Palatio Frugelli

Dins el context de la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648), el 1635, en el marc d'expansió de l'absolutisme hegemònic a Europa, França i la monarquia hispànica es declaren la guerra i situen l'escenari de la contenda en terres del Principat de Catalunya, en els límits del comtat del Rosselló. Durant la campanya de Leucata (Llenguadoc), vora Salses, al Rosselló, l'estiu de 1637, els francesos trencaren el setge de la ciutat el 27 de setembre i obligaren els exèrcits espanyols a replegar-se a terres del Principat, preparant-se per a la llarga pausa hivernal. El lloctinent del rei a Catalunya el compte de Santa Coloma, ordenà que els exèrcits del terç, un total de deu mil homes de diferents nacionalitats, fos acomodada en diversos aquarteraments segons la capacitat dels pobles que els acollirien. Tenien la intenció de deixar passar l'hivern i prosseguir la guerra quan arribés el bon temps. Es van despatxar ràpidament ordres als pobles i viles que havien d'acollir tr

Molts detalls arquitectònics urbans ens poden passar desapercebuts, solen estar amagats, ocults a les mirades i punts de vista quotidians, d'altres objectes i elements que veiem no ens desperten cap tipus de curiositat, no els entenem, son antics i sense sentit per a nosaltres, tot i que van ser posats allà per raons, moltes vegades obeint una decisió raonada, una intenció meditada, acomplint una finalitat concreta i determinada, d'altres vegades, també hi son perquè es va decidir de manera aleatòria, intranscendent, sense cap pensament elaborat i lògic, que pot sorgir simplement d'una decisió de la més elemental puerilitat humana. Aquests elements existeixen per una o una altra raó, això no és el que importa, el pas del temps els converteix en rareses, els fa singulars. La curiositat que ens poden despertar, quan els observem, quan els descobrim, és personal, de vegades l'interès no deixa d'ésser simple tafaneria, curiositat per conèixer, recerca de saber. Deixeu-

Espanya es va assaventar del que era un temporal mediterrani el dia de Sant Esteve i va ser a gràcies a la llevantada que sacsejà Calella de Palafrugell aquell dia 26 de decembre. Totes les televisions públiques i privades competien per oferir les imatges més culpidores, més neguitoses, de la natura més violenta. Oferien a tort i a dret imatges sense saber ben bé d'on eren, d'on procedien. Barrejaven Tossa i Calella, Port de la Selva i Cadaqués. Tan era. EL cas era que la noticia s'havia cobert. Ni aquell dia, ni l'endemà, ni l'altre, ningú no parla de cap més altre lloc. Aquest dissabte hem baixat a Cala Pedrosa . El camí molt destrosat i mig colgat de roques i arbres caiguts ja anunciava l'estat en que trobariem la platja. Ens temiem el pitjor, peró les barraques encara van sortir prou ben parades. L'entorn semblava un camp de batalla.

L’hem volgut titllar d’extrany perque mai no es va arribar a saber qui va cometre l’atemptat contra el cementiri de Palafrugell, ni quines eren les raons que el dugueren a perpretar-lo. Era aquell un temps en que les societats obreres estaven molt esteses i arrelades a la vila, com també ho estava el lliberalisme i el catalanisme, sense oblidar-nos de les organitzacions anarquistes i la francmaçoneria. No voldrien omitir, el litigi que també en aquelles dates enfrontava al rector de la vila, Miquel Ferrer, amb el Consistori Municipal, l'enfrontament durava des de l’any 1882. El segon cementiri, llavors es trobava a la baixada dels Forns, estava a punt d’assolir la seva màxima capacitat i ja es fregava la saturació, era del tot imprescindible construir-ne un de nou. El Consistori demanà el 1883 l’arquitecte provincial que determinés quin era l’indret més adient per a la construcció del nou fossar. D’entre les seves propostes triaren el paratge de La Portalada i compraren els terreny

En l’antiguitat els nuclis habitats de viles i ciutats disposaven unes defenses al seu voltant per tal de guardar-se de les incursions agressives de l’exterior. La protecció militar passiva practicada pels nostres avantpassats edificant altes torres i gruixudes muralla que els feien d’escut, proporcionava una relativa seguretat, però qualsevol defensa podia resultar insuficient si al davant tenien forces de qui desconeixien el seu potencial, amb quines aliances s’havien emparellat, o quin tipus de deïtats els protegien. Des de la més remota antiguitat l’home ha cercat protegir-se de tot mal que li resultes incomprensible i restes fora del seu domini. La seva espiritualitat religiosa neix pel fet d’atribuir tot esdeveniment incomprensible i temut, a l’existència d’un món politeista omplert d’éssers superiors, molt interrelacionat amb el dels homes, que resultava decisiu en qualsevol activitat que es desenvolupés. Amb la potestat de poder fer mal, aquests déus administraven, segons el se