Passa al contingut principal

La font monumental de Plaça Nova, (1882-1932)

L'any 1881, essent alcalde de la vila el Sr. Miquel Fina, es va decidir d'obrir un pou a Plaça Nova, per tal de trobar una mina d'aigua que substituís l'esgotada font pública que hi havia en aquest lloc.
Va ser a una profunditat de 20 metres que aparegué el broll d'aigua freàtica i es construí en superfície una caseta provisional per tapar el pou i habilitar interinament un subministre per al servei del públic. Posteriorment s'estudià un projecte de font assignant 1500 pessetes al pressupost de construcció de l'artifici.
Com a conseqüència de la millora del gas rico en l'enllumenat públic de la vila el consistori va decidir d'ampliar el projecte col·locant un canelobre a la mateixa font dotant l'ampliació amb una aportació de 1500 pessetes més. L'obra fou dissenyada pel senyor Bordas, qui seria el constructor i instal·lador de la font, i encarregada a la "Societat d'alts forns i Foneries de Val-Dosne" de París, perquè fos enllestida abans del 20 de juliol de 1882, per la festa major de Palafrugell.

Entre els terminis d'entrega que la casa constructora parisenca va incomplir, i els retards i descoordinació dels transports ferroviaris francesos va impossibilitar l'esperada inauguració durant les festes. No va ser sinó el mes següent que la font va començar a donar aigua a la població.
Quan finalment la font monumental, d'una tona de pes, va quedar ubicada al vell mig de la plaça, es va poder gaudir de l'elegància i treball perfectament acabat del canelobre.

El monument, decorat seguint l'ordre arquitectònic renaixentista, tenia un sòcol o cos quadrangular de 70 cm per 1,40 metres d'alçada. Al damunt del qual es situava el canelobre amb quatre braços a la part superior dels quals es sostenien bonics fanals de gas. El conjunt estava rematat per una llum central de sis cares de majors dimensions que els altres. L'alçada total del canelobre - font era de cinc metres.

En un dels costats, el que donava al carrer de Vilabertran o del Clós, (ara de Sant Sebastià), tenia col·locat un volant que donava moviment a una bomba de llautó emplaçada al pou i elevava l'aigua a una alçada de més de 15 metres amb un cabdal de 20 litres per minut.
Al costat oposat, el que donava al carrer dels Cavallers, conegut llavors pel nom de carrer de "Can Caixa", hi havia una petita porta que facilitava l'accés al seu interior. A les altres dues cares hi havia dues aixetes de metall per on manava l'aigua.

El projecte original tenia previst completar el voltant de la font amb una vorera de pedra, un parterre perimetral i una barana ornamental de ferro com a complement de millora. Però cap d'aquests acabats es van realitzar inicialment, i no va ser fins al cap de tres mesos quan es veié la necessitat de disposar d'un perímetre sòlid als voltants dels sortidors d'aigua, que es va completar amb un cordó de pedra que evités el fang i la humitat.
Gaudir d'aquella instal·lació d'aigua va arribar a ser un orgull pel poble. Era una font com les que hi havia als carrers i places de Barcelona, i en un temps en que l'aigua corrent no existía a les llars, tothom en volia subministrar-se, al principiar la novetat, d'aquell sortidor del preciós líquid.

Peró com que res no dura eternament, el mes de febrer de 1932, mig segle després de ser inaugura, la font fou desmantellada per la implacable piqueta municipal, un altre més dels símbols emblemàtics de la vila que desapareixia.
Bibliografía:


Crónica d'un Segle, Palafrugell 1900-1999

Josep Salvatella & Montserrat Colomé

Palafrugell Ahir

Lluís Molinas & Joan Piera
Hemeroteca del AMP

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'AQÜEDUCTE DE L'HORTA D'EN CAIXA

El cognom Caixa consta a la Vila des del segle XIII, però és al segle següent, el segle XIV, que aquest cognom es transforma en un àlies utilitzat pels hereus de la branca familiar principal, mentre el cognom Caixa es manté en les altres branques secundàries al llarg del temps fins als nostres dies. La designació dels àlies ocorria quan en una nissaga familiar el darrer descendent era una noia i en casar-se, el marit, generalment de menor categoria social, es veia obligat a acompanyar el seu cognom amb el de la seva dona en forma d'àlies per tal que el llinatge no es perdés. L'antiga finca de l'Horta d'en Caixa, que encara es conserva, està situada al sud de la Vila entre els carrers de La Creu Ratinyola i el Carrer del Daró. Fou una extensa possessió d'en Francesc Estrabau i Jubert, descendent de la família del mas Petit d'en Caixa d'Ermedàs. Francesc Estrabau (1845-1906), fou un ric hisendat de Palafrugell que es mantingué fidel a la seva condició socia

La muralla de Palafrugell

El concepte preconcebut que es pot tenir de com és una vila emmurallada, amb el significant de defensa i construcció forta, pot induir-nos a idealitzar que totes les fortificacions son monuments sòlidament construïts, obres d’edificació compacta, fermes, inexpugnables, i gegantines, que han estat erigits d’una vegada per sempre més. Aquestes viles, però, no son res més que un espai evolutiu segons uns cicles de pau, i segons unes situacions de perill agreujades per la proximitat de la guerra i la inseguretat del lloc on eren bastides. Amb tot, la qualitat que tenen les defenses depèn principalment del progrés del lloc on s’erigien les fortaleses. No eren iguals les construccions defensives d’una vila rural, que les d’una ciutat gran, amb un major nombre de ciutadans poderosos i notables, els quals, sens dubte destinaren majors recursos a l’enfortiment i conservació de les seves proteccions. Situació de la darrera torre de la m

El Tren Petit (1887-1956)

L'ESTACIÓ DE PALAFRUGELL Cronologia del Tranvia del Baix Empordà Divendres 17 d'Octubre de 1884: Una Reial ordre aprova l'acta de la subhasta celebrada el dia 18 de setembre passat per a la concessió d'un tramvia amb motor de vapor des de l'estació de Flaçà en el ferrocarril de Girona a Figueres fins a Palamós, passant per La Bisbal i Palafrugell, utilitzant la carretera de segon ordre de Girona al Pont Major i a Palamós i els camins veïnals de Palafrugell; i disposant que s'adjudiqui la mencionada concessió d'aquesta línia al senyor don August Pagès i Ortiz, amb subjecció al plec de condicions particulars aprovat per la reial ordre del dia 6 de febrer, que ha servit de base per a la subhasta. La longitud de la línia és de 33,4 Km, l’ample de via de 750 mm i la concessió de l’explotació per un període de 60 anys. Diumenge 30 de novembre de 1884: Es constitueix a Palamós la Sociedad del Tranvía del Bajo Ampurdán, amb un capital social d’un milió de pessetes