diumenge, 25 d’octubre de 2009

LES MINES DE MONT-RAS - LLOFRIU

A tot el llarg de la historia de l'Empordà s'han realitzat explotacions dels recursos mineral a la franja marítima de les Gavarres on existeixen diverses àrees de mineralitzacions filonianes i on entre d'altres minerals hi es present la galena, objecte d'una explotació significativa als termes de Mont-ras i Llofriu.
Els minerals s'ubiquen entre els afloraments dels materials paleozoics i apareixen fonamentalment en forma de filons. Són afloraments supergènics de formació per descens lligades a superfícies d'erosió triàsiques.
Entre els minerals presents s'ha de mencionar la galena argentífera (PbS), la baritina (BaSO4) i la calcita (CaCO3), i entre els minerals d'alteració la cerussita (PbCO3), formada per l'oxidació superficial de la galena, i l'anglesita (PbSO4), sulfat de plom, totes dues formades a partir de la galena.

LA GALENA
La galena és un mineral del grup dels sulfurs, químicament es tracta del sulfur de plom amb formula (PbS), tot i que pot contenir quantitats variables d'impureses, així el seu contingut en plata pot arribar al 1%. Conté el 86,6% de plom i petites quantitats de cadmi, antimoni, bismut i coure. La varietat de galena argentífera pot contenir abundant quantitat de plata.
El seu color és gris plom, metàl•lic en les fractures recents i mat en les superfícies antigues. És de color més clar si conté plata.
La seva duresa és de 2,5 a 3 en l'escala de Moss i té una densitat relativa de 7,6 gr./cm3.
Antigament, polvoritzada (alcofoll), s'utilitzà com a pols cosmètic i també en l'elaboració d'esmalts per als atuells ceràmics (alcofoll de terrissaire). Els cristalls de galena van tenir una gran importància durant l'etapa de les ràdios primitives com l'element captador de senyals fent la funció dels díodes detectors.

L'ARGENT
L'argent en estat pur era molt escàs, però era abundant en els minerals de plom, el problema era la separació dels dos metalls. Així sorgí la "purificació del foc", que s'aplica als metalls i està present i íntimament lligada a totes les mitologies.
La plata te un punt de fusió relativament baix respecte d'altres minerals, però davant del plom presenta un potencial normal molt superior, el que significa que el plom es combina més fàcilment amb l'oxigen que la plata. Per això la copel•lació primitiva consistia en extreure-la dels minerals de plom escalfant el mineral en forns poc fondos (copel•les, nom que li venia per tenir forma de copa), exposades a un corrent d'aire natural o produït artificialment, de forma que s'oxidés el plom fins a convertint-se en escòria. l'òxid de plom que conté tots els òxids de metalls baixos, és en part eliminat pel corrent d'aire i en part absorbit per les parets del cresol. La transferència de l'oxigen a la copel•la es produïa a través del revestiment interior del forn conformat per materials porosos, molt sovint fet amb les cendres d'ossos calcinats, de forma que al cresol quedava la plata purificada.

LA BARITINA
Fou el sabater bolonyès V. Casciorolus, qui el 1602 reparà en que quan un espat pesant era calcinat amb matèries combustibles els productes es tornaven fosforescents a l'obscuritat. A la pedra en qüestió la denominà "lapis solis", que més tard vindria a dir-se pedra de Bolonya. En 1774 K.W. Scheele descobrí que aquest mineral contenia una part que originava un sulfat indissoluble en aigua. G. de Morveau el batejà com "barote", del grec "barys" (pesant), degut l'elevada densitat d'alguns del compostos d'aquest element. Aquest nom fou posteriorment alterat per Lavoisier en "barita", encara avui dia emprat per a denominar l'òxid hidratat de bari.
La baritina o baritaés un mineral que pertany als sulfurs i químicament és el sulfat de bari (BaSO4), apareix amb colors vitris en grocs, blancs o grisos. Dins el seu grup s'inclouen la celestina (SrSO4), i l'anglesita (PbSO4).
Te una duresa a l'escala de Moss bastant alta, entre 3 i 3,5, i la seva densitat, o pes específic és de 4,3 a 4,7 g/cm3, el que és molt per a un mineral no metàl•lic, propietats que el delaten immediatament.
Triturada en forma de fins s'emprà en llots de perforació de pous i pilons. També s'utilitza com a pigment i per a la fabricació d'aigua oxigenada.
En la combinació galena-baritina aquesta darrera és la primera en precipitar. Els cristalls de baritina creixen a partir de la calcita, posteriorment dolomititzada, o ho fan a partir d'un nucli; en tots dos casos en forma radiada. Posteriorment la baritina es reemplaçada en part per galena, aquesta es presenta generalment en cristalls idiomòrfics.

LA HISTÒRIA
En un principi, ja des de les poblacions ibèriques de Castell, Sant Sebastià o d'Ullastret les labors mineres es dedicaren a l'extracció de plom a partir de la galena, de la qual posteriorment també es va obtenir plata en petites quantitats.
Al Puig de Sant Andreu d'Ullastret es va trobar un fragment de galena associat a materials arqueològics datats entre els segles IV i III ane. Els anàlisi han mostrat que contenia restes de plata i d'antimoni coincidents isotòpicament amb els materials de la zona d'Osor - Mont-ras.
De la primera meitat del segle III ane està datat el plom amb epigrafia ibèrica trobat al poblat de Castell. El mineral procedeix de les immediates rodalies de Vall-llobrega o Mont-ras, properes a l'enclavament.

La tècnica romana d'excavació minera presenta uns trets molt característics i particulars. La localització dels filons minerals es realitzava en primer lloc amb l'observació directa de la superfície i de la vegetació del terreny, posteriorment quan els indicis eren positius s'excavaven galeries que descendien amb fortes pendents creuant els primers estrats fins a trobar la veta. Trobada aquesta, s'excavava fins a exhaurir la mena, en cas de ser fallida o de poca envergadura, s'abandonava l'explotació i s'obria una de nova.
Les formes que donaven a les estretes galeries eren d'un perfecte acabat de la secció, rematades en volta la part superior i la planta ben tallada. Els trams de galeria en pendent estaven acabats formant esglaonats que facilitaven els recorreguts difícils. Son de fàcil identificació davant les explotacions mineres posteriors menys curosos en els acabats de les parts complementàries i prescindibles.
El mineral, un cop extret a l'exterior, es netejava d'impureses i es triturava per a seleccionar les partícules de major puresa, desprès es decantava en bases i piletes amb aigua. Una primera fosa es realitzava a prop de la mateixa mina donant com a resultat un producte en el que ambdós minerals apareixien barrejats. La mena resultant es sotmetia a una segona fosa, la copel•lació, que separava el plom de la plata.

Situant-nos ja a l'edat mitjana, el 28 d'agost de 1405 el rei Martí l'Humà assenyala al seu procurador general tenir per entès que "...en lo terme del castell de Palafrugell se han trobades algunes menas de alcofoll, de les quals ha exides grans quantitats de moneda."
Les paraules del rei Martí ens demostren que les menes que s'explotaven a Palafrugell eren de galena, "alcofoll", espècie mineral beneficiada, i que l'argent era un subproducte de l'explotació del plom que entre algunes menes s'hi havia trobat en majors quantitats, i s'aprofitava l'explotació d'aquestes per obtenir l'argent.

La tècnica medieval d'explotació minera d'un cros, nom que rebia la mina a l'edat mitjana, consistia en la excavació de petits pous o galeries d'atac a la boca mina de poca fondària inicial en els primers i amb un fort pendent si es tractava de les segones. En la mesura del possible s'evitaven els pous verticals profunds que impliquessin la construcció i utilització de complexos i pesants mecanismes d'ascensió i extracció del mineral, i els miners, coneguts pel nom de crossers, utilitzaven preferentment la tècnica de l'extracció i ascensió a mà, mitjançant cordes en els trams inclinats o de poca fondària vertical amb elementals escales de fusta, i currioles,politges i torns per a la càrrega.
L'art d'excavació evolucionà notablement a casa nostra durant la segona meitat del segle XIV amb la introducció de l'ús del foc a les galeries en aquelles parts on la roca era més dura. Quan la força del pic o del mall no era capaç d'avençar s'encenia un foc al front d'atac i quan la roca havia adquirit una temperatura elevada es ruixava amb aigua amb la intenció de provocar un canvi brusc de temperatura que produís esquerdes i el trencament de la roca.
A l'exterior de la mina, s'habilitava una zona explanada on acumular el material estret i realitzar les feines de trituració dels blocs i separació de la mena de metall. Era a l'exterior de la mina on les innovacions tècniques havien evolucionat més i s'aplicava la força hidràulica i animal en substitució de la humana.

SEGLE XIX
Res més no sabem de les explotacions mineres de galena dels contraforts orientals de les Gavarres fins el segle XIX. Això és l'any 1842, quan s'institueix la Societat de Mines Rodia per a explotar cinc mines al terme municipal de Mont-ras. Es tractava de les mines la Blanca, la Rabiosa, la Margarida, la Vella i la Morena.
L'explotació de les mines s'inicia sota la direcció del prestigiós professor José Antonio Llobet i Vallllosera (1799-1862), creador dels estudis de geologia i mineralogia al nostre país, i de Luis Balaguer, deixeble seu.

Va ser aquesta una època pujant per la mineria durant la qual es van demanar moltes concessions per a iniciar explotacions mineres a la zona Mont-ras - Llofriu. En una noticia, mig en broma mig seriosa, apareguda al setmanari El Palafrugellense, el que fou primer diari de la vila, el 29 de març de 1885, es deia:

"¿Saben ustedes á que vinieron', hace algunos días, dos señores ingenieros de minas de la Provincia?
Pues nosotros tampoco.
Decimos mal: nosotros sabemos, porqué así se nos ha referido, que vinieron á demarcar una mina que solicitan a la vez el Ayuntamiento de una parte, y de otra el Sr. Cura-párroco, ambos de la propia esta villa, como dicen ciertos formularios.
La diferencia o disensión consiste en que, el primero, o sea el Ayuntamiento, toma por punto de partida La Portalada, y el otro, o sea el ministro del Señor, pretende que el punto de partida de su mina, arranque de Morena.
La publicació acaba la noticia dient: "...Y ya que de barita hablamos, bueno ser a hacer notar que casi la totalidad de producción de dicho mineral en Cataluña va a Barcelona donde se vende pulverizada para el comercio con el nombre de espato pesado.
Tiene mucha semejanza con la harina de trigo, diferenciándose solamente por su mayor peso y por esto se la llama también harina fósil. Se mezcla con la otra harina para dar peso al pan y para envenenar al consumidor.
".

Una publicació de la producció de barita a la província de Girona, entre el dia 1 de juliol de 1893 i el 30 de juny de 1899, donava la quantitat de 20.298 quintars mètrics, dels quals la major part corresponien a les mines de Mont-ras, "Francisca e Isabel", amb 6.700 quintars (670 Tones), entre ambdues un 33% del total de la província.

A finals de segle, concretament el dia 21 de juny de 1899, en Gabriel Gómez
Fernández, de Girona, sol•licita a la Sección provincial de Fomento la propietat de tres mines de plom a Mont-ras, la mina "D. Emilio", al paratge de Coll de Morena, la mina "Aumento Carmen", al paratge del Mas Pagès, i la mina "Castelar" al del Mas Vidalet.
No cal remarcar la ideologia del sol·licitant, qui amb els noms que volia posar a les mines retria homenatge pòstum al repúblicà lliberal i expresident de la Pimera Republica Emilio Castelar i Ripoll mort un mes abans (25-05-1899).

La població de Palafrugell patia els estralls seculars de l'escassetat d'aigua provinent des de 1890 del torrent begurenc de Salseseugues i una Companyia que tenia en explotació algunes mines a Mont-ras projectà el subnimistre i la canalització de les aigües potables des dels pous de galena cap a la vila.

SEGLE XX
Amb l'arribada del segle XX, l'explotació de les mines de Mont-ras continua a bon ritme. L'estiu de 1901 és la Sociedad Minera Catalana encapçalada pel seu prestigiós director enginyer Néstor Guillot, els qui realitzen els treballs d'explotació de dos filons del subsòl mont-rasatí. Amb les modernes tècniques de l'època obren un pou d'uns 38 metres de fondària que revesteixen amb un mur per garantir la seguretat de l'explotació. Aquesta labor la realitzaven una setantena de miners originaris de diversos punts de la Península.
El mineral s'extreia del pou amb una màquina de 28 cavalls de força i el mes de juliol s'envià la primera expedició de mineral a Palamós amb destí a Barcelona.
L'any 1903 es cancel•la l'expedient de registre miner número 1324, corresponent a la mina "Esperanza" de Mont-ras registrada a favor d'Alejandro Pons.
L'estiu de l'any 1911 s'esgota el doll de la mina que subministrava l'aigua a la vila de Palafrugell i el problema d'abastament torna amb tota la seva cruesa i virulència.

Durant la Gran Guerra Europea de 1914 es posaren novament en explotació les mines de galena i barita de Mont-ras, estimulats per la gran demanda europea d'aquests minerals. L'explotació minera produí un moviment a petita escala d'una onada de miners emigrats des de la Unión i Linares a Jaen cap a les viles de Mont-ras i Palafrugell.
A mitjans de gener de 1916 Josep Riera i Magdalena Prat sol•liciten 85 pertinències de l'antiga mina de plom "Carmen", que bategen amb el nom de "Pepita".
El divendres 28 d'abril de 1916 va haver un accident a les mines quan va haver un esllavissament de roques del que fou víctima un obrer de 39 anys, natural de Cartagena, conegut pels seus companys de treball amb el sobrenom de "el Sillero".
L'explotació de les mines duraria com a mínim fins l'any 1921; si més no, l'abril del 1921 l'ajuntament de Palafrugell, amb el seu batlle Josep Vergés al capdavant, gestionaven la portada d'aigües a la vila des dels pous de la mina "Pepita" de Mont-ras. Els propietaris de la mina encara eren els germans Riera.
El més de maig l'administrador de la mina, l'advocat Carles Maria García Rodrigo de Madrazo, prenia possessió d'una plaça a la Judicatura i Ministeri Fiscal a Madrid i deixava definitivament la seva feina de Mont-ras.
Encara avui dia son visibles les restes de les instal•lacions de la mina a ran del camí de Fitor, es tracta del rentador de mineral previ a ésser carregat en carros per dur-lo a peu de la carretera de Girona, on era triturat en un molí fariner que hi havia allà i carregat en camions fins al port de Palamós.
La mina Pepita presentava quantitats apreciables de bismut, però no així de zinc. En quant a la plata el valor mig obtingut en aquestes mines era de 300 ppm.
El setmanari Baix Empordà, es feia ressò el 28 de setembre de 1921 del gran nombre de miners d'aquesta vila, que es trobaven en vaga forçosa per haver-se paralitzat el treball en quasi totes les mines i calculava en més d'un centenar els obrers aturats que havien de marxar a França en busca d'ocupació en les veremes.
El dia 9 d'abril de 1932 era notícia el robatori efectuat per dos individus de Mont-ras dels fils de corrent elèctrica de la mina "Pepita", que ja es trobava en un estat de total d'abandó des de feia anys.
El dia 20 de desembre de 1935 l'Ajuntament de Palafrugell i el barceloní Joaquim Molins i Figueras, propietari llavors de la mina "Pepita", signen contracte per al proveïment d'aigua potable a la vila i s'encarrega al contractista Joan Pruneda la tasca de preparació de la mina per a destinar-la al servei municipalitzat d'aigües.
el dia 4 de setembre de 1936 la Comissió de Sanitat municipal proposa la incautació per part de l'Ajuntament de la mina "Pepita" de Mont-ras, degut les deficiències que s'han observat en el servei i que son motiu de la rescissió del contracte.



Bibliografia:

Palafrugell Ahir...
Lluís Molinas, Joan Piera
Les mines de Bellmunt al segle XIV
Montserrat Flores
Memorandum de Mineralogía Descriptiva
Eugenio Aulet Soler
Elaboración y comercio de plata y plomo en la Emporion griega
y en los hábitats ibéricos de su entorno

Pere Castanyer, Marta Santos, Xavier Aquilué, Joaquim Tremoleda,
Enriqueta Pons, Aurora Martin, M. Carme Rovira, Josep M. Mata
Hemeroteca del AMP
Hemeroteca La Vanguardia


divendres, 2 d’octubre de 2009

Carrer de la Caritat


El nom del carrer te el seu origen en la paraula llatina "charitas", i fa referència a una de les tres virtuts teologals. Les primeres representacions iconogràfiques de la Caritat la mostren amb atributs guerrers, vencent l’avarícia. Apareix d’aquesta manera en els manuscrits del segle X, i a les façanes de les catedrals des del segle XI al segle XIII. Les representacions del segle XIV apaivaguen aquesta imatge agressiva de la Caritat, i la mostren portant un cistell de flors i fruits, o donant-li el pit a un nen. Al segle XV i també al XVII es representa formant grup amb les altres virtuts representades en els monuments funeraris, o es representa la Caritat en oposició a Venus, significant l’amor eròtic i el virtuós.
A la vila de Palafrugell la menció més antiga que coneixem de la seva existència data de l’any 1277. En ella es parla de l'indret de Caritat. Que fa referència al lloc on estaria situada la casa d'assistència dels malalts i atenció dels desvalguts que demanaven caritat. Els primers hospitals que apareixien a les ciutats i pobles a l'edat mitjana s'establien com a "xenodochia", o cases de caritat, on, tant es guaria i cuidaven els malalts, com s'atenia els necessitats i desvalguts de la vila, o les moltes persones itinerants que demanaven alberga per passar la nit o un crostó de pa que dur-se a la boca per poder menjar.
En un altre document, posterior, datat el 1591, es parla ja del veïnat de ‘la Charitat’, circumstància que fa pensar en un nucli de cases consolidat als voltants de la casa assistencial. Aquesta concentració de cases adquiria identitat pròpia davant el nucli urbà del castell, del qual estarien notòriament separades.
Fins a finals del segle XVI, encara existia en aquest indret l’edifici de la Casa de la Caritat. Posteriorment es traslladaria al lloc que avui ocupa l’Asil d’Ancians al proper carrer de la Font i deixaria per sempre més la referència del seu nom al carrer. (Vegeu l’Hospital de Palafrugell al capítol del carrer de la Font).

Al veïnat de la Caritat s’accedia entre camps de conreu pel camí de la Caritat, espai llavors totalment buit de cases, que s’iniciava davant el portal sud del castell. En èpoques passades la virtut de la caritat era considerada una obligació per par dels creients i aquesta practica vers el proïsme era habitual entre els nostres avantpassats. No descuidem tampoc el fet que Sant Martí de Tours, el patró de la vila, va ser l’exemple de la caritat cristiana.
El veïnat de la Caritat es trobava a la zona d’hortes situades al costat de ponent de la vila, entremig de la fèrtil capçalera de l’Aubi. Aquestes hortes s’estenien cap al Coll de Morena i des d’allà vers els abundosos camps de conreu de migdia, seguint el curs de la riera i el Corredor de Palafrugell. Era una zona on abundava l’aigua i existia un brollador copiós que afavorí l’emplaçament primerenc d’algunes masies.
Des de mitjans segle XIII, són moltes i reiterades les mencions que es fan de la Font, de l’aigua de la Font de Palafrugell i del lloc de Safont, i durant molt temps va conviure amb la denominació de Caritat per a designar indistintament el mateix lloc; s’ha d’introduir el matís que la primera denominació sempre s’emprava per a referir-se als camps, els horts i les closes, i el segon, que va perviure, volia fer referència a la casa assistencial i el veïnat.
El veïnat de la Caritat degué originar-se al voltant de les masies que existien en el rodal, on en el transcurs del temps s’afegiren noves cases fins a reunir-se en un petit nucli d’habitatges. Situem aquest focus de formació al voltant de la zona del Casal Popular, corresponent a la part més irregular i estreta del carrer actual.
Durant tot el segle XVI es dóna un lent però continuat creixement demogràfic. A principis del mateix segle, quan s’inicia l’expansió demogràfica de la vila, aquesta comptava amb unes 45 cases i una població entre cent cinquanta i cent setanta-cinc persones. Un seguit de noves cases s’afegiren al veïnat, omplin els espais buits i creixent a poc a poc a partir del primer nucli establert. L’eix de creixement quedava definit pel traçat de la riera que seguia a grans trets la direcció nord-sud. Noves cases es bastiren cap al nord, riera amunt, i en direcció a les planes del sud a ambdós costats del torrent. També, mentrestant, un altre focus de creixement urbà es produïa en l’espai del camí de la Garriga, entre el castell i els dos veïnats, es bastiren també noves cases.
Els índex de creixement continuaren durant tot el segle XVII, amb els alts i baixos corresponents, però ja no romandrà estacionari durant llargues temporades, tal i com havia passat durant l’Edat Mitjana. La població de Palafrugell voltava finals de segle, entre les cinc-centes i les cinc-centes cinquanta persones, amb un nombre de cases que no acabarien d’arribar, per poc, a les cent cinquanta. Durant aquest segle el carrer ja està plenament definit com un eix urbà, on hi resten encara algunes poques parcel·les destinades a camps de conreu i hortes. Pel costat nord encara té possibilitats de creixement, però cap al pla de l’Hospital ha arribat al camí de la Font. Finalment durant l’època industrial de la vila, a mitjans segle XVIII, la població, i per tant l’expansió urbana que es derivà d’ella, assolí cotes extraordinàries i el carrer es troba acabat i definit d’un a l’altre extrem del seu traçat definitiu.
L’any 1931, amb la proclamació de la Segona República, el nom del carrer fou canviat pel de Fermín Galán (San Ferran, 1899 – Osca, 1930). Fermin Galán era un militar amb el grau de capità, quan l’any 1926 va prendre part en una conspiració contra el dictador Miguel Primo de Rivera (1870-1930), fets pels quals va ser condemnat a sis anys de presó. Amnistiat l’any 1930, fou destinat a la guarnició de Jaca, on continuà col·laborant amb el comitè revolucionari republicà. En un greu i desgraciat error de coordinació de la revolta feu que s’amotinés, amb el capità García Hernández, contra la guarnició militar de Jaca tres dies abans de la data acordada, que s’havia fixat pel dia 15 de desembre de 1930. L’intent sediciós fracassà, i Fermín Galán, fou detingut i executat.

UN RECORREGUT PEL CARRER ACTUAL
El recorregut pel carrer l’iniciarem des de la seva part baixa, partim del barri de la Font i seguirem l’ordre descendent de la numeració de les cases. En aquest punt hi havia, al segle XIX, a la cantonada, la taverna de Ca l’Eudald. Una mica més amunt, a la casa número 72, es pot veure una discreta creu incisa gravada sobre la llinda del portal. És una varietat de creu poc usual a la vila que pertany per la seva forma al tipus de creu eixamplada, inscrita dins d’una circumferència perfectament marcada sobre la pedra..

Al costat esquerre del carrer, en el número 68, abans d’arribar al Casal Popular hi ha la Rectoria. L’edifici és d’estil neoclàssic, de planta baixa i dos pisos construït l’any 1906. Aquesta casa es correspon amb l’antiga Casa Jonama o Casa Serra, noms pels quals era antigament coneguda. La finca abans de ser rectoria pertanyia al patrimoni dels Jonama, descendents de la família Vergonyós, antiga nissaga de la vila. L’extensa i rica propietat dels Jonama fou cedida a l’església. La rectoria nova està instal·lada aquí des de l’any 1958.


A continuació de la Rectoria, en el número 66, hi ha el Casal Popular. És un edifici construït l’any 1914, dins d’un estil arquitectònic eclèctic, que s’edificà retirat de la línia de carrer per conformar una placeta poc agraciada. La raó, perquè es va fer ús d’aquest recurs urbanístic, deu tenir molt a veure amb el mateix carrer, doncs ni el conjunt de l’edifici, ni el particular estil arquitectònic de la façana justifiquen disposar d’aquella perspectiva visual. Més aviat pensem que la formació de la falsa plaça es degué a la possibilitat d’alliberar, en un carrer força estret, el nus que es formava a la cruïlla amb el carrer Quatre cases, on la circulació de carros no era pas gaire fàcil.

En aquest indret estava situada l’antiga casa pairal dels Vergonyós, casalot del segle XVI-XVII, que tenia una gran portal adovellat, amb unes extenses hortes i camps de conreu situats a ponent de la Caritat, l’antiga “Horta d’En Jonama”. Aquí es trobava una abundosa deu d’aigua que alimentà durant molt temps la font, encara existent, que hi ha a la part baixa del carrer, i també al safareig del carrer Ample.

Principiant l’any 1913, el mestre d’escola d’origen bisbalenc, Josep Barceló i Matas llogà la casa que llavors hi havia i en ella s’instal·là l’Ateneu Palafrugellenc, entitat cultural associativa que el mestre bisbalenc dirigí fins l’any 1917.

No durà gaire temps l’Ateneu en aquest lloc, ben aviat hagué de canviar de seu per anar al carrer de Cavallers, doncs l’any 1914 el rector de la vila mossèn Josep Bosch i Arnau, comprava la casa del carrer Caritat per tal de recuperar en aquell lloc l’antic Centre Catòlic, organització que havia deixat d’existir el desembre de 1906.

Després d’un període d’obres, en les quals demoliren les dependències de l’antic casalot de “Can Vergonyós”, s’inaugurava el 20 juliol de 1916 l’edifici del Casal Popular, entitat que fou presidida en primera instància pel fiscal municipal senyor Josep Maria Manich. A les extenses hortes i camps del darrera s’hi feia el Camp d’Esports de la parròquia.
El mes de juliol de 1936, als pocs dies de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, el Comitè del Front Popular Antifeixista de Palafrugell, requisava les dependències del Casal Popular, on s’establí al moment el Comitè de Guerra local.
A l’altre costat del carrer, en els números 61-63, fent cantonada amb el carrer Quatre Cases, hi ha un edifici de construcció popular d’estil renaixentista, que es pot datar del segle XVII. Hi ha qui creu possible que l’origen d’aquest gran edifici fos la “Casa Salomó”, llinatge palafrugellenc que sembla ser residien a la Caritat. Aquest edifici, que fou la “Fonda La Estrella” ha estat descrit dins de l’apartat del carrer Quatre Cases.
De l’edifici destaquen dues de les finestres del primer pis que donen al carrer. Són grans finestres rectangulars corresponents al pis noble de l’edifici, emmarcades per un guardapols en que els extrems es rematen amb les testes d’angelets alats. Molt difícil de veure resulta la data gravada a la llinda de la finestra que hi ha a tocar la cantonada. La pedra de granit no admet, per la seva textura, un traç del burí gaire fi i això fa que disminueixi el contrast del gravat amb el pas dels anys. Per poder veure aquest s’han de donar les condicions adients de llum projectada sobre la façana; tot i així, la seva lectura clara continua representant un repte. La data que hi figura és la de 1605.

Situant-nos novament al costat parell del carrer, al número 64, es troba l’antiga casa senyorial de Can Pouplana, ara Can Frigola. Exteriorment està decorada amb esgrafiats florals d’estil barroc del segle XVIII. Els esgrafiats estan molt deteriorats i quasi desapareguts, però es poden identificar en petits rodals per tota la façana. A la llinda d’una de les finestres de la planta baixa es mostra la data incisa de 1619, i el glíptic d’una creu hierosolomitana. Aquest gravat, la forma que més abunda sobre els llindars de les cases antigues de Palafrugell, fou el símbol utilitzat per a assenyalar les cases que pertanyien, en delmes i obediència, a la jurisdicció prioral de Santa Anna de Barcelona. Es tracta d’una creu patriarcal, aquella que té doble pal creuer, situada sobre una peanya que simbolitza el damunt d’un Calvari.

A la façana hi ha també l’escut d’armes dels Pou o Pouplana, antic llinatge del segle XVII-XVIII, al qual pertanyeren alguns dels notaris de la vila. El mateix escut figura en diferents indrets de la casa. Altres detalls a destacar del casal són els ornaments esculpits a la part baixa dels muntants de la porta, que imiten uns petits cremadors i el ràfec de la teulada de notables dimensions que disposa fins a cinc motllures sobresortints en voladís.
A continuació segueixen dues cases senzilles, també molt antigues. Cal destacar el ràfec de teulada d’una d’elles, que sobresurt de la línia de façana, seguint el criteri antic d’una tècnica i un gust constructiu desaparegut fa temps.
El número 56 és també una casa de dos pisos i ràfec antic. Ha estat recentment restaurada i llueix sobre el llindar de la porta una creu molt elaborada i de factura més moderna que la precedent de Can Frigolet. La curiositat del símbol rau en que la creu que es representa és una composició complexa on s’han barrejat la creu quíntuple dels Cavallers Militars del Sepulcre, la creu patriarcal de doble travessa, emblema dels Canonges Regulars del Sant Sepulcre, i la base de la creu que en forma de peanya representa el Calvari. Sembla com si s’hagués volgut que tots els elements hi fossin representats. L’antic edifici tan podia tractar-se del domicili d’un notable de la vila, com de la residència d’un home d’església.
Al costat esquerre de la creu figura un gravat que pot representar una cistella, encara que també pot ser una eina de tall, fins i tot un compàs; probablement només es tracti d’una simple referència gremial. Al costat del primer travesser de la creu i per sobre del gravat figura una inscripció amb lletres indesxifrables. A sobre de la finestra del pis hi ha la data de construcció de 1729.
L’edifici del número 54 del carrer, construït al segle XIX, d’estil neoclàssic, figura a la porta el gravat de les inicials J.B. i la data de 1875.
En el número 50 del carrer hi ha l’edifici conegut per “Ca l’Escolàstica”. Aquest immoble va ser construït l’any 1867, seguint, com no podia ser d’una altra manera a les cases benestants, el gust arquitectònic del moment, dins un estil neoclàssic. L’estètica emprada utilitza i esgota tots el recursos i els elements neoclàssic a l’abast en la composició i distribució de la façana, l’arc a la porta principal, que dona pas al rebedor exterior, les mènsules sota els balcons, les falses pilastres, el ferro fos en reixes i baranes, la pedra i l’arrebossat.
A la llinda que emmarca la porta d’accés figuren, dins l’ornament d’una falsa clau en relleu, les inicials M.S. i la data de construcció de 1867. Les inicials es corresponen amb el nom de Martí Serra, el nom del propietari de l’immoble, que fou un dels vilatans protagonistes en l’alçament republicà comandat per Pere Caimó, cap de la Junta Revolucionària, que tingué lloc el dia 2 d’octubre de 1869 a la nostra Comarca. En aquella revolta es nomenà una junta revolucionària dels federals de la vila, on hi figurava Martí Serra.
L’any 1936 a l’edifici hi vivia la senyora Escolàstica Bofill.
Al número 43 una casa del segle XVII mostra a la llinda una creu llatina, aquesta figura de la creu no és pròpia del temps en què data la construcció de la casa, això ens fa pensar que el símbol fos gravat en algun moment posterior. Per sota de la creu hi ha gravada la data de 1643. Segueixen les cases números 41 i 39, les tres són fetes a la mateixa època. A la llinda del número 39 hi figura gravat l’any 1626.
En el número 31, cantonada amb el carrer de la Constància, existí una fleca que el dia 29 de gener de 1939 fou ocupada per les Brigades Internacionals per tal de subministrar el pa que necessités l’acantonament “E” de les forces militars internacionals que s’hostatjaven en aquell temps a la vila. Els encarregats de l’obrador foren cinc flequers dirigits pel tinent Rudolf Schriebl.



En l’edifici que ocupa el número 30 va estar ubicada l’escola Marista, a la llinda de la porta figura un gravat força imprecís que potser intenta reproduir un cor. En l’interior del cor resulten quasi il·legibles les xifres que indiquen l’any en què fou construïda la casa, probablement del segle XVI si es confirmés la data que sembla indicar l’any 1556. A la llinda d’una de les finestres del primer pis hi ha el gravat d’una peanya triangular de grans proporcions, probablement la base d’una creu de doble travessa, que ha quedat mutilada per les reformes dutes a terme en la façana.
Els maristes s’establiren a la vila fundant una escola per a infants que es va ubicar primer al carrer de la Rajola i passà després al de la Caritat. En aquest darrer emplaçament fou on estudià Josep Pla i també ho feu Fermí Vergés, fundador i assidu col·laborador del setmanari palafrugellenc ARA.
Durant la Guerra Civil Espanyola també els maristes foren objectiu de la follia fratricida i patiren tot un seguit d’agressions que els obligaren primer a la fugida i desprès al tancament del centre escolar per sempre més. El dia 22 de juliol de 1936 l’edifici de l’escola va ser requisat pel Comitè Popular Antifeixista, presidit a la vila per en Pere Pey Sardà, membre de la CNT i Comissari General de la 26ª Divisió de la Columna Durruti. No havia transcorregut un mes, que el dia 16 d’agost de 1936 el director de l’escola Joan Guitart i Solà era vilment assassinat prop de La Bisbal.
El col·legi, però, continuava estan en òptimes condicions d’ús i els vailets del poble, lluny del front com es trobaven no tenien perquè patir les conseqüències d’aquella guerra injusta. El divendres dia 13 de novembre de 1936, en Joan Planas i Salabert sol·licità de l’ajuntament el permís corresponent per a instal·lar una escola privada en aquell edifici dels maristes. Tres dies més tard s’autoritzava i tenia lloc la inauguració de l’Escola Nova, que dirigia el mateix Salabert.

















En el número 22, al costat esquerre del carrer, una casa antiga de construcció modesta i en molt mal estat de conservació, manté les característiques constructives i arquitectòniques d’una altra època que avui resulten originals i singulars, però endèmiques i mereixedores de ser protegides. En destaquem a corre-cuita el voladís de la coberta i el bastiment de la porta d’accés. Una resta inestimable és l'esgrafiat de la façana, en tan mal estat de conservació i tant malmès que més que veure's s'endevina el que podia ser una joia arquitectònica que no es podrà recuperar mai més.
En el número 23, deslligat ja fa temps de la memòria col·lectiva, hi hagué un establiment dedicat al negoci de les pompes fúnebres, “La Moderna Funerària”, que regentava admirablement la vídua d’en Julià Ferrer.En la casa del número 4 figuren fins a tres dates diferents referides a les construccions i reformes que s’han dut a terme. Aquestes datacions estan situades en cada una de les finestres del primer pis i a sobre de la porta d’accés. En la llinda de la que està situada a la banda esquerra figura l’any 1703, al costat d’una creu patriarcal amb signes d’haver patit un fort desgast atmosfèric. A sobre del forat de la finestra de la dreta, la data és posterior, va ser marcat l’any 1830. Finalment a la porta de l’edifici la data que figura és la de 1833.

EL VEÏNAT DE VILA-SECA

Vila-seca és un agregat del poble de Palafrugell que evolucionà fins a convertir-se en veïnat i en l’actualitat, degut al creixement urbaní...