dilluns, 14 de maig de 2018

EL VEÏNAT DE VILA-SECA

Vila-seca és un agregat del poble de Palafrugell que evolucionà fins a convertir-se en veïnat i en l’actualitat, degut al creixement urbanístic dels dos nuclis urbans, és un barri ja completament integrat dins de la població que no ha perdut la seva identitat i encara es pot diferenciar observant el reduït nucli antic entremig les edificacions noves.

No ens podem sentir complaguts admetent sense un anàlisi rigorós, que l’origen del nom de Vila-seca es va formar etimològicament unint l’arrel llatina “vilae” amb un adjectiu que fa referència a la magra abundància hídrica de la zona geografia on està situat el veïnat.

Va passar que de sobte un dia la riera va deixar de portar aigua?. Es va marcir misteriosament la naturalesa vegetal d’aquell rodal?. Quin extraordinari fenomen va ocórrer per haver d’afegir l’adjectiu seca?. Realment calia emfatitzar una condició, que sens dubte és negativa?. Era perquè ningú no es confongués parlant del llogarret?.

No sabem que va passar. No es va deixar res escrit sobre aquest tema, que se’n tingui coneixement. Tampoc la tradició oral que fa de memòria dels nostres avantpassats ens aporta res; aquestes raons de l’existència de la Vila-seca no han tingut prou empenta per arribar-nos, i en algun relleu generacional va defallir en un maleït punt del trajecte que separa la població principal del veïnat, mentre s’anava consolidant el camí de la Tarongeta, el cordó umbilical que ens uneix, sense que a la Vila-seca, per ser petita i subordinada, s’arribés a gestar ni una sola llegenda rural.

Fos el que fos que passés, el fenomen natural o misteriós és responsable històric de que s’origini aquesta dialèctica. Algú ens ha argumentat que en origen el nom feia esment a una vila agrícola romana que existia en aquest mateix lloc, i concloïa que havent-se trobat restes d’aquella època en forma de tègules i altres utensilis als camps de la vora, era senyal inequívoc que aquella era la procedència no tan sols del llogarret, sinó que també ho era el substantiu del nom villae, “Vila” i de l’adjectiu sicca, “seca”. Tot allò que ens fou argumentat resultava plausible.


El nom de Vila-seca, encara que no ho sembli, està format per una sola paraula, no per dues, d’aquí ve que la segona part del nom compost, s’escrigui amb minúscula. El guionet que separa les dues part és el signe ortogràfic que serveix per unir aquelles paraules compostes en les quals el primer element acaba en vocal i el segon comença per r, s ó x.

Ja hem parlat del camí de la Tarongeta i torno a ell per argumentar una interesant evolució semàntica de l’adjectiu “sicca”. Permeteu-me però, que ara adopti la forma correcta i escrigui “sikka”, un vocable àrab amb el que originàriament es denominaven els instruments de ferro punxants amb els que es marcava o gravava objectes i materials menys durs. De la paraula en qüestió s’origina amb un bon grapat de derivats per metonímia. En son exemple la reixa de l’arada i, les seques o cases de moneda.

Aparentment les paraules via o camí, no semblen tenir relació amb cap instrument de ferro que deixi una marca o empremta, però hom creu que una de les accepcions de “via”, és “l’espai que hi ha entre els carrils que assenyalen les rodes dels carruatges” i es podria haver originat a partir d’aquest nom sikka, i indicaria la repetició de roderes que marquen la traça i fan viable un camí.

No resulta estrany de trobar topònims híbrids, que s’han format de l’àrab i el llatí, com Vila-seca, que es formà per “vila” i “sikka”, denominada així perquè es trobava a la vora d’un antic camí medieval que conduïa de Palafrugell a la marina de Tamariu.

EL SERVEI D’ARMES

El dia 26 de gener de l’any 1854 l’ajuntament de Palafrugell rebé una circular del governador de Girona en que s’ordenava procedir amb les operacions de Quintes. Els serveis municipals s’encarregaren de realitzar un allistament on figuraven els joves que complien els requisits expressats a la “Ley de Reemplazos”, i eren tots aquells homes que el dia trenta d’abril d’aquell any tinguessin fets vint anys. La llista fou verificada pel capellà de l’església de Sant Martí mossèn Joan Collboni, i posteriorment exposada a la vista pública durant deu dies continuats.

El dia 5 de març es va convocar sessió municipal per tal d’atendre les possibles al·legacions i reclamacions i si s’esqueia rectificar l’allistament de mossos. No se’n va presentar cap reclamació i l’allistament va quedar ratificat pels membres de l’ajuntament constitucional.
El dia 2 de abril de 1854 eren les set del dematí que van ser citats a la Sala Capitular de la vila de Palafrugell els membres de l’ajuntament, havien estat convocats per l’alcalde per tal de donar compliment a allò que preveia la Llei de Quintes i celebrar sorteig general dels mossos, que haurien de prestar servei d’armes.

La crida popular s’havia efectuar mitjançant pregó públic, uns avisos que va fer repetida i anticipadament el nunci municipal en els punts acostumats de la població, que havien estat fixats de molt antic. Un cop iniciat el procediment es van introduir les paperetes dels noms en unes boles, les quals s’acompanyaven d’unes altres boles numerades. Cada papereta es llegia en veu alta per l’alcalde quan era introduïda i el mateix feia el regidor síndic amb els números. Les boles van ser col·locades en dos bombos que es van fer girar repetidament durant una bona estona, un cop es va creure que era suficient, dos nens menors de deu anys les van anar treien d’una en una. El primer infant anunciava el regidor síndic les que contenien els noms i tot seguit l’altre nen deia el número corresponent a l’alcalde.


Les paperetes que s’havien llegit eren comprovades pels altres regidors i pel públic assistent que s’interessés en veure-les.
El dia 9 d’abril es va realitzar a porta oberta la talla dels mossos a la Casa Capitular de la vila. Eren les set del dematí quan s’iniciaren les talles i s’encarregaven de realitzar-la dos metges de la població, els doctors Francesc Bonet i Josep Martí. La talla dels mossos l’inscrivia i supervisava el comandant retirat Josep Deulofeu. Tots els membres del consistori encapçalats per l’alcalde Pere Prats, estaven presents.

A la llista d’aquell any de 1854 figuraven divuit individus, dels quals des del número ú al número nou van resultar aptes pel servei i declarats soldats immediatament. D’aquests soldats, tres d’ells, demostraren estar matriculats a la llista especial d’Homes de Mar, que fou certificat per l’Ajudant de Marina del Districte que estava present i servirien al Cos de la Marina. Els altres nou mossos que ocupaven els darrers números del sorteig van ser declarats suplents, cap d’ells era present a la sala, tots eren absents i ningú va respondre quan es va cridar el seu nom. No fos cas!.

dijous, 5 d’abril de 2018

LA CASA GENÍS

El dia 3 de gener de 1874, el Capità General de Madrid, general Manuel Pavía, encapçalà el cop d’estat que va posar fi a la Primera República i el governador civil de Girona, fidel al nou directori, manà substituir la composició dels ajuntaments republicans disposant que, entre d’altres pròcers, el 17 de març prengués possessió com a conseller del nou ajuntament Josep Genís i Sagrera. No sabem perquè, però aquest mai no ho va fer. Era un temps turbulent, insegur, perillós. Era temps de correries de carlins, i de les milícies nacionals que els anaven al darrera.
Josep Genís era el darrer fill d’una nissaga d’industrials surers vinguts d’Agullana a Palafrugell a les beceroles del segle XVIII. Els Genís havien establer una fàbrica de taps al carrer Cervantes, l’empresa industrial J. Genís i Cia, i fixaren la residencia familiar una mica més amunt, a l’altre costat de carrer, allà on fa cantonada amb el carrer de les Botines.
La casa Genís és un edifici de planta baixa i dos pisos que es va construir durant la segona meitat del segle XVIII, l’any 1867, seguint els models arquitectònics de l’època que es feien acordats amb el gust de la pujant burgesia industrial local. L’edifici fou dissenyat en un estil neoclàssic popular, dominat exteriorment en els acabats i les formes pel racionalisme i l’austeritat més absoluts. D’aquest ascetisme conceptual resultà una edificació freda, incapaç d’estimular o transmetre cap sensació a l’observador.


L’immoble te doble façana al carrer per conformar la cantonada. La parcel·la és de forma rectangular i s’estén pel seu costat llarg seguint el pendent que fa el carrer de Cervantes, en l’extrem de la finca, tancada per un mur, hi ha el patí que feia aleshores de cotxera i jardí. Un portal de doble full facilitava el pas dels carruatges.
La volumetria de la casa és un xic desproporcionada, degut la relació que s’establí entre la superfície i l’alçada de les plantes, als nivells de les quals es donaren gàlibs superiors als tres metres, com era costum en aquell temps, però que resulta una combinació poc encertada per ser aquest un lloc urbanísticament exposat i obert, defecte que no s’apreciaria si l’edifici estès situat entre mitgeres. Tot plegat ofereix com a resultat la forma monolítica d’un bloc molt compacte.
Per poca visibilitat, sol passar desapercebuda la torreta amb la que es va coronar la coberta de la casa, una construcció de planta octogonal plena de simbolisme. Està rematada per un ampit de balustrada ceràmica per protegir el mirador, al centre de la torre-comunidor s’alça una peanya, al damunt de la qual, sobre una esfera, també de ceràmica, hi ha l’excelsa figura de l’arcàngel Miquel. El protector.
El nom de Miquel és hebreu i literalment significa “Quis ut deus?”, “Qui com Déu?”. Sant Miquel és invocat per ser un protector contra el maligne, el guerrer que comanda les tropes celestials contra Satanàs i també domina els fenòmens naturals que comprenen la pluja, el vent, el foc, la neu, els trons, els llampecs i la calamarsa. La figura de terracota no es va situar allà per casualitat, era ella qui, entre el cel i la terra en el punt més enlairat, protegia la casa de tots els mals.




























L’OBLIDAT FONOLL MARÍ (Crithmum maritimum)

Deia l’il·lustrat botànic perpinyanenc Josep Quer, que no hi havia lloc on fos més apreciat el fonoll que a Catalunya, aquí es conservava en adob de vinagre i es menjava particularment durant l’hivern en amanides i de moltes altres maneres. S’emprava també en la preparació d’olives en adob i de les anxoves en salaó, afegint-ne uns quants branquillons que aromatitzaven el preparat de conserva.
 Dels diversos usos que antigament se’n feia del fonoll marí, ara pràcticament els desconeixen i som ignorants de tot. La planta te un elevat contingut d’àcid ascòrbic, que és el nom científic de la vitamina C, s’hi acosta als a 50 mg per cada 100g, i per les propietats que posseeix com aperitiu estimulant de la gana, tònic i antiescorbútic, era l’adob per excel·lència que utilitzaven els antics marins i no els faltava mai a bord durant les llargues travessies. La tradició oral explica el cas d’uns nàufrags que arribats a terra ferma i mentre grimpaven exhausts els penya-segats de la costa, un d’ells en trobar-se una planta de fonoll, exclamà els companys, -Ja estem fora de perill!. Sabia el que deia!. El fonoll marí és una planta halòfila, es a dir, que viu en medis amb una gran quantitat de sals. Es possible que el mar s’hi escarrassi, posant ganes i intenció, però per molt que ho proba, les onades encara no saben com urpar l’habitat dels fonolls.
El fonoll marí fa olor a api i el seu gust salat és peculiar i agradable. Se li atribueixen propietats diürètiques. A Anglaterra rep el nom de Rock samphire i era antigament, encara ho és, una menja molt apreciada. Els francesos li diuen popularment bacille maritime o casse-pierre, i els normands el coneixen per perce-pierre, i el preparen envinagrat. A Grècia n’hi diuen “krytamo”, que deriva de l’arrel “krithe”, nom amb que es designa l’ordi, perquè les llavors de les dues plantes s’hi assemblen i el radical el mantingué per formar un nom botànic binomial afegint-li de la llengua llatina l’epítet “maritimum”. Els hel·lens l’aprecien molt quan el prepararen com si fos verdura cuita al vapor i l’amaneixen amb oli i llimona. Més propers a nosaltres, a Sicília, el troben exquisit si està cuinat en truita o component un remenat d’ou. Les fulles tendres es poden consumir en amanida, però tan si és tendre com si està envinagrat, el funoi marí es millor menjar-se’l amb una torrada de pa amb tomàquet i sucat amb oli.
És una planta herbàcia perenne, de 30 a 40 cm d’alçària, amb una tija llenyosa que rep el nom de “peu de milà”. Les fulles son carnoses, suculentes i fa una flor petita, de color blanc verdós, agrupada en ombrel·les de 8 a 10 radis. Floreix de juliol a gener i es recol·lecta tot l’any, fent tria de les fulles i els brots més tendres, però assoleix la màxima concentració de compostos orgànics entre els mesos de juliol i agost. El fonoll marí es molt ric en àcid ascòrbic i sals minerals, abundant en iode, oligoelements, proteïnes i beta-carotè.
Es pot trobar en tot el litoral català.

divendres, 15 de desembre de 2017

LA GÀRGOLA MÉS HUMANA

A la part del darrere de la parroquial de Sant Martí, quan es va acabar de construir la sagristia l’any 1844, se’n van adonar que en aquella part l’entorn de l’església estava tot desendreçat. S’havia trencant l’harmonia urbanística que existia de feia molts anys dins la vila vella. Amb les dimensions que havia adquirir aquella cambra exclusiva de l’església, es va haver de bolcar una part del cos de l’edificació a sobre del carrer Allada, s’havia desfigurant completament l’alineació del vial, i s’havia formant un racó en forma de zig-zag, que amb el pas del temps els va resultar empàtic i inevitable als genets de l’agulla. Actualment el rodal s’intenta recuperar per al gaudi de la població i s’està aconseguint.
A la cantonada d’aquest trencat hi ha una gàrgola. És, potser, la més baixa de totes les que hi son, la que està més a prop de l’observador. És un exemplar que resulta únic i singular entre les altres figures que formen el conjunt de l’església. La singularitat de l’escultura rau en el fet que en aquesta s’ha representat una forma humana, que entremig les altres representacions imaginàries resulta una raresa. Trenta una gàrgoles de figures quimèriques, monstres i éssers fantàstics i una que representa un esser humà. Quin significat te?. Què volien fer entendre?.

Permeteu-me!.
Gàrgola derivaria inicialment de la paraula “gargula”, que és originària del baix llatí. Efectivament, la paraula francesa “gargouille” que prové de l’antic terme, també francés, “gargoule”, planteja un hipotètic “gargoule = gorge [‘gola’] + goule [‘gul’] de l’àrab “ghaul” [‘dimoni’]; o sigui “gola del dimoni”, una definició que es va adquirir pel so d’aterridors gargarismes que es produeixen quan l’aigua passa a través del desguàs de pedra. La definició, però, no resulta aplicable en aquest cas. Per l’aparença de la figura que ens ocupa l’home sembla un ésser normal!. Gens demoníac!

El bust de l’home amb que es va confeccionar el desguàs no mostra les extremitats, però te unes orelles arrodonides i grosses, amb els ulls ametllats que li sobresurten de les òrbites, i una boca, que procura mantenir eternament oberta i emmudida. El nas és petit i arrodonit, proporcionat dins el rostre. És calb, i llueix un bigoti llarg i horitzontal. Està condemnada a estar allà quieta a la cantonada, eternament pacient i a la guaita esperant la pluja.
La figura està situada intencionadament en un lloc assequible per a ser vista i resultar agradable i propera. No es deixà cap marge per a les fabulacions, es volia que fos persona d’aquest mon. Aquest és un fet que podia significar que es tracta d’un retrat, la imatge d’un personatge real, que sens dubte tindria una posició social notable, mereixedor d’aital rellevància, potser estava vinculat a l’obra, als estaments eclesiàstics o formant part del poder civil de la vila i a qui es volia honorar, fent-lo visible i íntim a la gent que passa pel carrer.
Voldria creure que la figura representa el mestre major d’obres que construí l’església. Una manera gens excepcional de firmar l’obra en el moment que els mestres maçons adquirien un alt reconeixement social. De la mateixa manera en que un altre personatge, Arnau Cadell ho feu sobre un capitell de Sant Cugat, aquí només faltaria que poses: "Haec dicta Johannes Jausí magister, qui est imago haec ecclesiam aedificatum posteris”, aquesta és la imatge de l’escultor Joan Jausí, qui construí aquesta església per a la posteritat. Però faltant aquest testimoni mai no sabrem de qui es tracta!

dimecres, 15 de novembre de 2017

DINS LA VILA VELLA

Entre els carrers de Cavallers, Valls, i Pi i Margall, també s’inclou Plaça Nova, es troba el nucli antic de la Vila. Dins aquest perímetre, amb algunes excepcions, s’haurien de trobar els edificis més vells del poble. Els vials que hem enumerat ressegueixen sensiblement la traça de l’antiga muralla, que durant segles envoltà la població; Palafrugell va ser Castell abans que Vila. D’aquell recinte fort ja no en queden rastres, les murades del passat van desaparèixer sota la piqueta municipal al segle XIX. És lamentable!.
Dins aquell robust perímetre, -Pasqual Madoz va arribar a dir que els murs feien 50 peus d’alçada-, s’aixecaren els edificis més emblemàtics de la població, l’església i can Roses en son exemple dels més antics, però també s’hi van estar la Casa del Prior, en el seu lloc hi ha ara la farmàcia Sunyer. La de Santa Anna de Barcelona fou una senyoria a la qual pertanyien les cases, els homes, les bèsties, els molins, els prats, els boscos, els rius i els mars de Palafrugell, amb tots els peixos que nedessin en les seves aigües i les aus que solquessin el cel al seu damunt. Sóc de l’opinió que l’enumeració que acabo de fer és una relació més pròpia de déus que d’homes. Què hi farem!.
Dintre muralles hi havia el cementiri, una presencia que no desdeia entremig les cases perquè existia bona sintonia entre la vida i la mort. És una relació de la qual no conec hostilitats remarcables. No hi ha discussió possible!. També hi havia la casa on s’aplegava el sometent, una força armada de naturalesa civil i propera a la gent que vetllava per la seguretat dels nostres avantpassats molt abans que d’això s’encarreguessin les forces i els cossos de seguretat de l’estat. Hi havia també la sala capitular on es reunia el consell municipal que formaven els prohoms de la vila. Per molt anys les reunions les tingueren en una de les set torres que tenia el castell, de la que en deien Torre del Consell.


De les torres que reforçaven el panys de muralla, des de la que hi havia al Portal de Vall, que correspondria al lloc en que es troba actualment la cruïlla del carrer Cavallers amb el carrer Major, es defensava l’entrada principal del recinte encastellat. Just en aquest lloc s’hi escenificava el Sagrament de Fidelitat i Vassallatge, una cerimònia de jurament i homenatges que el senyor de la baronia rebia del Comú de la Vila en reconeixement de tenir-ne la possessió dels bens i les persones del municipi. En aquella torre, com que donava a migdia i era la més eixuta, s’emmagatzemaven els cereals del comú. Pel fet de tenir aquest ús, donava nom a l’espai que hi havia davant el portal al costat de la torre, conegut per Plaça del Gra. En aquest indret que avui ens pot semblar reduït fou el lloc on s’establí el primer mercat públic de Palafrugell.
A una de les torres, la que estava situada davant la façana de l’església a tocar del carrer Cavallers, s’hi accedia des de la Casa del Prior, era la torre que servia de masmorra.
Des del Portal de Baix cap a l’interior transcorria el carrer Major, que era el principal, fins a la Plaça Vella de l’església on mudava el nom per dir-se de Santa Maria i sense perdre’l, arribats al Portal de Munt, es sortia del recinte del que encara ara diem Dins la Vila Vella”.

diumenge, 15 d’octubre de 2017

L’ORIGEN DE PLAÇA NOVA

Si fem atenció als documents de l’època que ho expliquen, l’origen de Plaça Nova deu la seva existència a la voluntat de crear un espai lúdic alternatiu en el qual poder celebrar els balls públics i practicar els jocs de pilota que s’hi exercitaven a la plaça, un espai que es trobava dins la vila vella, immediat i davant l’església de Sant Martí, per resultar aquestes practiques motiu de distracció i irreverència per a la casa de Déu.
En la disciplina del joc de pilota s’enfrontaven dues o més persones, i es participava individualment o formant equips si els nombre de jugadors era nombrós. La tècnica de l’esport consistia en llençar-se la pilota entre els jugadors, que rebia el nom de “joc llarg”. Existia la variant de llençant la bola contra una paret colpejant-la amb la ma nua, amb guant per protegir-se, o fent servir una pala. En aquest cas la disciplina s’anomenava “joc ple”.
Les regles que tenia el joc eren pràcticament idèntiques a les regles que s’hi fan servir al tenis actual, de fet, aquest esport és una evolució d’aquell antic joc de pilota, pràctica que es remunta a la civilització clàssica grecoromana, assolí una forta implantació durant l’edat mitjana i es convertí en una pràctica molt popular al Principat entre els segles XVI i XVIII. El joc era de tal manera competitiu que convidava jugadors i espectadors a realitzar juguesques, apostes que movien importants quantitat de diners per a l’època, un costum prohibit i perseguit per les autoritats.
Si ens adonem, el sistema de puntuació del joc te relació amb la mesura del temps, guanyava el partit el jugador o equip que havia sortit victoriós el primer quart d’hora (15), del segon temps (30), del tercer (45) i de l’hora sencera, que era la durada del matx. El joc de pilota es practicava a la plaça vella per l’espaiositat de l’indret i la possibilitat de fer frontó amb les parets de les cases circumdants o contra el gran i sòlid mur de l’església.


El dia 23 de juliol de 1758, el procurador de la senyora Maria Lluïsa Carreras, resident a Barcelona i descendent d’una antiga nissaga palafrugellenca, vídua de Josep de Verthamon, membre del Consejo de su Majestat i oïdor de la Real Audiencia del Principat de Catalunya, vengué el representants del Comú de Palafrugell un tros de terra de conreu situada prop i fora muralles, dita peça feia dos quarts i quaranta nou canes (1.577,39 m2), segregada i d’una possessió principal denominada “lo Clos d’en Carreras”.
La venedora es comprometia a deixar carrer que anés de nord a sud, des dels fossats del Castell, en la llengua vulgar de la gent denominats “els valls”, futur carrer de Pi i Margall, fins a sortir al carrer denominat de les Botines. El nou vial fou intitulat amb el nom de Santa Margarida, copatrona de la Vila.
La venda s’acordà en dues-centes vint-i-una lliures, quinze sous i sis diners, moneda de Barcelona, de les quals el reverend Ramon de Cortada i Bru, prior de la Col·legiata Església de Santa Anna de Barcelona, com a Senyor i Baró del Castell donà cent lliures per a formar i construir nova Plaça, a fi i efecte de treure tot concurs de la Plaça de l’Església.
Maria Lluïsa de Carreras oferí donar vint-i-cinc lliures més per als fins expressats i les restants 96 lliures quinze sous i sis diners per al total compliment del preu, els correspongué pagar als magnífics regidors del municipi.

EL VEÏNAT DE VILA-SECA

Vila-seca és un agregat del poble de Palafrugell que evolucionà fins a convertir-se en veïnat i en l’actualitat, degut al creixement urbaní...