diumenge, 19 d’abril de 2009

La muralla de Palafrugell

El concepte preconcebut que es pot tenir de com és una vila emmurallada, amb el significant de defensa i construcció forta, pot induir-nos a idealitzar que totes les fortificacions son monuments sòlidament construïts, obres d’edificació compacta, fermes, inexpugnables, i gegantines, que han estat erigits d’una vegada per sempre més. Aquestes viles, però, no son res més que un espai evolutiu segons uns cicles de pau, i segons unes situacions de perill agreujades per la proximitat de la guerra i la inseguretat del lloc on eren bastides. Amb tot, la qualitat que tenen les defenses depèn principalment del progrés del lloc on s’erigien les fortaleses. No eren iguals les construccions defensives d’una vila rural, que les d’una ciutat gran, amb un major nombre de ciutadans poderosos i notables, els quals, sens dubte destinaren majors recursos a l’enfortiment i conservació de les seves proteccions. Situació de la darrera torre de la muralla

Com a la gran majoria de viles fortificades, imaginem-nos que la muralla que envoltà Palafrugell, no corresponia pas a la d’un estratègic fort militar, el tipus de defensa s’adequaria més aviat a la d’una petita vila agrícola, feta per a defensar-se del perill exterior, capaç de resistir un setge, suposem que no gaire nombrós en atacants, ni llarg en el temps, però suficient per a repel·lir agressions menors i en tot cas de mitjana intensitat. Construïda primerament, segons els requisits del moment, amb parets d’un cert gruix i alçada de tres a quatre metres, bastides amb carreus irregulars, poc treballats i amb gran quantitat de pedra borda omplin els panys llargs de les cortines, evolucionà, en un moment donat, ampliant el seu perímetre i modificant l’alçada per a adaptar-se a l’ininterromput i variable creixement urbà i les incertes condicions de seguretat.
La conservació i reconstruccions posteriors dels murs, fets segurament amb una tècnica improvisada i rudimentària, així com les intervencions d’urgència, amb parracs parcials de les parts malmeses, dibuixaven sobre els panys de les muralles la història viscuda a través del temps, de tal manera que la imatge regular, ben acabada i uniforme que poden tenir dels murs no té per què ser del tot real. El carrer de Pi i Margall ja sense la torre

No resulta gens estrany, malgrat la prohibició expressa que existia, de l’ús que molts vilatans feien de les pedres de la muralla per a utilitzar-les en la construcció de les seves cases. També el pas del temps i l’efecte dels agents atmosfèrics malmeten i envelleixen les construccions, descarnen les unions de les parets i afavoreixen el creixement d’herbes i plantes, que esbotzen i soscaven murs i fonaments. Es pot afegir a tot això l’activitat vital de la població que es desenvolupa dins i fora de les fortificacions, que repercuteix en les estructures i en l’estabilitat i equilibri del conjunt.
Aquest panorama pot agreujar-se si ens situem en un temps poc favorable en què les calamitats i penúries socials se succeïren de manera cíclica sense interrupcions, segle darrere segle a partir de la catorzena centúria, quan esdevé tot un seguici de desgràcies naturals en forma de terratrèmols, plagues, malalties, epidèmies, guerres, sequeres, i carestia dels aliments. Temps durant el qual ni els ànims ni les escurades economies vilatanes estarien a disposició del manteniment i cura de les defenses.
S’ha de tenir en comte, també, les modificacions de l’art de la guerra. L’artilleria va revoltà totes les regles de joc. Principiant el segle XV, apareix el canó que utilitzava pólvora per llançar les gruixudes pilotes. Les noves màquines de guerra podien projectar sobre els murs pesats rocs capaços de commoure o debilitar amb grans sotragades les defenses inadequades. La pólvora donà a les bales, primer de pedra, després de metall, una altra potencia destructiva. Els alts murs no eren sinó una defensa estàtica amb un efecte repulsiu davant els atacs de la infanteria i els eventuals grimpadors que poguessin escometre amb escales o amb altres medis l’assalt de les muralles, no estaven pas preparades per a resistir-hi aquella nova i devastadora arma ofensiva. Desprès d’allò, les imponents torres que dominaven el paisatge de Palafrugell, més que una defensa, es convertiren en un mer símbol de prestigi, d’autoritat, la visió de les quals ja no aportava cap sentiment de temor.
En conseqüència no trigà en imposar-se una nova tècnica defensiva, que s’anà aplicant en les noves edificacions. Les moltes que ja existien, però, s’hagueren d’adaptar i en menor mesura reforçar per tal que continuessin sent baluards capaços de protegir aquells que s’arreceraven darrera d’elles, amb la confiança que resistissin l’assalt dels assetjadors.
A aquest procés renovador pertany, sens dubte, la quesitòria que el bisbe de Girona va emetre el 1366, atorgant indulgències per a tots aquells que cooperessin a reedificar les muralles de Palafrugell, o també la disposició de Pere el Cerimoniós, quan l’any 1370 ordenà la construcció de muralles arreu de Catalunya.
Les muralles, les torres, els fossats i tot el que era precís per a configurar una defensa murada, eren sota la responsabilitat dels consellers municipals que devien assegurar la perfecta conservació i el seu manteniment integral.
L’estructura que tenien els murs de les defenses, disposava amb tota seguretat d’un estret i llargarut passatge superior que acompanyava les muralles per la banda interior, en llargs trams delimitarien els horts i les cases interiors de la vila. S’ignora la forma que tindrien els accessos interiors a la muralla, aquests passos deuerien tenir accés des de llocs públics i obrets, tot sembla indicar que ho era des de certs carrers, que acaben a les muralles i corresponen a curtes d’andrones. De tant en tant, en els passatges, existirien unes escales que permetien accedir ràpidament als llocs de guàrdia i camins de ronda.
Malauradament ben poca cosa sabem de les muralles que voltaven la vila. La menció més antiga de què te constància és la quesitòria eclesiàstica de data 5 de març de 1366, que fèiem referència anteriorment. També es menciona en una autorització oficial datada el dia 3 de febrer de 1727, en ella l’intendent de Catalunya Josep de Condomines dóna permís en Pere Salomó, habitant de la vila, per edificar al peu de la muralla i obrir-hi una porta i una finestra, pel preu d’un sou anual. És ben segur que la pràctica molt estesa i usual d’edificar cases adossades extramurs les muralles, es dugué a terme també a casa nostra i ho feren almenys en els panys de cortines del carrer dels Valls i Cavallers. No hi ha constància que això s’hagués fet al carrer de Pi i Margall i Plaça Nova.
Els únics vestigis de l’estructura murada es van trobar l’any 1972, mentre realitzaven unes obres de remodelació de la sabateria Cama al carrer de Cavallers. A la part interior de l’edifici va quedar al descobert part d’un llenç atribuït a l’antiga muralla. Sobre el mur destapat aparegueren dues espitlleres rectangulars, i a la base, entre material de reblert s’identificaren fragments d’una llinda de finestra d’estil gòtic, elaborada en forma d’arc conopial i restes de ceràmica domèstica, que foren datades del segle XIII.
Bernard Espinalt i García en referir-se a Palafrugell en la seva obra Atlante Español o Descripción General, Geográfica, Cronológica e Histórica de España, escrita a mitjans del segle XVIII, i publicada a Madrid el 1787, diu de les muralles de la vila. “... La villa antigua está circuida de fuertes murallas y de siete hermosas torres; lo alto de aquellas es de nueve toesas (17,50 m.) y la de estas de doce (23,35 m.)”.
La descripció de mitjans segle XIX, que de la vila fa Pascual Madoz en el seu “Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España", indica “... Esta población es antiquísima como lo demuestra la muralla árabe de 50 pies de elevación, que rodea una parte de ella, su anterior señor el prior de Santa Ana de Barcelona, reunía aquí todos los frutos de diezmos de la comarca. Tiene 700 casas, la consistorial, un teatro de aficionados, varias escuelas”.
Alguna altra informació més ens ha arribat de les set torres de reforç que hi havia. Existeixen fotografies del racó d’en Moragues i del carrer de Pi i Margall que mostren la configuració de la darrera torre. Única que restà dempeus després de l’ordre municipal de demolir-les totes. De les imatges es poden extreure algunes dades que poden ser d’interès. La torre d’en Moragues estava adossada a la casa d’en Gervasi Isern, qui regentava la taverna que ocupava el baix de la Torre i la casa adjacent, amb la que s’igualava en alçada fins a comunicar els ampits de coronació, i des de la que s’accedia a l’interior de la talaia, arribant a formar part de l’habitatge.
En primer lloc, referint-nos a la seva volumetria, les torres constaven de dos cossos, el propi de la torre i el petit torricó que les coronava. La torre estava formada d’un cos cilíndric, lleugerament troncocònic, recobert, probablement en les darreres èpoques, per un estuc de morter que el protegia de les inclemències atmosfèriques.
Exteriorment tenia disposades al seu voltant unes petites finestres, amb la finalitat de proporcionar llum i ventilació a l’interior, que van ser afegides en èpoques recents. A la cambra superior de la torre, situada immediatament per sota del torricó, es poden veure uns forats de desguàs al nivell inferior de la cambra, i algunes espitlleres una mica més amunt. Finalment, en la coronació de la torre, un ampit que amaga el camí de ronda i l’arrencada del torricó. Aquest es completa per una coberta cònica.
De la geometria de la torre podem aproximar unes dimensions, extretes d’un quadre comparatiu basat en els elements que hi figuren a la imatge i que ens resulten més familiars o ens han arribat, tal com eren, fins avui en dia.
L’alçada total, contant l’ampit superior que rodeja la torre, entre 1 i 1,50 metres, estaria compresa entre els 15 i 16 metres. El torricó faria uns 3,50 metres d’alçada des de la coberta. El diàmetre del cos central faria 5 metres, i el torricó uns 3,10 metres.
Entre els anys 1816 i 1818 s’enderrocaren sis de les set torres, feia poc que la guerra d’independència havia acabat i ningú no volia pensar que aquelles andròmines del passat fossin necessàries en un futur volgut ple de progrés. Les torres estaven situades en aquells llocs que resultaven necessàries per a reforçar estructuralment les cortines de la muralla, en un temps en que la defensa era plenament vigent i estava situada en la primera línia de protecció de les cases. Però tot aquell panorama havia canviat molt i la fesomia que ara es mostrava eren els habitatges i les construccions adossats, i encara que portals i muralles restessin enters i en bon ús, les torres havien quedat inutilitzades i ocupant un espai urbà molt valuós.
S’enderrocaren les tres torres situades al nord de la vila que donaven al carrer dels Valls, situades dues d’elles a les cantonades amb els carrers de Pi i Margall i Cavallers, i la torre central que protegia el portal nord, situada al capdamunt del carrer de la Verge Maria. S’enderrocà també la torre presó, situada al portal de ponent fent cantonada amb el carrer de Cavallers a l’extrem inferior de la plaça de l’església. I les dues torres de llevant, la denominada del gra, nom que rebia per haver estat destinada a guardar el blat de la vila, situada a la cantonada del carrer Cavallers, que també servia per protegir el portal sud, i la torre del Consell situada a la cantonada d’encontre entre el carrer Cavallers i Plaça Nova. Només restà entera, per raons que ignorem, l’altra torre de Plaça Nova, la de Can Moragas.
Les torres foren abatudes, però els portals restaren en molt bon ús i es feren servir de manera habitual, com així ho demostra la noticia que tenim quan l’any 1836 foren cremades les poblacions de Pals i Romanyà de la Selva, durant la Primera Guerra Carlina, i a la nostra vila els fets causaren gran alarma i tancament de portes per dos o tres dies. Novament es veié necessitat de tancar-les l’any 1873, durant la Tercera Guerra Carlina que havia esclatat l’any anterior; per això el dia 6 de març, essent alcalde en Francesc Fina, es veié en la necessitat de fortificar la vila, nomenant-se una junta de defensa i fent-se un repartiment addicional per a cobrir les despeses que ocasionà tot aquell reforçament de la vila. Un any més tard, el dia 20 de març, hi hagué gran alarma al poble, els carlins voltaven per la zona, un grup d'homes armats, pertanyent al cos del sometent local va tancar els portals de la vila fins les cinc de la tarda del dia següent.
Finalment, va ser l’any 1908 quan s’enderrocà definitivament la torre d’en Moragas.

diumenge, 5 d’abril de 2009

Torres de guaita i defensa (II)

La Torre de Sant Sebastià de la Guarda (s. XV).
La torre de guaita de Sant Sebastià domina una àmplia panoràmica del mar de Palafrugell i del seu terme interior, el lloc ideal per situar una torre amb la funció de vigilància i poder seguir la navegació de galeres i llenys pirates i corsaris i des d’on enviar immediatament un avís de perill a la Torre dels Moros, el lloc visible més proper al castell de Palafrugell.
La Torre de Guaita de Sant Sebastià de la Guarda està actualment classificada com a Bé Cultural d'Interès Nacional (BCIN) i s’inclou en el pla especial de protecció i intervenció en el patrimoni històric del municipi.
La primera noticia que fa menció d’aquest indret la trobem el 13 de setembre de 1441 en una resposta de la cúria de Girona al prior de Santa Anna de Barcelona, senyor del castell de Palafrugell, segons la qual s’accedeix a la seva sol·licitud de bastir una ermita dedicada al patró Sant Sebastià en una torre prop del mar entre els ports de “Loffra” i “Cala d’Argent”, llocs on els vaixells agarens han fet molts captius.
L’any següent amb data de 28 de gener, la reina Maria d’Aragó, muller del rei Magnànim, concedeix llicència per a captar almoines i que aquestes siguin destinades a la construcció d’una torre ermita dedicada al sant patró Sebastià. L’encàrrec i a l’hora promotor de la captació recau en la figura de qui serà el primer ermità resident a la torre de Sant Sebastià, en Jaume Corbera. Uns anys més tard el 1452, fou també el promotor de la construcció de l’ermita de Sant Elm a Sant Feliu de Guíxols. Mentrestant els corsaris genovesos conquereixen les Medes i allà estableixen la seva base d’operacions.
Tres anys més tard, el dia 21 de febrer de 1445, és el prior de Santa Anna qui concedeix la seva llicència per edificar la torre. La campanya de recaptació de diners continua.
L’any 1453 l’administració de la capella i torre de Sant Sebastià ja està en disposició de poder comprar els terrenys on edificar i amb data de 14 de febrer compra quatre vessanes de terreny a la muntanya de Sa Guàrdia a un propietari veí d’El Bruguerol, Jaume Morella. El dia 3 d’agost de 1461 el vicari general atorga llicència en Jaume Corbera de poder-se enterrar al paviment de l’ermita.
La llicència per a la captació d’almoines destinades a l’ermita continua renovant-se any rere any almenys fins el 1479, moment en el que creiem que les obres ja estarien molt avençades, sinó enllestides.

La torre de guaita es va edificar a la part més enlairada de la muntanya, a 175 msnm ben a prop de l’altíssim cingle conegut pel nom de “Salt de Romaboira”, a sobre d’un aflorament natural de roca. La planta de la primitiva torre-capella, construïda en un estil d’arquitectura popular, és de forma rectangular amb el costat de llevant arrodonit. A les cantonades rectilínies són visibles els carreus de granit ben escairats. A la façana de ponent la torre te adossada l’ermita d’època barroca que en ser més baixa deixa veure pel seu damunt una part de la torre amb un matacà que protegiria el primitiu accés a la capella situada dins la torre. Al damunt de tot de la torre es pot veure l’espadanya amb una campana. A tot el voltant de la coronació de la torre es poden veure uns merlets rectangulars que tenen entremig les obertures d’unes espitlleres.
L’interior de la torre està dividit en dos pisos amb voltes apuntades que serveixen per recolzar el nivell dels replans.

La Torre dels Moros o les Torretes (s. XVI-XVII).
La Torre dels Moros o de Les Torretes, actualment en estat ruïnós, és una construcció cilíndrica situada dalt d’un puig a 89 msnm al nord-oest de l’antic castell de Palafrugell. L’edificació té una planta que fa cinc metres de diàmetre i s’assenta sobre un tossal de roca.
En el seu millor moment la Torre dels Moros va ser una important talaia de comunicació entre el castell de Palafrugell i la torre de Sant Sebastià. Mantenint també una perfecta comunicació visual amb el castell de Begur i les poblacions de Llofriu, Mont-ràs, Esclanyà i Regencós.
En l’actualitat es conserven només dues plantes de la torre, recolzades sobre volta de pedra arrebossada, però originalment podia haver arribat a tenir una alçada molt superior. A la torre original se li va afegir posteriorment en una època indeterminada una construcció en pedra de planta rectangular.Hom pensa que la data de construcció s’ha de situar entre els segles XVI i XVII.

dissabte, 4 d’abril de 2009

EL SAQUEIG DE PALAMÓS DE 1543

L’any 1542 ja s’havia informat a les viles costaneres catalanes que una poderosa flota de turcs berberescs manada per Khayr al-Din, dit Barba-rossa, havia atacat sistemàticament les costes mediterrànies des de Sicília a Niça i era una amenaça i perill constant del que havien de tenir una atenció especial perquè les incursions, era qüestió de temps, arribessin també a casa nostra. El rei de França Francesc I volia d’aliat a Barba-rossa per lluitar contra el rei d’Espanya Carles I, i el convocà a Marsella per organitzar una flota de guerra conjunta. Allà arriba el dia 5 de juliol de 1543, rebut amb grans honors per part dels cortesans francesos i el turc fa de la rada de Marsella el seu quarter general. La flota francesa que s’ha d’unir al paixà consta de vint galeres i divuit naus de transport. Finalment el mes d’agost es dirigeixen a Niça, una de les possessions més febles de Carles I.
Dia 6 d’octubre de 1543.-
Faig memòria per l’esdevenir, jo Antich Brugarol Codina, notari del castell de Palafrugell, com havent disposant la Sapientia Divina, el dissabte dia sis d’octubre del present any, vingueren a la terra de Catalunya una flota de vint galeres y tres fustes de l’exèrcit turc, el qual s’està a Marsella i pel camí destruiren la ciutat de Niça. Combateren i prengueren la vila de Roses que fou
en part cremada. El dematí del diumenge la flota ja es trobava a les illes Medes i d’allà entraren en aigües del nostre terme.
Diumenge 7 d’octubre de 1543
Avistats els turcs des de la talaia del castell de Begur es donaren avisos als de Palafrugell a través de la torre de guaita de Les Torretes, al nord de la vila, que la flota de vaixells s’apropava a les nostres aigües. A la vila s’alertà i armà la població per si es produïa l’atac de l’esquadra turca situant-se dos homes de vigilància a la torre de Sant Sebastià, el notari de la vila Antic Brugarol juntament amb Sebastià Caixa, batlle de la vila, tinguérem Centinella en tot moment sobre la ruta que duien els vaixells i els veieren passar de llag pels nostres mars anant en direcció al terme de Palamós. Informats de les novetats els jurats de la universitat de Palafrugell foren cridats a junta resolent sortir tot seguit amb un escamot de dos-cents homes armats i anar en defensa de la població de Palamós.
Les poblacions de Palafrugell i Palamós disten dues hores anant pel camí vell, els nostres avantpassats marxaren tan aviat com van estar preparats, restant a la població només els vells les dones i les criatures. Durant el camí d’anada es va sentir cantar les cigales i el dia d’abans havia estat vist un cèrcol format al cel que tenia el color de la lluna, i això es considera cosa miraculosa.
Abans d’arribar al lloc de Sant Joan ja se sentia com les galeres batien les defenses de Palamós amb grans bombardes, la intenció que tenien els turcs era debilitar els murs per obrir un pas i assaltar l’interior. Els atacants desembarcaren a la platja i ràpidament penetraren per darrera de l’església de Santa Maria pel lloc conegut encara avui dia amb el nom de “Mal Pas”. La major part dels defensors un cop trencades les defenses i davant la desproporció de forces optaren per replegar-se i sortir de la població. Arribats els de Palafrugell allà només trobarem vius vint-i-cinc homes i amb ells decidiren plantar cara i batalla als turcs. La superioritat aclaparadora dels atacants enfront de la defensa aferrissada dels pagesos i pescadors, no deixava lloc per a dubtar del cantó de qui es resoldria el combat, els defensors que quedaven acabaren finalment per fugir el mes lluny possible d’aquell infern deixant al seu darrera l’espectacle dantesc de la batalla que s’estava lliurant casa per casa en els carrers de Palamós.
Dilluns 8 d’octubre de 1543
Els turcs prengueren i cremaren la vila, cercaren l’església que fou assaltada i els retaules desfets i cremats. Li tallaren el cap a un crucificat i calaren foc pels peus a una imatge de Nostra Senyora. Cremaren la capella de Nostra Senyora de Gràcia, construïda de feia poc fora muralles al lloc de sa Punta, i se’n portaren les campanes. Després es dirigiren a Sant Joan i allà cremaren les cases i l’església i també s'endugueren les campanes.
La mitjanit del dilluns els turcs s’embarcaren i prosseguiren la seva marxa deixant una petjada de destrucció i mort al seu darrera.
Dimarts 9 d’octubre de 1543
Dimarts al matí els de Palafrugell tornaren per emportar-se els seus morts, entraren amb la resta dels palamosins que havien fugit de la massacre. El notari Brugarol Codina, escriu la relació dels seus convilatans:
Primer mossèn Joan Andreu, prevere sagristà, al qual li llevaren el cap de les espatlles, l’obriren el ventre i li tragueren el cor i li tallaren els testicles (els botons, diu el notari de Palafrugell). Pere Roig fill, que morí cosit de fletxes, el seu pare, també dit Pere Roig, del Brugarol, a qui havien cremat. Geroni Soler, cremat, Antoni Bofill cremat, Joan Serra, que era ferrer, també cremat i a Esteva Mascort, de Mont-ràs, a qui havien clavat una canya en lo ces…
…perço he feta la present Memoria per l’esdevenir, perque los que vindran despres de nosaltres sapiguen lo gran cas de saqueig i crema de dita Palamós.
També expliquen que en el mes de novembre d’aquest any s’havien vist cireres verdes en un cirerer d’en Safont i que el desembre en la festa de Nadal esclataren roses en els rosers, tal ment com si fossin els mesos d’abril i maig. S’explicava també com en l’hort de n’Antoni Bofill, del Raval, i també en altres horts del poble, apareixen també violes boscanes en alguns indrets.

EL VEÏNAT DE VILA-SECA

Vila-seca és un agregat del poble de Palafrugell que evolucionà fins a convertir-se en veïnat i en l’actualitat, degut al creixement urbaní...