diumenge, 25 de gener de 2009

EL COMBAT DE PALAFRUGELL (juliol de 1638)


Dins el context de la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648), el 1635, en el marc d'expansió de l'absolutisme hegemònic a Europa, França i la monarquia hispànica es declaren la guerra i situen l'escenari de la contenda en terres del Principat de Catalunya, en els límits del comtat del Rosselló.
Durant la campanya de Leucata (Llenguadoc), vora Salses, al Rosselló, l'estiu de 1637, els francesos trencaren el setge de la ciutat el 27 de setembre i obligaren els exèrcits espanyols a replegar-se a terres del Principat, preparant-se per a la llarga pausa hivernal. El lloctinent del rei a Catalunya el compte de Santa Coloma, ordenà que els exèrcits del terç, un total de deu mil homes de diferents nacionalitats, fos acomodada en diversos aquarteraments segons la capacitat dels pobles que els acollirien. Tenien la intenció de deixar passar l'hivern i prosseguir la guerra quan arribés el bon temps. Es van despatxar ràpidament ordres als pobles i viles que havien d'acollir tropes, entre el Rosselló i Barcelona indican el tracte, atencions i drets d'aliment amb que haurien d'atendre els oficials i soldats, i les quantitats de farratge per a mantenir les cavalleries.
Al Baix Empordà ja s’havien produït estades anteriors de tropes reials amb brots generalitzats de conflictes durant els allotjaments forçats els anys 1542-1543, i concretament a Palafrugell l’any 1592. L’allotjament de tropes en campanya estava legislat en les Constitucions del Principat, els soldats s’allotjaven en les cases de particulars només si ho hi havia cap altre lloc adequat per hostatjar-los i els vilatans sols tenien obligació de donar-los-hi un llit, taula, llum, aigua, sal i vinagre, però en cap cas, si no ho feien de forma voluntària, ni el menjar, ni diners ni altres exigències que els plantegessin, si aquestes no eren pagades per la tropa al preu corrent que tenien. Els queviures que necessitessin, la palla per mantenir els cavalls durant l’hivern i tota la llenya que cremessin corrien enterament a càrrec d’ells.

Un dictamen demanat per la Generalitat revisà el 1630 els vectigals vigents i establí un altre tipus on la població en temps de guerra estava obligada a donar gratuïtament sal, vinagre, foc, llit, taula i servei als soldats allotjats, però prohibia expressament l’allotjament total, anomenat a la llombarda, on s’imposava el manteniment complert dels soldats:

«En lo fet consultat... Que los Provincials son obligats a aposentar y
allotjar en llurs cases los capitans, soldats y gent de guerra, axi de peu
com de cavall, que van per Catalunya de orden y manament de Sa
Magestat, donantlos las posadas los Regidors de las Ciutats, vilas o
llochs ahont los dits Capitans, soldats y gent de guerra se voldran
allotjar, a ordinacio y arbitre de dits Regidors, instats per los
aposentadors, los quals per dita raho no gosen pendrer ni rebrer
diners alguns, y que ditas posadas, sal, vinagre, foch, llit, taula y servey
tant solament hajen de donar los Provincials a dits capitans, soldats
y gent de guerra, graciosament y sens interes algu, conforme la
possibilitat de cada hu. Deguen emper y sien obligats dits Capitans,
soldats y gent de guerra, pagar todo lo que despendran per llur
sustento y de llurs cavalls, y per las azemblas que demanaran, segons
los preus comuns, sens que en ells hi puga haver alteració ni exces y
que no pugan dits Capitans, soldats y gent de guerra pendrer per via
alguna directa ni indirecta de dits Provincials... lenyas, carbons, pallas,
hortalises, fruites, vituallas, azemblas e altre qualsevol cosa de
qualsevol sort o especie que sien, encara que aquells tals, qui aquellas
aportaran, guiaran o conduyrthi e aportar e guiar faran las volguessen
donar voluntariament.
Vidit, Bernardus Sala, Assesor; Vinyes, Assesor; M.I. Magarolla
Fisci Generalis Advocatus; Dor. Franciscus Roig de Mendoça, consulens;
Cancer, cons.; Fontanella, cons.; Xammar, Advocatus civitatis;
Congost, Advocatus civit., subrogatus; Lenes, cons.; Franciscus Soler,
consulens».


Hivern de 1637
L’organització del terç era comandada pel Mestre de Camp, nomenat directament per l’autoritat reial, un Sergent Major, o segon comandament i i tres coronels. S’estructurava en dotze companyies, deu de piques i dues d’arcabucers, dirigides per un capità cadasquna d’elles. Cada companyia estava formada per dos-cents cinquanta homes, un alferes, un sergent i deu caporals que manaven cadasqun d’ells vint-i-cinc homes. Amb els oficials a cada companyia hi havia un cert nombre d’oficials d’intendència, furriels, capellans, músics, etc. Cada Quatre companyies es constituïen sota una coronelia comandada per un coronel.

Quan els terços de Leucata foren distribuïts pel Principat al castell de Palafrugell li fou assignat l’hospedatge d’un destacament del terç. Creiem que en aquest cas a la vila es van establir els dos-cents cinquanta homes que composen una companyia, amb els seus oficials i sots-oficials. Difícilment a les viles i Castells més petits, tot i tenir constància d’haver-se superat ampliament aquest nombre, es podien acollir més de quatre homes per casa, el castell de Palafrugell a mitjans segle XVII aplegava uns 180 focs.
En aquell moment era senyor de Palafrugell Joseph Claresvalls, natural d’Horta de Sant Joan, prior secular de la col·legiata de Santa Anna de Barcelona. Claresvalls no tenia gaires bones relacions amb Pau Clarís que duia, des de feia temps, una lluita permanent en defensa dels drets de Catalunya enfront les pretensions reials, mentre que el prior era un personatge molt relacionat amb el poder secular amb tendències i actuacions polítiques vinculades a la cort i lleial partidari de Felip IV.
L’any 1632, quan el rei Felip III, va venir a Catalunya, fou a rebre’l com embaixador, el canònic Joseph Claresvalls, entre d’altres. El prior era un cas típic de fidelitat al rei i aixó el va enemistar amb molts sectors catalans, com quan va manifestar-se favorable a la participació de Catalunya en la guerra espanyola contra França. Les fidelitats polítiques acaven rebent la seva recompensa i a Joseph Claresvalls li va arribar més enllà del priorat de Santa Anna.
El prior envià un memorial al rei Felip IV, on li deia:

“Considerando también que juzgo convenir mucho al rl. Servicº de V. Mg. Por ser el Prior, Sr, de Palafrugell, y su jurisdicción de más de 100 casas de vasallos, estar a la marina, entre Palamós y Rosas, puesto que ha propósito para poder entrar en Cathala.”

Text on es veu clarament com el prior posava els seus dominis en mans de les tropes reials i no fora gens estrany que oferís al comte de Santa Coloma l’hospedatge de tropes a Palafrugell tot i l’excepció d’acollir tropes que tenia la vila.

Els fets de 1638
Durant els llargs mesos d’hivern els soldats de fortuna hostatjats a Palafrugell, homes d’acció poc acostumats a la inactivitat, i lluny de casa com estaven, tingueren temps d’avorrir-se de sobres i no trigaren en manifestar actes d’indisciplina que repercutí directament sobre la petita població de pagesos.
L’exèrcit, defraudat per la derrota de Leucata, mancats de paga i indisciplinats, es dedicaren al saqueig i pillatge de masies de la vila, cometen constants abusos i depredacions contra els naturals del país i les seves propietats als que maltractaven també de paraula i obra, accions que provocaren sovint les reaccions aïrades d’aquests, obligats com estaven a sostenir l’allotjaments dels soldats a les seves pròpies cases i sovint a complir amb obligacions superiors a les del dictamen dels jurisconsults.
Els habitants de la vila acabaren per revoltar-se, farts d’aquella situació d’abús, els fets tingueren lloc el dia 20 de juliol, diada de Santa Margarida, copatrona de la població. Durant l’atac que iniciaren els de Palafrugell moriren dos capitans del terç i cinc soldats.
Com a represàlia foren enviades a Palafrugell tres companyies de càstig que entraren a sang i a foc a la vila. La població civil va haver de fugir del poble per salvar la vida mentre les cases i l’esglèsia eren saquejades i cremades.

Fins i tot el prior de Santa Anna, Joseph Claresvalls, tot i ser un fervent vassall partidari del rei Felip IV, es veié obligat a escriure el virrei el dia 26 de juliol des de la vila de Palafrugell, on s’havia desplaçat des de la ciutat de Barcelona arrel dels fets luctuosos del dia de Santa Margarida, manifestant el seu enuig pels fets succeïts:

“No puc creurer que si enemics francesos y fossen entrats haguessen pogut fer pitjor, perqué també haurien posat foc a cases...”. “...ni yo se encara ha hont podre acomodarme”. “...els soldats, fins a la scrivania, ha hont están recondites totes les scriptures del terme y capbreus, han saquejat y llançat tot per terra, cercant roba, or y plata amagat alli”.

També es manifestà en contra dels successos, el bisbe de Girona, el gallec Gregòrio Parcero, qui es queixà al virrei el dia 30 d’agost de 1638:
“El hallarme Prelado de este obispado y con obligación de zelar lo que toca al servicio de Dios Señor y culto divino, me obliga a representar a V.S. los sacrificios y desacatos que en menoscabo de la reputación de la fineza de nuestra fe han cometido los soldados de Palafrugell, rompiendo las puertas de tres iglesias, robando sus cruces, cálices, ornamentos y vasos sagrados con el mayor ultraje del culto divino…

diumenge, 18 de gener de 2009

UN ESPANTA-BRUIXES QUE NO HO ES TAN

Molts detalls arquitectònics urbans ens poden passar desapercebuts, solen estar amagats, ocults a les mirades i punts de vista quotidians, d'altres objectes i elements que veiem no ens desperten cap tipus de curiositat, no els entenem, son antics i sense sentit per a nosaltres, tot i que van ser posats allà per raons, moltes vegades obeint una decisió raonada, una intenció meditada, acomplint una finalitat concreta i determinada, d'altres vegades, també hi son perquè es va decidir de manera aleatòria, intranscendent, sense cap pensament elaborat i lògic, que pot sorgir simplement d'una decisió de la més elemental puerilitat humana. Aquests elements existeixen per una o una altra raó, això no és el que importa, el pas del temps els converteix en rareses, els fa singulars. La curiositat que ens poden despertar, quan els observem, quan els descobrim, és personal, de vegades l'interès no deixa d'ésser simple tafaneria, curiositat per conèixer, recerca de saber.

Deixeu-me ara que us ensenyi un d’aquests elements arquitectònics curiosos de la nostra vila. Quan el vaig descobrir dalt, com estava, d’una xemeneia, no vaig poder evitar el pensar que es tractava d’una mostra més de superstició, una d’aquelles manifestacions en creences antigues de protecció contra el mal que en moltes llars es prevenia situant unes figuretes apotropàiques que protegien els forats de teulada pels que solen introduir-se els esperits de la foscor. Eren costums tradicionals induïdes per supersticions atàviques, pors ancestrals, d’uns temps en que la creença religiosa fonamentava l’existència de la bruixeria i les pràctiques demonològiques. De les creences sobrenaturals es desprèn la pràctica de protegir-se contra els éssers malèfics. La xemeneia de les cases era un dels forats pels que podien penetrar aquests esperits i es devia protegir especialment. No és una pràctica gaire habitual la protecció de les xemeneies a les postres contrades, ho és molt més fer-ho a les obertures que donen al carrer, però no és tampoc del tot estrany trobar-ne de tan en tan motius o decoracions simbòliques que poden atribuir-se sense cap mena de dubte a aquest ús de defensa sobrenatural de les llars.

Al capdamunt exterior solien col·locar-se diversos elements que es tenien per espanta-bruixes, podia tractar-se de creus, com habitualment es feia a les llindes de portes i finestres de la vila, de simples pedres, de gerros de ceràmica, o com és el cas d'aquesta casa, de les figures humanes que coronen el conducte de fums de la casa del carrer de la Garriga que fa cantonada amb el carrer de Begur.
Les estatuetes del que semblen voler representar tres deesses son de terra cuita i tenen l'alçada aproximada d'un peu. Estan col·locades en cada una de les cantonades, NE, SE i SW de la xemeneia i només son visibles des del carrer de Begur aquests tres angles.
En les ampliacions fotogràfiques es van descobrir detalls que no s'arriben a veure a simple vista i la meva primera teoria es va anant diluint a poc a poc, mentre començava a agafar forma una altra completament diferent de la primera que havia desenvolupat, i he exposat més amunt.

La imatge que està situada a l'angle SW és una figura sedent coberta amb una túnica i subjecta un llibre amb el braç esquerre. Te trencats, el peu esquerre i la ma dreta. També li falta el cap. Desconeixem si a la ma que li falta portava algun altre atribut. L'escapçament ens fa impossible determinar el gènere de l'estatueta.
La imatge situada a l'angle SE, és una figura femenina de llarga túnica, situada sobre d'una peanya octogonal, du els cabells al darrere del cap recollits en una cua sense trenar. L'acompanya un lleó de poderosa presència que devora una serp mentre la manté immòbil sota les urpes i s'acarona en les cames de la deessa que mostra nu el genoll i el pit dret. Els dos braços de la deïtat, també nusos, els te trencats més amunt del colze. El cap el manté orgullosament aixecat i sembla mirar amb fermesa i seguretat l'horitzó en la llunyania. En cada una de les cares de la peanya hi figuren escrites unes inscripcions que ens ha resultat impossible llegir amb les ampliacions a que hem arribat en les fotografies. La tercera estatueta, que queda situada a l'angle NE, és la que es mostra més amagada de les tres i està completament recoberta de líquens, d'ella només podem albirar les seves vestidures femenines, coberta amb una llarga túnica que aguanta un llibre amb el braç esquerre, i li falta la mà dreta.
Les estatues de la xemeneia de "Can Cofàn", creiem que son figures alegòriques, les representacions de la República Espanyola, la Llibertat, La igualtat i la Fraternitat, una sort d'heroïnes del culte a la pàtria, que personificant-la feien assequible al poble les idees d'Estat o de Nació i fomentaven a l'entorn d'elles un incipient folclor republicà auspiciat pels partits republicans de l'època.

Aquest tipus de simbolisme femení es troba molt present en la literatura il·lustrada dels diaris de finals del segle XIX, amb representació de les figures de la República, com també les de Pàtria, Llei i Llibertat. Provenen però de la revolució francesa de 1789, que produí en el llenguatge plàstic la creació d'una nova simbologia republicana pedagògica i convincent, capaç d'ésser assimilada pel poble, on s'encarnessin en personatges concrets les noves idees de llibertat, igualtat i fraternitat, es a dir la noció d'estat republicà. Les representacions al·legòriques que aquí figuren, creiem que podien pertànyer a l'època posterior a la Primera República (1873), i han estat orgullosament exposades, ben amunt, dalt de la xemeneia de l'antiga casa "Can Cofàn", qui sap per qui, qui sap des de quan, qui sap com, durant tan de temps que ja forma part de la nostra història, de la història de Palafrugell.

dissabte, 10 de gener de 2009

Cala Pedrosa 26-12-2008

Espanya es va assaventar del que era un temporal mediterrani el dia de Sant Esteve i va ser a gràcies a la llevantada que sacsejà Calella de Palafrugell aquell dia 26 de decembre. Totes les televisions públiques i privades competien per oferir les imatges més culpidores, més neguitoses, de la natura més violenta. Oferien a tort i a dret imatges sense saber ben bé d'on eren, d'on procedien. Barrejaven Tossa i Calella, Port de la Selva i Cadaqués. Tan era. EL cas era que la noticia s'havia cobert.

Ni aquell dia, ni l'endemà, ni l'altre, ningú no parla de cap més altre lloc.




Aquest dissabte hem baixat a Cala Pedrosa . El camí molt destrosat i mig colgat de roques i arbres caiguts ja anunciava l'estat en que trobariem la platja. Ens temiem el pitjor, peró les barraques encara van sortir prou ben parades. L'entorn semblava un camp de batalla.

diumenge, 4 de gener de 2009

L’extrany atemtat del 8 de Febrer de 1887

L’hem volgut titllar d’extrany perque mai no es va arribar a saber qui va cometre l’atemptat contra el cementiri de Palafrugell, ni quines eren les raons que el dugueren a perpretar-lo. Era aquell un temps en que les societats obreres estaven molt esteses i arrelades a la vila, com també ho estava el lliberalisme i el catalanisme, sense oblidar-nos de les organitzacions anarquistes i la francmaçoneria.
No voldrien omitir, el litigi que també en aquelles dates enfrontava al rector de la vila, Miquel Ferrer, amb el Consistori Municipal, l'enfrontament durava des de l’any 1882. El segon cementiri, llavors es trobava a la baixada dels Forns, estava a punt d’assolir la seva màxima capacitat i ja es fregava la saturació, era del tot imprescindible construir-ne un de nou.
El Consistori demanà el 1883 l’arquitecte provincial que determinés quin era l’indret més adient per a la construcció del nou fossar. D’entre les seves propostes triaren el paratge de La Portalada i compraren els terrenys amb els diners que els deixà l’industrial Josep Barris i Buxó.
Mentrestant i de forma interessada, l’any 1885, el rector Ferrer i l’Obra parroquial començaven pel seu compte la construcció d’un nou cementiri de titularitat eclesiàstica al paratge de Morena. El nou cementiri catòlic s’inaugurava aquella tardor i el governador civil denegava l’Ajuntament el permís per construir-ne el seu. El cementiri del rector passaria a ser de propietat municipal l’octubre de 1908.
La noticia de l’acció destructiva contra els murs del cementiri va tenir un gran resó públic i el comentari de l’incident aparexia a La Vanguardia del diumenge dia 13 de Febrer, també fou ampliament comentat entre els vilatans i noticia destacada per a aquells que residien lluny del poble, com ho demostra la carta enviada per Sebastià Ristol, administrador dels Rosés, que vivía a la Can Roger i es conserva a l’Arxiu Municipal.
Cal remarcar en la misiva de Ristol la insinuació que fa sobre l’autoria de l’atemptat apuntant cap a “la mano negra”, presumpta organització anarquista secreta que actuava a Andalusia a finals del segle XIX.

El text de noticia a La Vanguardia, diu Així:
“—El día 8, una serie de detonaciones espantosas alarmaron al vecindario de Palafrugell. Inquirida la causa, resultó que todo era debido á la explosión dé unos cuantos cartuchos de dinamita que habían sido colocados junto á las tapias del cementerio católico de la villa, sin que produjeran daño de consideración en las paredes.
Este atentado inicuo ha llenado de indignación al vecindario todo, y demuestra que ni la mansión de los muertos merece ya respeto á los criminales.”


La Carta de Sebastià Ristol descriu a Manuela Rosés, resident a Barcelona, notícies esdevingudes a la vila de Palafrugell :
Palafrugell 15 febrero de 1887
Sa. Da. Manuela Rosés de Fleix
Muy apreciada Señora desearia que sen contrase con perfecta salud a Dios gracias. Sabra que la mano negra sea dejado ver en en Pafafrugell el dia 8 pucieron 23 cartuchos de dinamita a las paredes del Sementerio Catolico que gracias a Dios no es plotà mas que el piston osea el fulminate y el restante del cartucho quedo cargado, eran lasdos de la madrugada que parecia que tronaba, no sesabe quien a sido por a hora.

Sabra quel dia 10 por la noche se puso a nevar el dia seguiente la nieve llegaba el pie del cazador en el tarat y a la xida a dal la porta dela botiga la lacuyna parecia una ventana, en el grané parecia en la calle por el viento fuerte que a sia que pasaba por las parcianas la trajeramos en seguida.
Cuando bajaba la escalera de la fabrica cayé des quena y quedo sin sentido en seguida binió el medico y me miro y medijo que era la patacada y estado dos dias en cama y gracias a Dios y todabia esta llobiendo.
Sabra que Martinito Maria Angela Esposa y Madre gosan de perfecta salud.Y soy de uste SSS
Sebastian Ristol
P.D. trajeron tres mayals y medio de aseite de sals y cuando las ayan molidas todas lescribireSabra quel caliptus esta cubierto de nieve y las gardenias es tan dentro y lo roser y otras flores.

divendres, 2 de gener de 2009

Les Capelles de paret de Palafrugell

En l’antiguitat els nuclis habitats de viles i ciutats disposaven unes defenses al seu voltant per tal de guardar-se de les incursions agressives de l’exterior. La protecció militar passiva practicada pels nostres avantpassats edificant altes torres i gruixudes muralla que els feien d’escut, proporcionava una relativa seguretat, però qualsevol defensa podia resultar insuficient si al davant tenien forces de qui desconeixien el seu potencial, amb quines aliances s’havien emparellat, o quin tipus de deïtats els protegien.
Des de la més remota antiguitat l’home ha cercat protegir-se de tot mal que li resultes incomprensible i restes fora del seu domini. La seva espiritualitat religiosa neix pel fet d’atribuir tot esdeveniment incomprensible i temut, a l’existència d’un món politeista omplert d’éssers superiors, molt interrelacionat amb el dels homes, que resultava decisiu en qualsevol activitat que es desenvolupés.
Amb la potestat de poder fer mal, aquests déus administraven, segons el seu estat d’ànim, la duració de la vida i la salut física. Obeint el seu dictamen existien la destrucció i la mort, que planaven sobre els homes, animals i vegetals, i podien desfermar la seva ira destruint pobles sencers, provocant epidèmies, sacsejant el món o enviant tempestes i pluges que inundessin la terra ferma. Per sobreviure calia aliar-se amb ells, demostrar-los-hi obediència i temor.
Si s’aixecaven proteccions militars no oblidaven de posar imatges, símbols o formules de conjur que protegissin les defenses, sobre tot en aquells punts més febles, com eren els portals, les obertures, o al costat de les torres.
El que és vàlid pels castells ho és també per les cases i edificis civils. Les grans mortaldats de l’edat mitjana obeïen al designi d’aquests éssers que manifestaven la seva ira o executaven càstigs exemplaritzants enviant malalties mortals als homes. Les cases començaren a disposar en l’interior dels habitatges altars cerimonials i capelles de culte. Amb la cristianització aquestes pràctiques particulars, tingudes per paganes, foren prohibides respectant-se únicament les de naturalesa pública que foren assimilades i el fervor religiós reconduït en el culte vers els sants cristians que posseíen unes atribucions semblant, sinó iguals, als poders màgics exercits pels déus pagans als quals substituïen.
La proliferació de les capelles murals és relativament recent, a tot estirar pot establir-se la seva reimplantació als segles XVI o XVII, amb un punt màxim que te la seva Època Daurada durant el Renaixement, al segle XVIII. En els pobles d’una gran tradició capellística religiosa la construcció de les fornícules perdura fins ben entrat el segle XIX, però a les contrades menys supersticioses i poc ruralitzades, aquest complement arquitectònic urbà, no sempre ben valorat culturalment, pateix un fort recés sota els moviments arquitectònics neoclàssics i entra en una fase de gradual disminució i posterior desaparició.
Si repasséssim aquests elements de protecció, símbols d’una pràctica religiososa que avui ens sembla llunyana i desconeguda, algunes mostres afortunadament encara visibles en el nostre entorn urbà, ens familiaritzarem amb una complexa i variada col.lecció, que sense ésser nombrosa és ben representativa.
La disposició de les capelles de paret que podem observar a la vila de Palafrugell es localitza urbanisticament concentrada dins del que podem denominar casc antic. De les capelles que s’han pogut inventariar, sis existents i dues desaparegudes, la majoria es troben situades dins l’àmbit de les antigues muralles, només tres d’elles resten apartades. Però hi ha un paràmetre comú compartit per quasi totes, com si haguessin estat disposades amb la finalitat de protegir els accessos al nucli central de la vila, en el naixement dels carrers que sortien de l’antic recinte del castell, conformant una anella que en algun moment de la història de la vila envoltava els límits del nucli urbà.
En una visió de conjunt, aquestes imatges escultòrics, que no disposen de la categoria d’elements sagrats perquè habiten en el carrer fora dels llocs consagrats de les esglésies, estan dedicades a una molt diversa imatgeria de culte extreta del santoral més popular i sovint dedicades al patronatge local, també abunden les fornícules que contenen una creu, segurament al.ludint a la pasió de Jesucrist, que volen representar petits calvaris murals.


CAPELLA DE LA PLAÇA DE L’ESGLÉSIA
Aquesta capella, sense imatge fins fa poc, està situada a la cantonada nord amb el carrer de cavallers. Recentment s’ha restaurat, en arreglar el conjunt de la façana de l’edifici, i se li ha afegit una peanya en relleu aconseguint una major rellevància. S’ha respectat la reixa original de ferro que mostra els atributs dels sants martirs, una sageta i la fulla de palma. En el cambrí s’ha situat una imatge moderna de la marededeu amb l’infant, pensem que abans contenia la imatge de Sant Sebastià a qui fan referència els atributs martirials de la reixa.
El punt en el qual està situada la capelleta de paret es trobava antigament una de les portes d’accés al recinte del castell.

CAPELLA DEL CARRER DE SANT ANTONI
Aquesta capelleta de paret està situada en la cantonada entre els carrers de Sant Antoni, a qui està dedicada, i el carrer dels Valls. Es tracta d’una capella de continuitat, que perdura més enllà dels edificis que la contenen. La que ens ha arribat és de fàbrica moderna amb una gran peanya circular feta de pedra, que conté en el seu interior la imatge de Sant Antoni de Padua. Està situada entre el primer i segon pis de l’edifici.
Sant Antoni de Padua (1195-1231), el sant de tot el Món, es deia Ferran Bullones Tavera. El nom que emprà d’Antoni significa defensor de la veritat, i se’l posà, en record de Sant Antoni Abat, quan va deixar els agostins i acceptà l’ordre franciscana als 27 anys. El sant és molt especial intercedint per trobar els objectes perduts, i també per trobar promès. És protector del gremi de paletes i picapedrers. Però, sobre tot, és venerat por la gent humil.
En aquest punt en el que estroba la capelleta s’iniciava l’antic camí que sortia de la vila per anar a Llofriu i La Bisbal pel carrer de Cases Noves i a Pals pel carrer del mateix nom.

CAPELLA DEL CARRER DElS VALLS
En tenim aquí una mostra de capella sense atributs ni reliquies comdemnada a desaparèixer en la primera oportunitat en que es tingui ocasió de obrar als edificis en el que es troba ubicada.
Està situada en el sector occidental del carrer entre les cases número 20 i 22, en el front de façana que mira a migdia. La capella està construida en pedra formant un arc lleugerament apuntat. Ocupa una posició molt baixa a la façana, entre la planta baixa i el primer pis.
El nom del carrer fa menció als antics fossats que circundaven la muralla del castell del mons palatii, i donaren origen a la formació del vial.

CAPELLA DEL CARRER DE LA TARONGETA (Desapareguda)
Aquesta capella de paret està situada a la cantonada sud de la cruïlla amb el carrer de Pi i Margall, en l’interior conté una creu metàl.lica amb peanya barroca feta de pedra. Aquesta fornícula probablement substitueix i recorda l’existència de la creu original de pedra de majors dimensions que podia haber estat antigament a la cruïlla, una part de la qual va ser trobada durant les obres que es realitzaven a la casa on està situada la capelleta. La troballa es conserva al Museu de Palafrugell.
El carrer de la Tarongeta és dels més antics de la vila. El seu origen el tenia davant de la torre nord-est del castell a prop del Portal de d’Alt, entre els carrers dels Valls i de Pi i Margall. Des d’aquest punt, assenyalant els límits entre la urbs i el camp, principiava el camí de la Tarongeta que conduïa primerament al veïnat de Vila-seca i Tamariu i serví també més endavant per a comunicar la vila amb el veïnat de Garriga.
Aquestes creus primer, i posteriorment les imatges de paret, eran tingudes per protectores, no tan sols dels viatgers, també dels propis nuclis urbans de viles i pobles. Així els portals principals quedaven encomanats al sant o la creu, que vigilant gelosament, evitava que no entrés cap mal dins la vila. No cal recordar-ho, és un fet sabut per tothom, qué en èpoques passades el “mal” podia presentar-se sota qualsevol forma física o espiritual. Els diversos contratemps de la vida quotidiana podien tenir una procedencia de naturalesa maligna.

CAPELLA DEL CARRER DE SANT SEBASTIÀ (Desapareguda)
De fet aquesta capella no estava situada al carrer de Sant Sebastià, sinó a la façana de Plaça Nova en el edifici nord de la cantonada. Suposem que la imatge que contenia seria la del sant patró de la vila, a qui està dedicat el carrer que se inicia en aquest punt. Malauradament la nova construcció de la casa esborrà tot rastre de les seves característiques i només sabem de la seva existència pel testimoni de velles imatges fotogràfiques en que es pot veure el monument entre el primer i segon pis. Al damunt de la capella tenia disposat un fanalet que enllumenava la imatge de l’interior.

CAPELLA DEL CARRER DE L’ARC
A la cantonada sud del carrer de l’Arc hi ha una altra mostra d’aquests singulars elements arquitectònics. La capelleta de paret conté una petita creu de ferro. L’element és important, perquè accentua i matisa l’indret on està situat, en un lloc que fou límit urbà i cruïlla de camins i afegeix al valor artístic popular i cultural, el valor històric i de significat que te.
La fornícula està situada en un petit xamfrà que fan les façanes entre els carrer de l’Arc i Raval Inferior, al costat dret de l’arc que dona nom al carrer i testimonia l’existència d’usos arquitectònics antics que s’han deixat d’emprar en l’actualitat. L’alçada en que es troba la capelleta és la situació original que solien tenir aquests element, quan eren emplaçades en un temps en que els edificis constaven d’una planta baixa i un o dos pisos com a molt.
CAPELLA DE L’HOSPITAL
A la banda esquerra i ocupant l’inmoble del primer número del carrer, s’estén un gran edifici de tres plantes, que aglutina les dependències dedicades a l'antic l’Hospital Municipal. L’únic element decoratiu remarcable de la façana es redueix a l’existència d’una fornícula de paret, que conté la imatge d’una mare de deu moderna, amb la inscripció “ME FECIT 1964”.

CAPELLA DEL CARRER DE LA FONT
Al carrer de la Font número 38 hi ha la Casa Joanola, edifici del segle XVIII, d’estil barroc popular. A la llinda de pedra figura gravada la data 20 MAIG 1707 i el dibuix d’unes tisores. A la mateixa façana, a l’alçada de la finestra del pis, hi ha una capelleta de paret, d’estil reinaxentista, amb l’escultura d’una Mare de Déu. La imatge actual, de nova factura i sense cap mena de valor artístic, substitueix una altra d’antiga, probablement del segle XVIII, ja desapareguda.

CREU DEL POU D'EN BONET
Tot i no esser una capella de paret, creiem que la creu actual que hi ha al cap damunt del terrat de la casa, cantonada entre els carrers de Begur i Raval Superior, fou una antiga capella que hi havia en aquest mateix lloc en l'edifici anterior o fou destruida durant la reconstrucció de l'actual.


EL VEÏNAT DE VILA-SECA

Vila-seca és un agregat del poble de Palafrugell que evolucionà fins a convertir-se en veïnat i en l’actualitat, degut al creixement urbaní...