Passa al contingut principal

UN ESPANTA-BRUIXES QUE NO HO ES TAN

Molts detalls arquitectònics urbans ens poden passar desapercebuts, solen estar amagats, ocults a les mirades i punts de vista quotidians, d'altres objectes i elements que veiem no ens desperten cap tipus de curiositat, no els entenem, son antics i sense sentit per a nosaltres, tot i que van ser posats allà per raons, moltes vegades obeint una decisió raonada, una intenció meditada, acomplint una finalitat concreta i determinada, d'altres vegades, també hi son perquè es va decidir de manera aleatòria, intranscendent, sense cap pensament elaborat i lògic, que pot sorgir simplement d'una decisió de la més elemental puerilitat humana. Aquests elements existeixen per una o una altra raó, això no és el que importa, el pas del temps els converteix en rareses, els fa singulars. La curiositat que ens poden despertar, quan els observem, quan els descobrim, és personal, de vegades l'interès no deixa d'ésser simple tafaneria, curiositat per conèixer, recerca de saber.

Deixeu-me ara que us ensenyi un d’aquests elements arquitectònics curiosos de la nostra vila. Quan el vaig descobrir dalt, com estava, d’una xemeneia, no vaig poder evitar el pensar que es tractava d’una mostra més de superstició, una d’aquelles manifestacions en creences antigues de protecció contra el mal que en moltes llars es prevenia situant unes figuretes apotropàiques que protegien els forats de teulada pels que solen introduir-se els esperits de la foscor. Eren costums tradicionals induïdes per supersticions atàviques, pors ancestrals, d’uns temps en que la creença religiosa fonamentava l’existència de la bruixeria i les pràctiques demonològiques. De les creences sobrenaturals es desprèn la pràctica de protegir-se contra els éssers malèfics. La xemeneia de les cases era un dels forats pels que podien penetrar aquests esperits i es devia protegir especialment. No és una pràctica gaire habitual la protecció de les xemeneies a les postres contrades, ho és molt més fer-ho a les obertures que donen al carrer, però no és tampoc del tot estrany trobar-ne de tan en tan motius o decoracions simbòliques que poden atribuir-se sense cap mena de dubte a aquest ús de defensa sobrenatural de les llars.

Al capdamunt exterior solien col·locar-se diversos elements que es tenien per espanta-bruixes, podia tractar-se de creus, com habitualment es feia a les llindes de portes i finestres de la vila, de simples pedres, de gerros de ceràmica, o com és el cas d'aquesta casa, de les figures humanes que coronen el conducte de fums de la casa del carrer de la Garriga que fa cantonada amb el carrer de Begur.
Les estatuetes del que semblen voler representar tres deesses son de terra cuita i tenen l'alçada aproximada d'un peu. Estan col·locades en cada una de les cantonades, NE, SE i SW de la xemeneia i només son visibles des del carrer de Begur aquests tres angles.
En les ampliacions fotogràfiques es van descobrir detalls que no s'arriben a veure a simple vista i la meva primera teoria es va anant diluint a poc a poc, mentre començava a agafar forma una altra completament diferent de la primera que havia desenvolupat, i he exposat més amunt.

La imatge que està situada a l'angle SW és una figura sedent coberta amb una túnica i subjecta un llibre amb el braç esquerre. Te trencats, el peu esquerre i la ma dreta. També li falta el cap. Desconeixem si a la ma que li falta portava algun altre atribut. L'escapçament ens fa impossible determinar el gènere de l'estatueta.
La imatge situada a l'angle SE, és una figura femenina de llarga túnica, situada sobre d'una peanya octogonal, du els cabells al darrere del cap recollits en una cua sense trenar. L'acompanya un lleó de poderosa presència que devora una serp mentre la manté immòbil sota les urpes i s'acarona en les cames de la deessa que mostra nu el genoll i el pit dret. Els dos braços de la deïtat, també nusos, els te trencats més amunt del colze. El cap el manté orgullosament aixecat i sembla mirar amb fermesa i seguretat l'horitzó en la llunyania. En cada una de les cares de la peanya hi figuren escrites unes inscripcions que ens ha resultat impossible llegir amb les ampliacions a que hem arribat en les fotografies. La tercera estatueta, que queda situada a l'angle NE, és la que es mostra més amagada de les tres i està completament recoberta de líquens, d'ella només podem albirar les seves vestidures femenines, coberta amb una llarga túnica que aguanta un llibre amb el braç esquerre, i li falta la mà dreta.
Les estatues de la xemeneia de "Can Cofàn", creiem que son figures alegòriques, les representacions de la República Espanyola, la Llibertat, La igualtat i la Fraternitat, una sort d'heroïnes del culte a la pàtria, que personificant-la feien assequible al poble les idees d'Estat o de Nació i fomentaven a l'entorn d'elles un incipient folclor republicà auspiciat pels partits republicans de l'època.

Aquest tipus de simbolisme femení es troba molt present en la literatura il·lustrada dels diaris de finals del segle XIX, amb representació de les figures de la República, com també les de Pàtria, Llei i Llibertat. Provenen però de la revolució francesa de 1789, que produí en el llenguatge plàstic la creació d'una nova simbologia republicana pedagògica i convincent, capaç d'ésser assimilada pel poble, on s'encarnessin en personatges concrets les noves idees de llibertat, igualtat i fraternitat, es a dir la noció d'estat republicà. Les representacions al·legòriques que aquí figuren, creiem que podien pertànyer a l'època posterior a la Primera República (1873), i han estat orgullosament exposades, ben amunt, dalt de la xemeneia de l'antiga casa "Can Cofàn", qui sap per qui, qui sap des de quan, qui sap com, durant tan de temps que ja forma part de la nostra història, de la història de Palafrugell.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'AQÜEDUCTE DE L'HORTA D'EN CAIXA

El cognom Caixa consta a la Vila des del segle XIII, però és al segle següent, el segle XIV, que aquest cognom es transforma en un àlies utilitzat pels hereus de la branca familiar principal, mentre el cognom Caixa es manté en les altres branques secundàries al llarg del temps fins als nostres dies. La designació dels àlies ocorria quan en una nissaga familiar el darrer descendent era una noia i en casar-se, el marit, generalment de menor categoria social, es veia obligat a acompanyar el seu cognom amb el de la seva dona en forma d'àlies per tal que el llinatge no es perdés. L'antiga finca de l'Horta d'en Caixa, que encara es conserva, està situada al sud de la Vila entre els carrers de La Creu Ratinyola i el Carrer del Daró. Fou una extensa possessió d'en Francesc Estrabau i Jubert, descendent de la família del mas Petit d'en Caixa d'Ermedàs. Francesc Estrabau (1845-1906), fou un ric hisendat de Palafrugell que es mantingué fidel a la seva condició socia

La muralla de Palafrugell

El concepte preconcebut que es pot tenir de com és una vila emmurallada, amb el significant de defensa i construcció forta, pot induir-nos a idealitzar que totes les fortificacions son monuments sòlidament construïts, obres d’edificació compacta, fermes, inexpugnables, i gegantines, que han estat erigits d’una vegada per sempre més. Aquestes viles, però, no son res més que un espai evolutiu segons uns cicles de pau, i segons unes situacions de perill agreujades per la proximitat de la guerra i la inseguretat del lloc on eren bastides. Amb tot, la qualitat que tenen les defenses depèn principalment del progrés del lloc on s’erigien les fortaleses. No eren iguals les construccions defensives d’una vila rural, que les d’una ciutat gran, amb un major nombre de ciutadans poderosos i notables, els quals, sens dubte destinaren majors recursos a l’enfortiment i conservació de les seves proteccions. Situació de la darrera torre de la m

El Tren Petit (1887-1956)

L'ESTACIÓ DE PALAFRUGELL Cronologia del Tranvia del Baix Empordà Divendres 17 d'Octubre de 1884: Una Reial ordre aprova l'acta de la subhasta celebrada el dia 18 de setembre passat per a la concessió d'un tramvia amb motor de vapor des de l'estació de Flaçà en el ferrocarril de Girona a Figueres fins a Palamós, passant per La Bisbal i Palafrugell, utilitzant la carretera de segon ordre de Girona al Pont Major i a Palamós i els camins veïnals de Palafrugell; i disposant que s'adjudiqui la mencionada concessió d'aquesta línia al senyor don August Pagès i Ortiz, amb subjecció al plec de condicions particulars aprovat per la reial ordre del dia 6 de febrer, que ha servit de base per a la subhasta. La longitud de la línia és de 33,4 Km, l’ample de via de 750 mm i la concessió de l’explotació per un període de 60 anys. Diumenge 30 de novembre de 1884: Es constitueix a Palamós la Sociedad del Tranvía del Bajo Ampurdán, amb un capital social d’un milió de pessetes