Passa al contingut principal

La Torre de Can Moragas

Antecedents

Acabada la Guerra de la Independència el 1814, l'ajuntament de Palafrugell encapçalat pel seu batlle Pere Jonama i els regidors Bonaventura Jubert i Sebastià Granés, es plantejà la demolició de les muralles i les set torres que constrenyien el nucli antic denominat "Dins la Vila". Argumentava la necessitat de donar major ventilació al recinte emmurallat per convenir a la salut pública municipal, embellint d'aquesta manera el centre de la població, tot treien aquelles antigues baluernes que no feien res més que nosa i estaven massa deteriorades per la raó de no haver-se fet cap tipus de manteniment en elles durant molt de temps. També ho justificava dient que volien emprar els materials trets de la demolició per a construir un nou cementiri que reemplacés l'existent, d'origen medieval, situat al darrera de l'església, en el mateix lloc que avui ocupa el Mercat cobert de la Carn.

Amb tot, en aquell temps la vila de Palafrugell estava sotmesa al Senyoriu jurisdiccional de Santa Anna de Barcelona, que era qui tenia el domini directe sobre la població i a qui devia sol·licitar la proposta sobre la demolició de les torres i muralles del municipi.

Era llavors prior de Santa Anna l'Eminentíssim senyor Dionisi Bardaxi de Azara, Cardenal del Sacre Col·legi amb residència a Roma, Auditor del Tribunal de la Rota i gran figura de l'església. El prior tenia com a procurador general al senyor Josep Ignasi Valls, prevere domiciliat a La Bisbal i un administrador apoderat a Palafrugell en la figura del prevere Pere Mascort.

El 14 d'abril de 1816 l'ajuntament demanà permís al Capità General de Catalunya, Francisco Javier de Castaños, l'heroi de Bailén, per a demolir les torres, qui aprovà, el 17 d'abril la sol·licitud del batlle per demolir-les i construir amb els materials de pedra estrets la tanca del nou cementiri.

Pocs dies després de iniciada la demolició de una de les torres, el dia 29 d'abril, el prevere Valls, procurador general del prior de Santa Anna, acudí en queixa al Governador de Girona exposant que el priorat de Barcelona no només percebia els delmes dels fruits resultants d'aquell Terme, sinó que també percebia els productes de les fleques i tavernes arrendades anualment i tenia els drets de concedir obertures a les muralles i el dret de cedir en cens dues de les set torres per a magatzems i altres fàbriques. Per aquest dret demanava la suspensió de l'enderrocament i la immediata reposició, de tot allò que fins al moment havia estat ensorrat, al seu primitiu estat, tot i compensant els perjudicis que l'ajuntament havia causat al prior de Santa Anna.

En aquella època les relacions entre el prior i la vila eren molt tibants, les Corts de Cadis per Decret del dia 6 d'agost de 1811 havien abolit els senyorius jurisdiccionals incorporant-los a la nació i per tant s'havien suprimit els drets de vassallatge i les prestacions tant reals com personals.

Edemes la vila de Palafrugell, en la figura jurídica del seu ajuntament, tenia interposada una demanda davant la Reial Audiència de Barcelona, feta pel prior, per raó de les quantitats de diners sostretes al Priorat de Santa Anna destinades a pagar les contribucions de guerra de la vila entre els anys 1808 i 1815.

El Governador de Girona, el dia 30 d'abril, demanà l'ajuntament de Palafrugell informes sobre les demolicions alhora que manava d'aturar-les. L'ajuntament contestà el Governador informant que una de les torres ja era demolida i que una altra ja s'havia començat a demolir i no tenia cap inconvenient en aturar els treballs que duia a terme assabentat que el Prior de Santa Anna tenia algun dret sobre les torres, per no ser la seva intenció perjudicar les facultats de ningú i que mentrestant el Governador es servis decretar la continuació havia fet arribar la pedra al nou cementiri.

Finalment el 17 de febrer de 1818, aquell llarg procés mantingut entre la vila i el Prior es resolgué quan la Capitania General dictà una disposició definitiva en que anunciava la subsistència de la providència del 17 d'abril de 1816 sobre la demolició de les set torres. No obstant això encara el novembre d'aquell any les disputes entre el Prior i l'ajuntament encara continuaven perquè les torres no estaven completament demolides.

Del compliment d'aquella sentència solament va restar dempeus la Torre denominada d'en Moragas, situada a la cantonada de Plaça Nova amb el carrer de Pi i Margall



Demolició de la Torre d'en Moragas

Ja iniciat el segle XX, i essent alcalde de la vila Lluís Morató i Esteva durant el mandat municipal de 1902 a1906, el mes de juny de 1905, es parlà insistentment de la demolició de la darrera torre de les antigues fortificacions que defensaven aquesta vila, i s'argumentava que el consistori havia ofert al propietari de la torre el senyor Colomer, una regular quantitat de diners per a dur a terme la seva compra.

La qüestió no fructificaria durant el mandat de Lluís Morató perquè la següent junta municipal encapçalada per l'alcalde Miquel Grassot i Montserrat (1907-1909), aprovava el projecte d'alineació del carrer de Pi i Margall formulat per l'arquitecte municipal Sr. Bosch presentat el dia 24 de gener de 1908 que contemplava la construcció d'una extensa xarxa de clavegueram amb la prolongació del carrer de Pi i Margall fins a l'extrem sud de la vila i incloïa el treure del mig del carrer el destorb tradicional que era la Torre d'en Moragas i les gestions pel sanejament i embelliment tenia fixada per la Comissió de Pressupostos municipal la quantitat màxima amb que l'ajuntament podria fer efectiva la realització de tan importants millores.

A partir d'aquell moment l'ajuntament, procedint de forma extraoficial, endegà les gestions per a obtenir a un preu just la anomenada torre que aleshores ja havia canviat de propietari en la persona de Gervasi Isern i Bofill.


Gervasi Isern era fill de Mont-ras i estava casat amb na Maria Pagès de Palafrugell. Ambdós regentaven des de feia temps la taverna molt concorreguda de Can Gervasi, que estava situada a Plaça Nova, al costat de la torre.

Cap a finals de març de 1908 l'ajuntament ja tenia enllestit l'expedient d'afectació per a enderrocar la torre on es declarava de necessitat dita expropiació i entrà en contacte amb el Gervasi negociant l'acord que volia aplicar el consistori.

En Gervasi no volia que la torre fos enderrocada i es resistí tan com va poder per evitar-ho. Però malauradament el dia 21 d'octubre d'aquell any de 1908 la municipalitat s'imposava contra la voluntat de l'intransigent veí i l'alcalde donava compte d'haver-ne executat el dipòsit corresponent per a l'expropiació de la "Torre d'en Moragas".

L'enderrocament de la Torre fou encarregada el 7 de novembre de 1908, pel preu de 3.515,75 pessetes als contractistes Carré i Ferrer, els qui construïren també l'escorxador municipal al paratge de Morena. Tot seguit se iniciaren les obres de demolició de la torre.

Les obres de demolició i posterior restauració de la façana de Can Gervasi finalitzaren el dia 10 de gener de 1910 i el litigi entre el propietari de la taverna i l'ajuntament fou resolt pel Governador de la Província amb data del dia 21 del mateix mes de gener, qui dictaminà de conformitat a la valoració establerta per Sebastià Pi, perit tercer que nomenat pel jutge de Primera instància del Partit de La Bisbal. En conseqüència l'ajuntament de Palafrugell entregà 2255 pessetes i 98 cèntims al senyor Isern en pagament de l'expropiació i dels danys i perjudicis ocasionats.

El mes de maig d'aquell any de 1910 l'alcaldia feu les gestions oportunes per a cobrar la part corresponent a l'ajuntament com a sobrant del dipòsit efectuat el 1908. Mentrestant en Gervasi demanà permís per a fer obres a la casa que posseïa al damunt de la taverna, com a conseqüència del enderroc de la torre que estava unida a la casa. L'ajuntament l'eximí del pagament dels arbitris que devia abonar.

El dia 17 de juliol de 1910, deduït el 20 per cent a que estava subjecte el reintegrament de la quantitat dipositada per a poder enderrocar la Torre d'en Moragas, l'ajuntament reingressà les arques municipals la resta dels diners que ascendien a 1341,87 pessetes.

Setmanari "El Palafrugellense", 15 febrer de 1914.

ECOS

Quan a I'entrada del carrer de Pi Margall s'alçava, esvelta, la bruna torre d'en Moragas, que remembrava el Palafrugell dels nostres avis, ensems que donava un encant a la plaga Nova, quedava allà un recó que era el mes deliciós raser en dies de tramuntana. Els vells, els xacrosos, els tullits, en dies de vent fort, feien via allà, embossats en capes i tapaboques, on passaven hores llargues parlant «dels seus temps», tremolosos i balbs, les nuoses mans esteses al sol, quiets, immòbils, com figures de retaule vell.

Passava la tramuntana brunzin furianta al peu de la torra, aixecava folles nuvolades de pols, xiulava amenassadora, retorcin l'erm brancat de les acàcies...

i els vellets, respirant a pleret somreien d'aquell be de Den de sol que animava llurs morades carns i desentumia els feixucs membres.

Mai faltaven allà, els pobres vells! La tramuntana els ajuntava, els unia, amorosa, i el sol, pròdic, se vessava sobre d'ells, acariciador, des del matí al vespre.

Des del seu recer incomparable contemplaven els desesperats esforços dels qui, travessant la plaça, havien de lluitar contra les brutals envestides, i mig se'n reien.

Aont deuen anar ara, els vells, quan la tramuntana furianta esbandeix l'atmosfera i retorseix les branques dels arbres, que gemeguen a cada ratxada?

Aont se ajunten, aont se troben?...


14 juny de 1926:

Necrològica. Dilluns a la nit morí sobtadament a Llafranc, el conegut comerciant de vins d'aquesta D. Gervasi Isern, molt conegut per la seva laboriositat i honradesa, per quin motiu la seva mort ha causat general sentiment.

Reposi en pau i rebi la seva vídua i fills la expressió del nostre condol.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'AQÜEDUCTE DE L'HORTA D'EN CAIXA

El cognom Caixa consta a la Vila des del segle XIII, però és al segle següent, el segle XIV, que aquest cognom es transforma en un àlies utilitzat pels hereus de la branca familiar principal, mentre el cognom Caixa es manté en les altres branques secundàries al llarg del temps fins als nostres dies. La designació dels àlies ocorria quan en una nissaga familiar el darrer descendent era una noia i en casar-se, el marit, generalment de menor categoria social, es veia obligat a acompanyar el seu cognom amb el de la seva dona en forma d'àlies per tal que el llinatge no es perdés. L'antiga finca de l'Horta d'en Caixa, que encara es conserva, està situada al sud de la Vila entre els carrers de La Creu Ratinyola i el Carrer del Daró. Fou una extensa possessió d'en Francesc Estrabau i Jubert, descendent de la família del mas Petit d'en Caixa d'Ermedàs. Francesc Estrabau (1845-1906), fou un ric hisendat de Palafrugell que es mantingué fidel a la seva condició socia

La muralla de Palafrugell

El concepte preconcebut que es pot tenir de com és una vila emmurallada, amb el significant de defensa i construcció forta, pot induir-nos a idealitzar que totes les fortificacions son monuments sòlidament construïts, obres d’edificació compacta, fermes, inexpugnables, i gegantines, que han estat erigits d’una vegada per sempre més. Aquestes viles, però, no son res més que un espai evolutiu segons uns cicles de pau, i segons unes situacions de perill agreujades per la proximitat de la guerra i la inseguretat del lloc on eren bastides. Amb tot, la qualitat que tenen les defenses depèn principalment del progrés del lloc on s’erigien les fortaleses. No eren iguals les construccions defensives d’una vila rural, que les d’una ciutat gran, amb un major nombre de ciutadans poderosos i notables, els quals, sens dubte destinaren majors recursos a l’enfortiment i conservació de les seves proteccions. Situació de la darrera torre de la m

El Tren Petit (1887-1956)

L'ESTACIÓ DE PALAFRUGELL Cronologia del Tranvia del Baix Empordà Divendres 17 d'Octubre de 1884: Una Reial ordre aprova l'acta de la subhasta celebrada el dia 18 de setembre passat per a la concessió d'un tramvia amb motor de vapor des de l'estació de Flaçà en el ferrocarril de Girona a Figueres fins a Palamós, passant per La Bisbal i Palafrugell, utilitzant la carretera de segon ordre de Girona al Pont Major i a Palamós i els camins veïnals de Palafrugell; i disposant que s'adjudiqui la mencionada concessió d'aquesta línia al senyor don August Pagès i Ortiz, amb subjecció al plec de condicions particulars aprovat per la reial ordre del dia 6 de febrer, que ha servit de base per a la subhasta. La longitud de la línia és de 33,4 Km, l’ample de via de 750 mm i la concessió de l’explotació per un període de 60 anys. Diumenge 30 de novembre de 1884: Es constitueix a Palamós la Sociedad del Tranvía del Bajo Ampurdán, amb un capital social d’un milió de pessetes