment la casa es coneguda per "Casa Peya" o "Casa Carlhian".
L'arquitecte Pelai Martínez (1898-1978)
BIBLIOGRAFIA I DOCUMENTACIÓ

HEMEROTECA DIGITAL AMP


AGRAÏMENT:
AMP - (Arxiu Municipal de Palafrugell)

dissabte, 4 de setembre de 2010

EL PONT DEL DIABLE SOBRE LA RIERA DE L'AUBI

Situació del pont a la Riera de l'Aubi
El nostre pont del Diable, denominat ja així pels veïns de la Vila des del primer moment de la seva existència, es troba situat sobre la Riera de l'Aubi al costat mateix de la Via Verda "Ruta del Tren Petit", just a la cruïlla de camins del Mas de la Torre Roja.

Se li va donar aquest nom en honor al Pont del Diable de Martorell, amb el que, salvant les diferències incomparables que hi ha entre un i l'altre, hi té una retirada, i al igual que aquells aqüeductes romans i ponts medievals construïts amb una tècnica molt agosarada i espectacular, aquest també, estètica a part, evidència una tècnica constructiva gens menyspreable, fent honor a la gran perícia amb que els paletes van obrar la volta del pont treballada amb maons. És notable l'esveltesa amb que es tancà la llosa estructural rematada amb una clau que escassament arriba als 10 cms de gruix.

Tradicionalment els danys provocats pels grans aiguats i inundacions no s'han deixat sentir directament al nucli urbà de Palafrugell, la configuració de l'entrellat urbà es va anar adaptant als pendents naturals del terreny per resseguir els cursos i lleres dels torrents i rieres que descendien vers les zones baixes i aquestes es localitzaven principalment al sud-est i sud de la Vila, als Plans de Santa Margarida i d'Ermedàs, corredors naturals de les rieres que formen l'Aubi.

D'aquesta situació, que podríem considerar externa, en èpoques passades no es van preocupar gaire els il•lustres governants del municipi, tot i afectar els camps i els habitants dels veïnats de Santa Margarida, Vilarnau, Canyelles i Ermedàs, els danys es consideraven col•laterals, mentre no afectessin directament la població.

Ja podia quedar incomunicada durant dies la colònia de pagesos d'Ermedàs, que els camins no s'arranjaven si no afectava els subministres d'aliments a la metròpoli, ja podien baixar plenes les rieres que els separen de la Vila que mai no es va plantejar la construcció d'un trist pont per tendir una via de comunicació fàcil als convilatans del mon pagès.

Les reclamacions lògiques dels veïns d'Ermedàs que patien cíclicament les conseqüències de l'aïllament en èpoques de pluges, acabaren per estovar la consciència dels edils municipals que decidiren en solemne sessió plenària, celebrada a mitjans gener de 1895, la construcció d'una palanca sobre la Riera de l'Aubi.

Però no era pas nova la decisió municipal. El projecte de passera sobre la riera ja havia estat els anys anteriors motiu de desacords entre els regidors municipals, causa de que no es poses en pràctica dit projecte.

Es tractava d'una millora que no s'havia acabat de realitzar mai pels desacords i diferències que interposaven alguns propietaris influents en funció del lloc en que s'havia de construir la palanca, considerant el benefici o perjudici que comportava als seus interessos particulars.

A finals del mes de març de 1895 l'alcalde constitucional de la Vila de Palafrugell, el senyor Francesc Estrabau i Jubert es desplaçà al lloc en que l'Aubi creua el camí que condueix a la barriada d'Ermedàs, per a estudiar sobre el terreny la construcció d'un pont sobre el rierol. El lloc triat per creuar l'Aubi es trobava prop de la Torre Roja, en el punt en que s'uneixen les rieres d'en Roquer, Santa Margarida i el rec de l'Horta del Mig.

Croquis del pont anunciant la inauguració el 1895
D'obra magna es va qualificar per la premsa, en to irònic, la construcció del pont sobre l'Aubi, que va quedar enllestir a mitjans mes de setembre d'aquell mateix any. També es va col•locar una palanca sobre la Riera de Santa Margarida en el pas per l'Horta d'en Perdigó.
El pont de l'esquerra és el del segle XXI

En la construcció del pont i la palanca hi van contribuir els veïns fent prestacions voluntàries de pedra, i amb la neteja i consolidació dels terraplens i la llera de la riera. Però no tots els veïns hi van contribuir a les obres, l'hisendat Manel Fina, que igual que l'alcalde Estrabau, tenia moltes propietats a Ermedàs, era un dels influents propietaris que no sentia els interessos generals de la col•lectivitat de la mateixa manera que sentia els seus propis i s'oposà des del primer moment a la realització d'una l'obra que li molestava per ser iniciativa d'en Estrabau, amb el qual, des de llarg temps, estava indisposat, exigint els seus colons que no hi contribuïssin de cap de les maneres en aquella empresa.
El pont històric amb el nou pont sobre l'Aubi

El pont que si va construir sobre l'Aubi, és una estructura enterament feta amb maó massís de terra cuita, amb les particularitats pròpies que aquests materials de producció pre-industrial hi tenien, es a dir, mantenien una regularitat de forma i dimensió entre ells i es feien a mà en uns motlles de fusta. Les peces seguien lògicament el format català, de dimensions 14x29x4 cms.

Detall de la volta feta amb maons
La tipologia a la qual pertany l'obra es pot catalogar avui dia dins el tipus passarel•la, construïda amb volta apuntada per suportar les dues tramades esglaonades. En el seu eix de simetria, sobre la clau de volta, es va disposar un replà horitzontal de 1,80 m al qual es pot accedir mitjançant sis graons situats a ambdós costats. La planta del pont és constant, i té 0,90 m. La longitud total és de 4,80 m. Una barana situada a banda i banda protegia el pas de les persones.
Detall del l'esgraonat

La volta del pont es recolza sobre sengles estreps, també fets de maons, fonamentats en profunditat per sota de la llera de la riera, i així evitar les soscavacions erosives de l'aigua. Riera amunt es protegien amb uns murs que sortien en forma d'aleta per canalitzar i tranquil•litzar les aigües al seu pas per sota de l'obra. La secció hidràulica de l'ull te unes dimensions de 4,15 m de llum per 3 m de fletxa.
La mota de la Via Verda, s'aixeca sobre l'antiga rasant del pont

Originalment en pont disposava de dos bancs annexes situats a ambdós costats. Avui dia aquests elements han desaparegut. Actualment el tram inicial de la barana esquerra del pont és nova, el que resta de barana original va ser consolidada durant unes reparacions realitzades el febrer de 1908.
 
BIBLIOGRAFIA I DOCUMENTACIÓ
HEMEROTECA DIGITAL AMP
CARTOGRAFIA, propietat de l'Institut Cartogràfic de Catalunya
 
AGRAÏMENTS:
AMP - (Arxiu Municipal de Palafrugell)
ICC - (Institut Cartogràfic de Catalunya)

EL VEÏNAT DE VILA-SECA

Vila-seca és un agregat del poble de Palafrugell que evolucionà fins a convertir-se en veïnat i en l’actualitat, degut al creixement urbaní...